El poeta Foix de Sarrià i el nom de la biblioteca

Fa tot just tres anys, encara en els dies de postpandèmia allargassada, Sarrià va commemorar –que no pas celebrar– el centenari de la seva agregació forçada a Barcelona. L’any 1921 i per reial decret, la vila de Sarrià, coneguda llavors oficialment per Sant Vicenç de Sarrià, passava a ser annexionada a la gran Barcelona. Des que l’Exposició Universal havia convertit Barcelona en una gran ciutat europea, la nova metròpoli, que deixava enrere el passat ominós de la derrota i la repressió de la Ciutadella ensorrant les muralles i eixamplant-se per a tornar a esdevenir un gran port que pensa –en paraules de Paul Valéry–, s’havia cruspit Gràcia, Santa Maria de Sants, les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals i Horta. Quan li va tocar el torn a Sarrià, que s’havia salvat de la primera embranzida, la resistència va ser tan heroica com inútil. El primer d’abril de 1922, Sarrià perdé la seva tan preuada independència, després de gairebé mil anys d’història, malgrat les protestes, les manifestacions, els mítings, el paper de diari esmerçat a provar d’impedir-ho. Sarrià s’enorgullia dels seus comptes públics sanejats i amb superàvit, de la seva autonomia d’infrastructures i el seu caràcter propi, simbolitzat en aquell “baixar a Barcelona” amb el tren que mai no ha desaparegut. Sarrià, tot i que era governat pels catalanistes, va ser víctima dels interessos propis de la Lliga, que pretenia fer-se forta al cap i casal, mentre participava de la política madrilenya. Cinquanta anys abans, el 12 de gener de 1874 Sarrià havia estat escenari d’un dels últims focus de resistència en favor de la legalitat republicana contra el cop d’estat de Pavía, amb Josep Martí i Torres, dit el Xic de Barraquetes, al capdavant. Una data mítica per al republicanisme històric, que durant anys servà la memòria dels anomenats “Màrtirs de Sarrià”.

Un dels sarrianencs que va viure en primera persona aquella infausta desaparició de la independència de la vila va ser el poeta Josep Vicenç Foix i Mas (1893-1987), més conegut pel nom de ploma de JV Foix. Fill de Josep Foix i Ribera, pastisser i fill dels Torrents, a Lladurs (Solsonès), i de Paulina Mas Rubinat, de Manresa, va néixer com aquell qui diu a la confiteria que els seus pares havien obert el dia de Sant Josep –onomàstica del patriarca– del 1886, al carrer Major número 59. Encara avui, l’establiment és una parada obligatòria per als llamencs que, fent el camí invers dels vilatans, pugem a Sarrià. Com escrivia en un text publicat a Oriflama l’investigador en poesia sarrianenc, en el moment de néixer “Sarrià, a cinc quilòmetres de Barcelona, tenia aleshores quatre mil nou-cents vuitanta-set habitants, Consell municipal amb casal propi i sumptuós d’estil ‘regència’, burots als quatre punts cardinals, algutzir i nunci de trompeta amb crides diàries, en català o en castellà segons qui manava. Gaudia de carril de foc, de fanals de gas escassos i de claror esmorteïda, de fonts d’aigües medicinals, de cases i masos senyorívols, de deu bòbiles fumoses i feineres, de pinedes espesses amb caça arran de tret i de vastes jardineries i vinyes claroses, a tocar. Amb botiga parada al carrer Gran hi havia tres flequers, un cansalader, tres apotecaris, un fideuer, un xocolater, un herbolari, un baster, un paraire, dos confiturers, un fuster, dos manyans, un espardenyer, un vetes-i-fils, un llauner, un graner, un plats-i-olles, un ordinari amb carro i faetó, un carreter, un cotxer amb berlines i landós, tres o quatre adroguers amb cantonada pròpia. Hi havia tres parelles de la Guàrdia Civil amb llurs cavalls i capità, i a qui no era del sometent, l’en feien. No cal dir que gaudia també de jutge, notari, metges i manescal. Tots els altres eren mestres d’obra, paletes, pica-rocs o manobres.”

