El poeta, narrador i traductor Josep Piera, 55è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

[You can read this article in English]

El poeta, narrador, assagista, articulista i traductor Josep Piera (Beniopa, la Safor, 1947) ha estat distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural. L’entitat en destaca l’extraordinària trajectòria literària, amb una defensa constant i persistent de la llengua catalana al País Valencià, des de la creació literària, la societat i l’escola. Piera ha estat una veu poètica inconfusible i ha fet de la literatura la raó de la vida personal i col·lectiva, convertint el territori on ha viscut en un dels motius centrals de la seva obra. Així, ha fet de les muntanyes de la Safor, amb el cingle Verd i la vall de la Drova, un escenari mític. Destaca, també, la tasca com a traductor.

El seu vessant cívic a l’hora d’articular des del País Valencià el sistema literari català explica, en bona part, la seva trajectòria, a més de les adaptacions i versions dels poetes arabo-andalusos, la traducció dels poetes italians i l’actualització i la difusió dels clàssics. Amb la militància i el compromís amb la llengua, la literatura i el país, ha esdevingut una figura clau entre la generació dels setanta i les posteriors.

Piera ha donat una nova vida als poetes Ausiàs Marc i Teodor Llorente, biografiant-los i fent-los presents en recitals, en publicacions i en projectes discogràfics. Com a poeta, va començar les publicacions en català a principi dels anys setanta, quan va ser seleccionat a l’antologia Carn fresca de joves poetes valencians, una antologia que va marcar un abans i un després en la creació, la renovació i la modernització de la poètica valenciana. Això va coincidir amb els inicis de l’anomenada generació dels setanta, de la qual Josep Piera és serà un dels màxims representants.

En aquesta època també col·laborà activament en la creació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), i va formar part del primer equip directriu, juntament amb Josep Maria Castellet, Jaume Fuster, Josep Maria Llompart i Enric Valor, entre més. També va participar activament en la represa del PEN Club català, del qual va ser vice-president pel País Valencià. Després d’ocupar una vocalia, del 1981 al 1985 va ser vice-president pel País Valencià de l’AELC, i posteriorment ho va ser també del PEN català (1987-1995).

Alhora, va participar en la direcció dels Encontres d’Escriptors de la Mediterrània de principi dels vuitanta organitzats per l’Ajuntament de València. El curs 1985-86 va ser lector de català a l’Istituto Universitario Orientale de Napoli, a la càtedra del professor Giuseppe Grilli. D’aquesta experiència napolitana va néixer un dels seus llibres més celebrats, Un bellíssim cadàver barroc, publicat també en italià, i que la crítica va considerar una aportació insòlita dins la narrativa de viatges dedicada a la ciutat partenopea.

A la tornada de Nàpols, se li agreujà una malaltia abans no diagnosticada que el mantingué ingressat durant més d’un any (1988) a l’hospital Francesc de Borja de Gandia. D’aquesta experiència va publicar Ací s’acaba tot, un viatge real i mental on la malaltia i la vella Europa, representada per l’illa de Sicília, en són protagonistes.

Un activista per la llengua

Activista incansable de la llengua i la literatura, va ser un dels fundadors de la revista literària Cairell a final dels setanta. Va participar en els actes i recitals poètics, tant en els territoris de llengua catalana com a l’estranger. Va col·laborar en revistes literàries –Èczema, L’espill i Caràcters– i en la premsa diària –Avui, El País, Levante-EMV.

Els seus llibres, tant en vers com en prosa, han estat guardonats amb alguns dels premis més importants, com l’Andròmina de novel·la, el Carles Riba de poesia i el Josep Pla de narrativa, entre els més significatius. De 1974 a 1979 va treballar en el món de la pedagogia, col·laborant en diversos estudis i cursos sobre la introducció de la llengua materna en l’ensenyament, amb el suport de la Universitat de València i coordinats per Manuel Sanchis Guarner.

El 1980 abandonà el món educatiu per dedicar-se plenament a la literatura. En aquesta època publicà articles de crítica literària en revistes com Canigó, Valencia Semanal, L’hora i El Temps, amb atenció especial a la literatura de les noves generacions. Literàriament, els anys noranta del segle XX destaquen pels llibres motivats pel seu interès per la poesia àrab antiga i moderna, amb títols com El paradís de les paraules (1995), un assaig històric que converteix en protagonistes els poetes andalusins de la València islàmica (segles XI, XII i XIII), incorporant-los a la memòria culta dels valencians en concret i dels catalans en general.

Seduccions de Marràqueix (1996) i El jardí llunyà (2000), o les traduccions al català de poemes d’Ibn Khafaja, primer amb Mahmud Sobh i després amb Josep Ramon Gregori, en són mostres rellevants.

