02.05.2018 - 22:00
Tinc la mania d’escoltar converses. La mania o el defecte o totes dues coses. Pel carrer, al metro o l’autobús (he arribat a baixar de parada quan no em tocava només per acabar de saber si aquell malparit al final havia deixat que posessin el parany al celobert, absolutament encisada per la batalla encesa en una escala desconeguda i amb l’esperança del tot absurda i contra natura que guanyessin elles, les rates). La majoria són prou intranscendents per a quedar de seguida oblidades, però n’hi ha algunes que passen a la llibreta d’apunts (memòria curta, llapis llarg) perquè no se sap mai si faran servei per a un relat o un article o un fragment de novel·la. Aquella de les rates, per exemple, complementada. O la d’una mare i una filla que tenia al seient del darrere, a l’autobús: ‘A mi, quan siga l’hora, que no m’enterren, que m’espanta, tot tan estret i tan fosc’, ‘Mama, però si quan t’enterren seràs morta, no te’n sentiràs’, ‘Ja ho sé, però, a mi, que em cremen, que el nínxol em fa por’.
Tan irracional com això. I tan humà, també. Feina vaig tenir a no tombar-me i dir-li que tota la raó, senyora, tota la raó.
I vaig evitar també de deixar-li anar que, ben mirat, tenia sort de no ser una reina espanyola, perquè, aleshores, a la por del nínxol fosc hauria d’afegir-hi el fàstic. El fàstic grandiós que fa imaginar-se a una mateixa dessucant-se, gota pudenta a gota pudenta, dins del podrimener que a tal efecte hi ha habilitat, i en funcionament, en un soterrani a prop de Madrid.
Ecs.
El ‘pudridero real’, en diuen ells, suposo que amb moltes majúscules i pompa i reverència. Tantes majúscules i tanta pompa i tantes reverències com facin falta per a mirar de fer oblidar la crua i anguniosa realitat: que el destí d’aquests borbons mataelefants i celebradors de les porres contra la gent és passar-se trenta o quaranta anys dins del podrimener, deixant caure humors i secrecions de tota mena, gota a gota, clic-cloc clic-cloc clic-cloc, fins que es converteixin en mòmies prou reduïdes perquè les puguin entaforar en els cofres de metre i poc que després els tenen preparats.
Ho vaig llegir fa molt de temps en aquell llibre revelador que va signar Patricia Sverlo, Un rei cop per cop, la biografia no autoritzada de Joan Carles, el pare de l’actual rei que encara tenen els espanyols. El llibre és interessant per moltes coses, però aquesta del podrimener, potser perquè comparteixo determinades aprensions irracionals amb la dona de l’autobús, em va quedar especialment gravada. Des d’aleshores, cada vegada que surt un d’aquests borbons en alguna banda, escenificant ridículament que mengen sopa, barallant-se no menys ridículament per una foto, saludant ridículament amb la maneta, llegint ridículament i a distància discursos que preparen i justifiquen les porres, cada vegada, no ho puc evitar, penso en el podrimener. I en aquells icors regalimant pels foradets del fèretre, sobre una safata de calç. Per la cosa de la desinfecció, suposo.
No em fan gens de pena, entenguem-nos. És tan sols que ja no puc veure’ls o sentir-ne parlar o llegir-ne coses sense pensar en la sala pudenta de suquims. I és també que, d’un temps ençà, el podrimener s’ha fet metonímia. Vull dir que s’evidencia fins a quin punt ja podem prendre, com fèiem a escola, la part pel tot, i entendre fins a quin extrem pot, aquella sala sinistra i hermètica de secrecions, representar l’espanya en descomposició que encara ara (i, sortosament, no pas per sempre) hem de patir.
Si pretengués ara fer inventari de putrefaccions, ni acabaria ni dibuixaria plenament el panorama. I per força em deixaria angúnies al calaix. La fastigosa sentència (amb el més fastigós encara vot particular, i amb la igualment fastigosa defensa corporativista que en fan els judicadors) per als fastigosos violadors (guàrdia civil i militar inclosos), la fastigosa sentència, deia, que continua grapejant la víctima com si la humiliació no s’hagués d’acabar mai, ha estat, potser, una de les més recents i crues mostres d’aquest regalim de purulències que és l’estat rabiós sense disfressa.
No, això que han perpetrat al jutjat espanyol a Navarra, i que ens ha sotragat fins a la nàusea i més, d’una manera que avui encara es fa difícil de mesurar, no té a veure amb la violenta i desesperada reacció de l’estat (l’estat com a estructura, les seves bigues i els falsos sostres i les clavegueres i tot) davant de la proposta emancipadora dels catalans. És només (només!) un retrat d’això que és, d’així com és, constitutivament i per contínues involucions, aquesta espanya que ja ha esdevingut una cosa absolutament insuportable.
Perseguir els mestres (‘muera la inteligencia’ era el crit, no?), perseguir les paraules (dir ‘llibertat’ torna a ser sancionat), perseguir els colors, decretar silencis, tancar aquells joves d’Altsasu a la presó per una baralla de bar, tancar músics a la presó per una cançó, tancar els nostres polítics a la presó per un referèndum, tancar els nostres activistes del civisme i la cultura per… pel fet de ser activistes del civisme i la cultura.
Perseguir, negar, imposar, mentir, prohibir, amenaçar. En la seva desesperada espiral de testosterona passada de voltes, com un vell legionario de pantalons massa estrets, camisa sense botons i panxa grossa, embolcallada amb aquest seu nacionalisme de l’agressivitat i del ‘jódete, que eres español’, l’estat evidencia allò que és: un patètic podrimener.
Sortir-ne ens és, cada vegada més, una necessitat. Per a respirar. Tan elemental com això. Per a respirar.
L’altre dia, l’escriptor gallec Suso de Toro es demanava si de veritat hi havia algú que no entengués que tanta gent a Catalunya no volgués viure en un estat així. I acabava: ‘De debò? I només a Catalunya?’
