El poder del feminisme es demostra també al carrer

Hi ha una cosa que no he entès mai.
A començaments de segle XX, per exemple, la dona normalment es responsabilitzava només de les feines familiars i l’home, per mitjà de la feina fora de casa, es responsabilitzava de dur diners a casa.
És a dir, amb vuit o deu hores diàries de feina fora de casa, n’hi havia prou per a dur endavant una família.
¿Com és que avui dia, per a dur endavant una família, normalment fa falta, fora de casa, la feina a ple rendiment de dues persones, és a dir, un total de feina de setze hores diàries com a mínim?

¿No fóra just que reduíssim l’horari individual de les feines a fora de casa a quatre o cinc hores diàries?
D’aquesta manera, en una família, entre home i dona es treballarien, com abans, de vuit a deu hores diàries fora de casa.
I així, l’un i l’altre es podrien repartir les feines familiars, sense necessitat que a cap d’ells li calgués anar estressat, i sense que a cap membre de la família li manqués la dedicació necessària.

¿No creieu que, al capitalisme en què ens trobem, li caldria, entre força altres límitacions, també aquesta?

Jordi Buil, ara es necessiten mes hores perque la vida es molt mes cara. I en molts casos, es prefereix fer hores fora de casa per a pagar a tercers feines familiars: neteja llar, cangurs, extraescolars. Una bestiesa.
El problema es cultural, especialment a les empreses. No hauria de ser extrany ni cap impediment professional que homes i dones fessin jornades mes reduïdes. Especialment aquells professionals amb salaris mes alts.
Algunes empreses ja avancen en aquest sentit. Pero cal avançar molt mes en la compaginacio vida professional i familiar.
Trobo a faltar un paper molt mes actiu per part dels sindicats en aquest punt. Mes que esgarrapar unes hores de permís, el que caldria es mes debat per canviar la cultura.

Al centre de l’economia i de la política ha d’haver les persones, no els diners, el desig de poder i els privilegis d’uns sobre els altres, però no és això el que passa. Les discriminacions dels diversos col·lectius són vasos comunicants i les reivindicacions han de ser globals i solidàries -socials, de raça, de gènere, d’edat, nacionals, culturals, físiques, psíquiques, ecològiques- i tots hi estem implicats i no ens hi podem desentendre fent-nos l’orni. Avui les dones han donat un bon pas però tots els problemes d’ahir hi seran demà i calen accions efectives de tots i, més en especial, dels que tenen més a la mà poder donar solucions, polítiques, econòmiques i de tot tipus. Tots junts ho hem d’exigir permanentment, amb l’exemple, amb la veu i, també, amb el vot.

I a més a més, trobo que la jornada d’ahir també ha servit per posar en evidència personatges, polítics, però no només, que davant de la fortalesa i la transparència del moviment feminista, han quedat descol·locats. Homes, però també dones, que mentalment i moral encara estan al segle XIX i que bàsicament són la dreta rància i l’alternativa a la dreta rància que encara està més a la dreta i és més rància. Estem en uns temps en que a tothom li cau la careta, i això és bo per saber per on transitar per tal d’encarar el futur amb garanties.

Em pregunto si la reivindicació feminista no peca de dos errors d’enfocament bàsics:

1.- reivindicar la dona enlloc de centrar, de focalitzar la reivindicació en la persona, en l’ésser humà, i per tant en la dona en tant que persona, en tant que ésser humà (que veu la seva dignitat i llibertat limitades, coartades). Al meu parer, tan “frontisme” en relació als homes té quelcom de maniqueu i infantil, de frontisme desproporcionat, de “cisma” exagerat (i a última hora nociu).
2.- mentre no es demostri el contrari són les estructures del sistema les que conformen (a imatge seva) els individus, i per tant també les dones, NO els individus, ni per tant tampoc les dones les que conformen, transformen (a llur imatge) les dites estructures. El continent dóna forma al contingut, més que no a l’inrevés. El fet, per tant, de que les dones accedeixin a majors quotes de poder NO ÉS EN ABSOLUT GARANTIA, SINÒNIM d’un canvi en la naturalesa, en la qualitat del “poder” (la seva concepció i el seu exercici). El que succeïx, en canvi (i està prou empíricament demostrat) és que les dones, per tal escalar posicions vers majors quotes de poder, no poden fer altrament que IMITAR la manera de fer dels homes, i per tant tendeixen a tornar-se com els homes, a comportar-se com ells, a emular-los.
Dissortadament, doncs, no estem al davant de cap vertadera evolució de la societat en termes de major justícia i humanitat generals.

