El precedent perillós que volen crear amb l’article 559 contra Tamara Carrasco

“El missatge que va enviar al seu grup d’amics va generar un gran perill perquè era el punt de partida en el procés cap a la violència real.” És una de les frases de l’escrit de la fiscalia del Tribunal Suprem espanyol que recorre contra l’absolució de l’activista Tamara Carrasco i insisteix que sigui condemnada per incitació als desordres públics. Carrasco ha estat absolta dues vegades de l’acusació d’haver vulnerat l’article 559 del codi penal. La primera, al jutjat penal número 25 de Barcelona i la segona, a l’Audiència de Barcelona. Tot això després d’haver passat més d’un any confinada i amb el seu dret fonamental de lliure circulació limitat. No hi ha cap precedent a l’estat espanyol de condemna per aquest article, que fou introduït pel govern del PP en la polèmica reforma del codi penal del 2015. Castiga la difusió de missatges que incitin als desordres públics, amb penes que poden arribar a un any de presó. La fiscalia insisteix a condemnar Carrasco per aquest delicte, malgrat l’absolució de dos tribunals i malgrat que pot establir un precedent perillós per a l’exercici de drets fonamentals.

L’advocat de Carrasco, Benet Salellas, ho expressava així: “La fiscalia demana una interpretació molt expansiva [de l’article 559 del codi penal] basada en el fet que un missatge de WhatsApp en qualsevol grup pot ser considerat “distribució pública” i que s’ha de castigar amb independència de què passi després i de si hi ha incidents originats per aquell missatge o no (entén que és un delicte de perill abstracte). Amb independència que encara no s’ha explicat ni acreditat d’on surt el missatge aportat per la Guàrdia Civil atribuït a Tamara Carrasco i que les accions de protesta que hi apareixen serien emparades pel dret de reunió en un context de crítica i manifestació, criminalitzar actes preparatoris en format de perill abstracte en aquest context (talls de carretera i ocupacions d’instal·lacions) construeix un escenari de política criminal que fa perillar els drets polítics fonamentals.”

És relativament estrany que la fiscalia recorri contra sentències absolutòries, i més encara si han estat confirmades en una segona instància judicial. En aquest cas, la fiscalia arriba fins a la darrera instància, el Suprem, per una causa que té a veure amb un delicte que no s’ha aplicat mai i que suscita dubtes seriosos sobre la conveniència de ser aplicat; precisament perquè permet interpretacions expansives (fent servir l’adjectiu de Salellas) sobre una limitació dels drets de reunió i manifestació i d’expressió. El jutjat penal i l’Audiència de Barcelona ho van advertir, i van fer-ne una interpretació restrictiva, és a dir, van desestimar que un cas com el de Tamara Carrasco, basat en un missatge de WhatsApp a un grup restringit de persones sobre possibles accions de protesta que restarien emparades pel dret de manifestació, pugui ser castigat pel que haurien pogut significar aquestes protestes quant a desordres públics.

És tan rocambolesc com això. L’article 559 castiga la incitació a cometre els delictes prevists en l’article 557, és a dir, consistents a “alterar la pau pública executant actes de violència sobre les persones i les coses, o amenaçant altres de dur-los a terme”.  Les sentències absolutòries prèvies ja diuen, d’entrada, que no és pas acreditat que ella fos qui va enviar el missatge de veu al grup de WhatsApp. I que el delicte previst al 559 exigeix que hi hagi una incitació a la comissió d’un delicte de desordres públics que posteriorment s’acompleixi de manera efectiva, “o que, si més no, hagi estat perfectament planificat i concretat”. Seria una interpretació restrictiva sobre l’aplicació d’un article l’existència del qual ja és preocupant quant a la garantia de l’exercici de drets fonamentals. Però els tribunals de primera instància el delimiten.

La fiscalia no ho accepta, i insisteix en la persecució, de manera que aquesta interpretació expansiva, segons la qual “no cal que hi hagi una incitació directa, sinó que pot ser una incitació indirecta”. Diu que el 559 és un delicte de perill abstracte. “No cal que aquests desordres públics es produeixin efectivament perquè el delicte s’hagi consumat. No cal que la sentència declari provats els fets ocorreguts els dies 26 i 27 de març, de la mateixa manera que no va caldre que es produïssin els fets d’ocupar el port i l’aeroport.” Parla en tot moment de “fets possibles”.

I diu sobre Tamara Carrasco: “El missatge que va enviar al seu grup d’amics va generar un gran perill perquè era el punt de partida en el procés cap a la violència real. Pretenien crear alarma social en un moment d’especial tensió que vivia Catalunya […]. Aquesta mena de missatges ajuden a crear un entorn social violent i intimidatori que soscava l’ordre i la pau social que ha d’imperar en una societat com la catalana, que vivia moments d’una gran tensió social.”

Amb aquest recurs, la fiscalia prova de fixar per primera vegada una jurisprudència repressiva sobre aquest delicte, l’aplicació del qual fins ara havia estat molt restringida amb les sentències absolutòries prèvies de Tamara Carrasco. Però ara el terreny de joc es trasllada al convent de les Saleses, a la seu del Tribunal Suprem. I concretament a la sala segona, la que va condemnar els presos polítics. A més, el magistrat ponent és Ángel Hurtado, designat fa només un any a la sala segona del Suprem pel Consell General del Poder Judicial. Considerat afí a Carlos Lesmes i al PP, va prendre decisions polèmiques com a jutge a l’Audiència espanyola. Per exemple, es va oposar a la declaració de Mariano Rajoy pel cas Gürtel, o va entrebancar la investigació de l’assassinat del càmera José Couso a l’Irac el 2003 i va avalar els insults i desqualificacions del president de Nuevas Generaciones del PP contra Pilar Manjón, presidenta de les víctimes de l’11-M, i el seu fill mort en l’atemptat.

La fiscalia ha portat finalment aquest cas que tant l’ha obsedit i que va engegar fa tres anys i mig amb el propòsit d’escarmentar els CDR, al terreny que més li interessava. El Suprem hi tindrà la darrera paraula (a l’estat espanyol). A això s’enfronta ara Tamara Carrasco, a aquest camp hostil.