Del despatx de la pastisseria al món

Havent viscut un any escàs a la vila, fa més de deu anys, tornar-hi és descobrir com es va convertint en una rèplica més de qualsevol barri o ciutat del nostre entorn. Les mateixes botigues, les mateixes franquícies, les mateixes ofertes… D’aquell món vilatà, no en queda pràcticament res, més enllà de les dues pastisseries que porten el nom del nostre home, a l’obrador del qual s’arracerà arran de l’esclat de guerra, quan de cop decaigué la seva antiga activitat de publicista –era el responsable de la secció literària del diari la Publicitat– i, pràcticament, home polític. Pastisser, pastisser no en fou mai, però sí que fou propietari i animador del negoci, tal com relatava aquí mateix, a VilaWeb, el seu parent i hereu Jordi Madern. I, de fet, tenia el seu despatx a la botiga de la plaça, la preferida de la clientela benestant. Des d’allà va veure passar la vida sarrianenca, tal com descrivia al seu gran amic Josep Obiols en una carta del 1927, que és una delícia: “¿Veus, ara la plaça està molt pintoresca. Són les deu del matí i és l’hora de les raspes i de les angleses. Hi ha uns nuvolots molt estranys al cel que no fan gens de goig i tot plegat té un color de xocolata descolorit pel sol que és d’una gran novetat. De cal Margenat a cal Parrot es veu tot negre i si no fos que s’hi ha aturat el camió tubular Shell –groc encès– i que la minyona de la Tropical espolsa al balcó un cobrellit vermell, diries que és vespre. Darrera els deu taxis que fan parada al peu de l’església, deu xofers, grisos, juguen, tot escridassant, a cara i creu fent petar els deu cèntims damunt l’acera amb gran fúria i esperen llur dispersió imminent. Una noia amb un vestit rosa transparent que li descobreix llurs formes primes s’empassa amb delectança un gauffret de mantecado groc-rogenc, l’oliaire passa amb un carretó inverossímilment petit traginant dos barrils d’olives i amagant el pèl de la barba entre la cua del ruc, i una miss anglesa que hi ha asseguda al banc de davant cal Planella, tot fent veure que llegeix i que vigila un marrec tot ros que acompanya, fa mirallets amb el tornassol dels genolls, plens i de mecanisme ben oliat.”

De fet, Foix no va marxar mai de Barcelona. En tot cas, va ser Barcelona qui el va engolir amb la resta dels seus conciutadans. Soci dels Blaus, l’entitat excursionista i cultural de referència al barri, fundador i redactor de la revista sarrianenca la Cònsola, una placa de dificultosa lectura assenyala el número 9 –tercer pis i seixanta-vuit esglaons– del carrer de Setantí com el domicili on el poeta va viure des del 1931, quan es casà en aquell efímer matrimoni amb Victòria Gili, fins a la seva mort, cinquanta-sis anys després. De ca seva o bé del negoci estant, Foix va bastir una obra d’ambició europea, si no universal, que traspassa el noucentisme cap a l’avantguarda, amb una xarxa de relacions de primer nivell, formada pel seu còmplice Josep Carbonell, Josep Maria López-Picó, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba, Joaquim Folguera i fins i tot Federico García Lorca.

Una topada amb la misèria política parroquial

Però es veu que amb tots aquests mèrits no n’hi ha prou per a batejar la futura biblioteca de la plaça de Sarrià, tot just travessant el passeig de la Bonanova, a l’altra banda de carrer de la finestra per on el poeta veia passar la vida. Allò que fa vint anys es veia com a evident, quan va començar-se a parlar d’aquest centre cultural que ha de substituir l’actual emplaçada a l’antiga –i desmantellada– Casa-Museu Clarà, ara ja no ho és. Foix, que va fundar el partit catalanista, republicà i liberal Acció Catalana, i va participar activament en els debats ideològics del seu temps, ha topat amb l’olla dels partits. De la politiqueria estretament parroquial, que ha portat la qüestió a la paradoxa que el consistori del districte, a quatre passes de l’univers foixià, s’estimés més de no decidir i traslladar la qüestió a la ciutadania, abans que donar suport al nom definitiu de Foix per a batejar l’equipament. No podem sinó estar d’acord amb el regidor Albert Batlle –que és cognom i no càrrec–, quan fa tres anys, trencant el seu caràcter més aviat moderat i melindrós, s’exclamava que aquell ple en què els consellers havien preferit l’innoble art de fugir d’estudi era el més vergonyós des de feia cent anys. És a dir, d’ençà de la pèrdua de la independència sarrianenca.

Foix ha topat amb les misèries de la picabaralla partidista, que fa servir els legítims greuges del feminisme per contraposar-lo a les senyores Carme Karr i Dolors Monserdà, que van viure al barri i hi tenen sengles carrers, en referèndum encara sense data. A Sarrià sembla que no s’ha de seguir el criteri que fa vincular el titular del nom amb el seu barri, com és el cas de Marsé al Carmel, Rodoreda al Guinardó, Maragall a Sant Gervasi o Benguerel al Poblenou. Hi prevaldrà el gènere –havent-hi a Barcelona tants espais per a feminitzar– per davant de la literatura? Un criteri que curiosament no es va seguir a l’hora de donar nom a la magnífica biblioteca que honra el premi Nobel colombià Gabriel García Márquez, veí de Sarrià durant la seva estada a Barcelona. Si la universalitat –sempre passant per la llengua castellana, com es veu– és un bé superior, que no entra en contradicció amb la masculinitat onomàstica, ves que a algú no se li acudeixi de proposar de dir-ne biblioteca Mario Vargas Llosa. Al capdavall, també és un Nobel que va viure al carrer d’Osi.