Finalment, l’únic que surt realment beneficiat de la creixent i universal cursa cap a la incorporació i promoció laboral de les dones és el sistema capitalista (amb els seus grans paranys: competitivitat a ultrança, consumisme desbocat, individualisme alienant, avarícia megalòmana, etc.). Encara que aparentment s’hi resisteixi, el “sistema” està al darrera d’aquest fenomen, que com és sabut porta dècades desplegant-se arreu del món (tímidament a partir de la Primera Guerra Mundial, i de forma ja intensa a partir de la Segona Guerra Mundial, si més no a Occident).

Tot això no treu, és clar, que no s’hagi de denunciar i corregir la discriminació que pateixen les dones treballadores (sous inferiors per feina equivalent, contractes més precaris, majors obstacles a l’hora d’ascendir en l’escala laboral, etc.), però això no ens hauria de fer perdre de vista el moviment general, i menys com a independentistes… M’explico: Catalunya serà comunitat orgànica o no serà, i un ingredient fonamental de tota comunitat humana és la família. Si el feixisme i el comunisme van fracassar en llur intent de destruir la família, el capitalisme se n’estaria sortint millor…No siguem enzes de posar-li fàcil!

No m’agrada comentar temes tan dicotomitzats on no s’admeten matisos. Per tant només una observació al comentari de Ramon Vilardell. Comparteixo força el vostre primer punt. En el segon crec que caieu en el mateix maniqueisme que critiqueu, quan considereu que les dones que assoleixin poder imiten la manera de fer dels homes, imagino que pel que fa a formes agressives, prepotents, despòtiques d’exercir aquest poder. Dient això doneu per suposat que aquests són atributs propis dels homes i no pas de les dones. I això és maniqueu. La realitat és que aquests trets responen a la pròpia dinàmica del poder, tant si l’exerceix un home, una dona o un ximpanzé. I no és casual. El camí cap al poder sovint requereix tenir poca sensibilitat, trepitjar altres persones i estar disposat al que calgui. No és estrany que qui hi arriba es comporti de la mateixa manera independentment d’una cosa tan irrellevant per a l’esperit com és el gènere de la persona.

Pense en un parell de punts:

1. Cal que els hòmens ens feminitzem i ho crec des de fa dècades. He vist les dones dels meu entorn molt cardades prel meu entorn familiar hipermasclista.

2. Fa un parell de setmaneas vaig acompanyar ma mare al nefròleg i va donar-nos l’explicació més valenta i científica al respecte.
Arran d’una facècia meua sobre la colla d’amigues que té i totes vídues, tret d’una.

El doctor Sànchez i Sanchis ens digué:

“És que els hòmens som complementaris, no som essencials per a la supervivència de l’espècie. Per això morim abans i estem tarats genèticament. L’evolució de l’univers és sàvia””

Benvolgut Vicent,
Atès que el llenguatge és crucial als mitjans de comunicació, pel significat i l’actitud que hi ha rera cada paraula i, per tant, el paradigma que sosté, vull introduir un matís important.
La paraula masclisme porta implícita la violència. Com es pot tractar un gènere d’animal (mascle, masclisme) i un altra d’humà (fèmina, feminisme). Us imagineu parlar en termes de moviment femellista? Oi que no?
La violència és, en tot cas, de gènere. I, a més, es profereix en els dos sentits de la relació. La violència és intrínseca a les neurosis humanes, per a tots els gèneres.
Com bé diu en Ramon Vilardell, cal reivindicar els drets d’igualtat de qualsevol ésser humà. I com bé diu en Víctor Gonçal, no podem atribuir certs comportaments a un gènere, per més que aquells patrons caracterològics siguin dominants en un gènere, però no exclusius.
Tots junts podem avançar de la dualitat a la unitat, de la violència al respecte, de la individualitat a la col·lectivitat, de la competitivitat a la cooperació.

