11.02.2024 - 21:40
|
Actualització: 12.02.2024 - 18:26
El cap de setmana ha estat marcat pel tomb sobtat del discurs del PP sobre els possibles pactes amb Junts i sobre la figura del president Puigdemont.
En un gest que sembla una voladura controlada, dissabte al vespre el PP va fer córrer entre la premsa espanyola que havien parlat amb Junts d’una possible investidura de Feijóo, finalment no reeixida, però que tenen una agenda que inclou allò que anomenen una “reconciliació” amb Catalunya. Reconciliació que sembla que ha de tenir com a mesura destacada l’oferiment d’un indult al president Puigdemont.
El tomb és molt inesperat i sorprenent, sobretot perquè va acompanyat del reconeixement que Puigdemont no podrà ser condemnat per terrorisme –una cosa tan absurda que finalment la reconeixen ells mateixos i tot. I això sí que és xocant, perquè arriba enmig d’una brutal cacera de bruixes maccarthista que la dreta espanyola ha desfermat contra ell pertot arreu i sense gens ni mica de vergonya –com es va veure al Parlament Europeu amb la declaració sobre les presumptes ingerències russes.
[Quan dic “voladura controlada” vull dir que potser el PP sabia que, en la setmana decisiva de les eleccions gallegues, algú podia explicar coses que no li convenien i que els deixarien com uns cínics i uns hipòcrites, més encara. I que, per tant, han preferit explicar-ho ells mateixos.]
Que Junts i el PP havien parlat de la investidura ja se sabia. Que Junts havia posat sobre la taula exactament les mateixes condicions al PP que al PSOE també ho sabíem i, a més, era ben lògic. En canvi, encara no se sabia què oferia el PP i ara ho comencem a saber: de primer un indult, inacceptable per Puigdemont, tal com és presentat. Però ja veurem si no acaben eixint més coses.
L’episodi, que ha neguitejat molta gent, torna a remarcar la singularitat de Carles Puigdemont en el panorama polític català.
Puigdemont és un independentista de sempre, que, en la millor tradició del separatisme, veu Espanya com un tot. Puigdemont no s’imagina que hi ha una Espanya bona i una de dolenta, per entendre’ns. Ni creu que el futur de Catalunya haja d’incloure cap mena de pacte amb cap partit ni cap ideologia ni cap poder espanyol. I és, a més, un lector compulsiu i un apassionat de la història que es comporta com una mena d’esponja vital, de manera que assumeix en el propi cos les experiències de tot el passat del catalanisme. Són característiques que vénen de lluny, però que l’exili ha reforçat i ha acrescut.
Per això ara, quan ho ha pogut fer, ha imposat a Espanya una negociació tan diferent de les que els espanyols estaven avesats a tenir. No de partit a partit, no de candidat a candidat, ni de simpatia ideològica a simpatia ideològica, sinó de nació a nació.
A Puigdemont, tenint els vots decisius en la butxaca, tant li fa qui mane a Madrid –que això és un afer intern espanyol–, sinó que li importa de quina manera els seus set vots poden fer avançar el procés d’independència de Catalunya. I per això els ofereix simultàniament al PSOE i al PP. Amb les mateixes condicions, que són les que ell creu que ens poden fer avançar ara. I sense por per l’assetjament mediàtic i polític que, com explicava en la carta de dijous, tenia clar que acabaria havent-hi.
Hi ha un detall que a mi em sembla significatiu: l’altre dia, en la primera votació de la llei d’amnistia, Junts s’hauria pogut abstenir, en compte de votar que no, i el resultat hauria estat el mateix. Però tinc la sospita que van acabar votant que no perquè el PSOE s’adonàs que a ells no els fa gens de por votar allò que vota el PP i Vox i que, per tant, no cal que els socialistes espanyols perden el temps amb els seus xantatges tradicionals. Aquesta actitud autocentrada, aquesta manera de veure el món partint dels interessos de Catalunya –més enllà del partit i d’ell mateix–, això el distingeix i el fa un personatge tan singular enmig del mediocre procés polític català.
Això i una capacitat de resistència i autocontrol importants, però que ara, segurament, és posada a prova més que mai.
Ell pot anar equivocat o encertat en les coses que fa, en la manera com les fa i en l’organització del seu projecte, però Carles Puigdemont té al cap la independència i la república. La hi tenia als anys vuitanta, quan ens vàrem conèixer a la redacció del Punt. La hi tenia quan el van fer president de la Generalitat. La hi tenia el Primer d’Octubre, quan es va canviar de cotxe sota un pont per despistar la Guàrdia Civil i quan va desoir aquells seus consellers que li demanaren de frenar el referèndum. La hi tenia el 10 d’octubre quan va cometre el seu gran error, i el 27 d’octubre, quan va cometre el seu gran encert. La hi tenia quan se n’anà a l’exili. La hi tenia quan el van detenir i empresonar a Alemanya i a Itàlia. La hi tenia quan li van dir a Estrasburg que no era eurodiputat i li van explicar que a l’aeroport hi havia un avió enviat pel govern de Pedro Sánchez amb la intenció de segrestar-lo. La hi tenia quan va saber que els ciutadans li havien posat a les mans els set vots decisius per a la legislatura espanyola.
Com que nosaltres som un país anàrquic i al·lèrgic al poder –i caïnita també–, tots aquests anys d’exili i resistència, moltíssima gent li ha negat el paper que té com a president del Primer d’Octubre, com a representant de la legitimitat republicana. I així, durant set anys, hem anat deixant passar les oportunitats. Però com que resulta que Carles Puigdemont i Casamajó és qui és i representa què representa, una vegada i una altra passen coses que el tornen a col·locar al centre de l’escena. Aquest cap de setmana, el PP i el seu canvi de guió sobtat.
PS1. Aquesta setmana farà tres anys de l’empresonament de Pablo Hasel. Aquell ingrés va despertar una onada de solidaritat, acompanyada d’una gran repressió. En aquest article repassem què els ha passat, als qui la van haver de suportar.
PS2. Lou Hevly és un personatge molt interessant. Músic de carrer per mig món, fa vint anys que es va instal·lar a Catalunya, on s’ha dedicat a ensenyar anglès als catalans, amb llibres de gran èxit. Ara ha contret la malaltia de Parkinson i ha fet un llibre del qual parla amb Andreu Barnils en aquesta entrevista: “A casa hem normalitzat la mort”.
PS3. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.