Una vida dedicada a grans personalitats del País Valencià

Més tard publicà diversos llibres dedicats a personalitats literàries i culturals del País Valencià, de camí entre l’assaig històric i la biografia novel·lada, com Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March (2001), Francesc de Borja, el duc sant (2009), on defuig l’hagiografia per tal d’humanitzar la figura del duc de Gandia, general jesuïta i sant catòlic. El somni d’una pàtria de paraules (2012) el va dedicar a la figura de Teodor Llorente, el gran patriarca de la Renaixença valenciana, per recuperar una figura emblemàtica del romanticisme valencià.

Josep Piera ha cultivat la narrativa autobiogràfica i de viatges, inspirada en les experiències dels seus nombrosos viatges per la Mediterrània, amb llargues estades a Grècia, a Itàlia i al Marroc. A partir dels paisatges de la Drova, on estiuejava de petit i on es va instal·lar a partir de 1974, ha creat una prosa poètica capaç de convertir aquesta zona de la Safor en un indret simbòlic i literari. Ha traduït al català uns quants poetes, entre els quals destacat el clàssic àrab Ibn Khafaja d’Alzira i l’italià Sandro Penna.

La seva primera i única novel·la, Rondalla del retorn (1977), va obtenir el premi Andròmina dels Octubre, era la primera que narrava a València la guerra del 36-39 vista des de la perifèria.

Els seus llibres, a partir d’aquest moment, es van moure entre el relat intimista i les memòries personals. Va escriure i descriure viatges i paisatges mediterranis al mateix temps que explorava la natura de l’ésser humà: El cingle verd (1982), premi Josep Pla, i Estiu grec (1985) van aparèixer a l’Editorial Destino. Un bellíssim cadàver barroc (1987), Ací s’acaba tot (1993), Seduccions de Marràqueix (1996) i A Jerusalem (2005) seran publicats a Edicions 62.

El 2001, amb Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March, va fer la primera biografia literària del gran poeta del segle XV. El 2001 la seva narrativa s’endinsà en la literatura memorialística amb El temps feliç, al qual segueixen Puta postguerra (2007) i Els fantàstics setanta. 1969-1974 (2020). A mig camí entre l’assaig literari i unes memòries literàries hi ha Mai no és tard (Vinyoliana), que publicà la Universitat de València el 2016.

Un altre dels temes que ha tractat ha estat la relació entre la cuina valenciana i la memòria sensorial, o la història cultural, amb l’arròs com a motiu. En aquest camp, destaquen El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai (Pòrtic, Barcelona, 2018). Les seves versions dels poetes andalusins han estat cantades i gravades per Al Tall al disc Xarq al-Àndalus, i Carles Dénia, a El paradís de les paraules, entre més músics. També va col·laborar recitant Jordi de Sant Jordi i Ausiàs Marc al disc Dinastia Borja, de Jordi Savall i Montserrat Figueras. D’ençà del 2005 és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El 2010 l’Ajuntament de Gandia va atorgar-li la distinció de fill predilecte. El 2019 tornà a dirigir amb Àngels Gregori els recuperats Encontres d’Escriptors de la Mediterrània, ara organitzats per Mostra Viva.

Traduccions al castellà, anglès, francès i italià

La seva obra, en prosa i en vers, ha estat traduïda al castellà, l’anglès, el francès i l’italià, entre més idiomes, i la seva poesia ha aparegut versionada en diverses antologies col·lectives. L’any 1991 li atorgaren la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per la seva aportació com a director de l’Any del Tirant.

El 2005 fou nomenat membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El 2013 la seva trajectòria va ser reconeguda amb el premi Abril d’Acció Cívica Valenciana. Posteriorment, ha rebut el premi Lletraferit (2020) i l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana; també el Premi a la Creació Literària de les Universitats Públiques Valencianes (2021); i el premi Lluís Guarner.

En la seva faceta d’animador cultural cal destacar la direcció de l’Any del Tirant –la commemoració dels 500 anys de l’aparició de Tirant lo Blanc– i haver format part de l’organització dels premis literaris Ciutat de Gandia. Durant la dècada dels noranta va dirigir les publicacions de l’editorial Tres i Quatre.

El temps, un monotema obsessiu

L’any 2020 va publicar el llibre de memòries Els fantàstics setanta (1969-1974) i arran d’això reflexionava en una entrevista a VilaWeb sobre el temps i la memòria. “El record és subjectiu, la memòria és objectiva”, deia. Hi parlava també de fer-se gran i de com la degradació final es converteix en una metàfora del món.

Fa unes setmanes reflexionava, al costat de la seua dona, Marifé Arroyo, sobre la calma que s’assoleix amb l’edat. I posava com a exemple el telèfon mòbil que li havien regalat “els meus amics, els poetes joves, que em van posar el Facebook”. Assegut a una saleta d’estar acollidora que mira al jardí, assegurava que moltes voltes, observant els canvis de la natura, aconseguia molt més plaer que passant el dit per la pantalla del mòbil o mirant una sèrie de ficció.