SOTA LA BANDERA DEL FEMINISME…
D’acord amb l’editorial. No pot ser d’una altra manera pel que fa a la igualtat de drets i contra les agressions. Però llegint la pancarta de la foto: “Si les dones s’aturen, el món s’atura” m’ha vingut que si el moviment aspira a encapçalar un canvi qualitatitu en la humanitat, una revolució, estem davant d’una contradicció molt significativa focalitzant els drets només per a l’igualat de les dones amb el homes, com molt bé explica Ramon Vilardell (7.40)

1/ En una societat capitalista de grans desigualtats dels drets laborals, econòmics, etc. parlar d’equiparació de drets entre homes i dones, no té gaire sentit com a un sol objectiu polític (encara que sí pràctic, immediat) si no resolem al mateix temps, la gran desigualtat social general entre rics i pobres, entre homes, dones, nens, i encara més, migrants, subdits, oprimits, ciutadans que no tenen els mateixos drets polítics. El tema té molt més recorregut: aconseguir una societat justa per a tothom. Aquí s’ha d’incardinar el feminisme si no vol esdevenir un moviment de pura resistència necesari però no suficient.

2/ Un punt de realitat. Les mobilitzacions d’ahir van ser massives precisament perquè l’objectiu era molt transversal i políticament limitat, molt lluny d’algunes consignes universals que s’agitaven… El règims de l’esclavatge van caure quan a les metròpolis van esdevenir les revolucions industrials i socials. Ahir no vaig veure que aquest moviment feminista és fes seva la veu de denuncia del cop d’Estat d’Espanya, dels presos polítics, dels exiliats… ¿És que les dones no ho pateixen, no en són solidàries? Al Kurdistan el dia de la dona va ser també el dia contra l’invasor turc.

3/ Una conseqüència dels punts anteriors és que si la revolució de la dona ha de ser un salt en el progrés de la humanitat hem de tenir molt en compte, com deia un savi, que voler bastir un món a imitació de l’anterior sempre ha sigut causa de la nostra perdició. És a dir, l’alliberament de la dona serà l’alliberament de la humanitat o no serà. I jo no puc veure indicis d’una nova arquitectura social que sigui l’alternativa a l’abominable neocapitalisme.

A Víctor Gonçal: gràcies, accepto la seva crítica, almenys així d’entrada i fins on puc. Efectivament, és el poder el que afaiçona les persones (i no les persones el poder). Amb tot, convindrà amb mi, que tradicionalment el poder ha estat exercit pels homes i que per tant, d’alguna manera, sí que aquest s’ha configurat d’acord amb certs trets caracterològics dels homes (dels mascles, per entendre’ns). Reconec que dient això em contradic: si el poder acaba adoptant la idiosincràsia de qui el deté, les dones, amb llurs inclinacions naturals predominants, acabaran transformant també el poder. Val, però és evident que es tracta d’un procés lent, i si hem d’esperar generacions, segles perquè això passi, em pregunto si la millor manera d’abordar el problema de la igualtat no és per un altre viarany.

Al meu entendre, el gran problema de la igualtat és que aquesta tendeix a anivellar els individus eliminant (o procurant-ho, ja que a última hora això resulta impossible) la diferència (és a dir la la diversitat). Jo advoco per la justícia (i la llibertat, que és la creativitat per atènyer aquesta), i desconfio força, ho admeto, de la recerca de la igualtat. En nom de la igualtat (malentesa, però tant hi fa) la Humanitat ha comès autèntiques barbaritats: sols cal fixar-se en l’ocorregut al llarg del segle XX per quedar horroritzat amb el que s’ha fet cercant d’igualar els éssers humans… El noble propòsit de voler igualar les oportunitats hauria de respectar i d’adaptar-se, en tot moment, a la diferència, altrament no fem altra cosa, com sol passar, que violentar allò existent amb una idea preconcebuda que volem implementar. A la natura (que inclou aquí la inèrcia del passat, la història) cal acompanyar-la i conduir-la, mai forçar-la.

Homes i dones, persones que tenim la força primera que ens empeny endavant, i és les mil formes que pren aquesta energia primària la que fa que ens moguem cap un espai constructiu o destructiu.
I si mirem cap a les persones que fan aquesta transformació constructiva, sí constructiva i no pas bona o dolenta, trobarem molta gent treballant-hi. Un treball personal intransferible i necessari per aconseguir una millor harmonia en les nostres relacions.

Llibertat presos polítics i exiliats i embargats i encausats.

