El poeta Narcís Comadira, XX premi Jaume Fuster

El poeta, assagista, dramaturg, prosista, traductor, pintor i gastrònom Narcís Comadira (Girona, 1942) ha estat destacat amb el XX premi Jaume Fuster, que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), per la qualitat de la seva obra, la importància de la seva trajectòria i el seu compromís.

El guardó s’ha fet públic, acompanyat d’una conversa amb Comadira, però les circumstàncies no permeten de moment fer-ne el lliurament. En aquesta peça d’àudio, l’escriptor agraeix el premi, que diu que li fa il·lusió perquè li han concedit els seus col·legues escriptors. També comenta, pel que fa a la diversitat de gèneres que ha cultivat al llarg de la seva trajectòria, que ell sobretot se sent poeta però que tot és literatura i que del que es tracta és de fer-ho bé. ‘Fer-ho bé és la meva ambició’. També explica que treballa en un llibre de poemes i que té una obra de teatre acabada que es publicarà ‘quan tot torni a posar-se en moviment’, dins de la col·lecció ‘Teatre escrit’, que publica el Teatre Nacional. El volum aplegarà tota la seva obra teatral i contindrà també aquesta peça. I espera que l’obra es pugui estrenar.

Sobre el moment excepcional que vivim de crisi sanitària i econòmica, Comadira diu que des que van implantar el confinament que no ha escrit ni una ratlla: ‘El confinament m’ha anul·lat totes les forces, m’ha deixat sense ganes de fer res. M’ha produït un estat d’apatia general. Espero que quan l’aixequin torni a tenir ganes de fer poesia.’

El sentit de la poesia

El novembre del 2018, Narcís Comadira era investit doctor honoris causa per la Universitat de Girona. Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla i professor de la Universitat de Girona, li va fer de padrí i va dir: ‘Per a mi, el nom que millor exemplifica la poètica de Comadira és el de Giacomo Leopardi, amb la seva capacitat reflexiva, una lírica de tendència elegíaca, el conreu poc o molt sistemàtic de la ironia i l’exercici del dubte, la preocupació per la mort i, sobretot, per la captació sempre impossible de l’instant feliç.’

Comadira, que per sobre de tot se sent poeta, en el discurs d’ingrés es va endinsar en la raó de ser de la poesia: ‘La poesia és, per a mi, una màquina verbal destinada a produir emoció. És la llengua sotmesa a una forma estricta, significativa. La poesia ho pot ser tot i no fa que passi res, com va dir el poeta Auden. Res en el món real, s’entén. Perquè en el món interior dels lectors pot produir autèntiques sacsejades, terratrèmols emotius, enamoraments profunds per tota la vida. Marques de foc a l’ànima, com vaig explicar en aquella meva autobiografia poètica de fa uns anys.’

Defensor de la llengua i la cultura catalanes, en el discurs d’ingrés, Comadira també va parlar de la importància del llenguatge i de la llengua: ‘Busquem per a què serveix la poesia perquè busquem per a què serveix el llenguatge, és a dir, per a què servim nosaltres mateixos. No volem no servir per a res, és clar. Volem que allò que som, llenguatge, llenguatge encarnat en una llengua concreta, tingui un sentit. Ens esgarrifa la falta de sentit.’

‘A vegades veig el riu del no-res que baixa crescut i ens amenaça. I m’afanyo posant sacs de sorra, poema a poema, per contenir la massa espessa de les aigües anorreadores de la meva llengua i, per tant, del llenguatge i per tant del sentit de la vida. Només serveix per a això, la poesia? És aquest, en el moment que vivim, el seu únic servei? Cada poema un sac de sorra?’