Una jornada importantíssima, sí. La capacitat de fer emergir molts aspectes de les tremendes desigualtats que viuen les dones.
Estem avançant en el terreny de llibertats personals (el No És No) i en el seu aflorament a la superfície. Tothom hi té a dir o a fer.
Cal encarar aspectes laborals essencials com al sector de l’hostaleria (les cambreres de pis, esclaves modernes, malpagades, justament a la indústria més solvent, sovint més salvatge), que ha de ser objecte d’una lluita sindical sense treva, als sectors de la cura personal, sobretot en geriatria i discapacitacions, als sectors de neteja.

Mi pregunta del dia:

MACHO-HEMBRA o MASCULINO-FEMENINO

el concepto y connotación del primero es aplicado a animales sin distinción. Machismo viene de macho, machito, machete y una buena hembra es distinguida por su sexo y la apariencia erotico y demás cualidades para el macho.. por lo tanto machismo no son los dos sexos?

El concepto segundo y su connotación es aplicado a personas humanas con distinción. Feminismo viene de femenino igual a mujer. Pienso que no hay masculismos sino personas que reconocen el factor común X sean estas XX o XY. Se valora la inteligencia y evolución de las capacidades, inclusive sexuales sin marcar las diferencias?

Por lo tanto se entiende que el feminismo no es la antitesis del masculismo ni del hombre sino del machismo del macho

Hace pensar…

A Pep Agulló: plenament d’acord amb la teva valoració; veig que coincidim ;-). Per romanticisme ens deixem endur per la faramalla de les grans soflames, però la lletra petita, pràctica de la cosa, amb les seves implicacions multilaterals, massa sovint se’ns escapa… Ahir, pels carrers de les nostres ciutats, hi havia bastanta cridòria inconscient, irreflexiva, em temo. Molt foc d’encenalls que s’acaba traduint massa sovint en rigideses dogmàtiques i “polítiques correctes” a cop de xiulet castrador…

Massa cosa a dir, però haig de ser breu. Sembla ser el día que toca parlar del tema “Patriarcat” (per mí son 365 els días, peró vaja ), i com Vilaweb es prensa de referència, mereix l’esforÇ d’aportar res, si es pot. Donant també algun petit apunt meu, el que mès vull es dorar-vos a conèixer un llibre, que broda amb excel.lència aquest tema del patriarcat
precisament. El vaig aconseguir, perque la seva autora donava una xerrada al meu poble. Rotunda i clara, Nekane Jurado ( economista, psicòloga clínica, feminista, que treballa al Gobern Basc a planificació económica ), anava fen (al llibre tambè ho fa ) un llar recurregut per la Historia, “rescatan” i donan la rellevància que van tenir i tenen, un gran número de dones que amb les sevas lluites, sì que van aconseguir veritables cambis al seu moment, cap a una revolució integral, que desemboqués en un auténtic humanisme. Ella tambè destaca, les causes econòmicas de la pobresa i l’exclusió social, la aportació “oculta” de les dones a la economía i el paper, no neutral, del sector pùblic. Aixìs, a part de noms i cognoms de dones ben extraordinarias que il.luminavan camins, ens fica tambè dintra els moviments de dones proletarias, que tan van fer avanÇar la part de la humanitat qu’els hi pertocaba al temps i espai seu. Lo que ella destaca, son les dones que plantan cara a la hidra del patriarcat tetracèfal ( amb 4 horribles caps ) que engoleix tan a dones com a homes. Per ella, el patriarcat es el conjunt d’ideas i valors, que crea, recrea i sostè el capitalisme. Una idea que pot inspirar el llibre es: Sí, vaig a la vaga, però amb les mevas companyas, no amb elles, no amb les explotadores…vaig a la vaga amb “clase”, amb la meva. (jo afegirìa, no amb les de ” a por ellos”, no amb les que s’apuntan a la raó de la forÇa, ni al “per dret de conquista”…) Aquest tan preciós llibre es diu ” Mujeres libres “, editat per “Eusko Lurra fundazioa” en castellà. I ara, a part ja, jo hem reconec com persona-dona antidiscriminació radical ( d’arrel ) qualsevol sigui la causa d’aquesta ( per tant feminista tambè ). Penso que cada persona es única i irrepetible, amb les sevas capacitats únicas tambè, que ha de poder desenvolupar i compartir; amb els mateixos drets i obligacions i que meréix iguals oportunitats. I no als rols de gènere i un no rotund als privilegis de clase i condicions que’ls permetin. També, dono importancia cabdal a la educació. i perdó per aquest llarg comentari…No ho tornaré a fer….Un día, com ja ahir, es un día.