09.10.2023 - 21:40
L’atac desencadenat dissabte per Hamàs sobre Israel i la posterior resposta israeliana ens han posat –tan sols en qüestió d’hores– davant un panorama enormement preocupant. L’escalada de la guerra al Llevant no presagia res de bo per a un món ja molt tens amb la guerra d’Ucraïna i amb els altres conflictes actius.
Dissortadament, els fets han tornat a posar en relleu que hi ha poques forces tan poderoses a l’hora de moure el món com la violència. D’avui per demà tots ens hem posat a parlar dels israelians, però també dels palestins, d’aquests mateixos palestins que, bàsicament, fins divendres només eren un soroll de fons a les notícies, tapat de seguida per qualsevol novetat que passava en qualsevol racó del món.
Entre el gener i el setembre d’enguany, 227 palestins havien estat assassinats per l’exèrcit israelià o per les milícies dels colons, segons les dades oficials de l’ONU. Una xifra de morts que ja superava la de l’any passat, mancant encara tres mesos per acabar. D’ençà del 2008, segons l’ONU mateix, la xifra de morts palestins en el conflicte ha estat de 6.407, dels quals 5.360 en aquesta Gaza que és un polvorí i d’on ara ha partit l’atac. I la d’israelians 308. Però, malgrat això, la situació al Llevant era fins dissabte tan sols aquest soroll de fons del qual, tret de la gent molt conscienciada, ningú no feia gaire cas.
Però l’atac del cap de setmana ho ha canviat tot. I tot allò que ens espera encara ho pot canviar més. Ens podem preparar perquè hi haja una invasió terrestre de Gaza, que serà una enorme carnisseria de civils. O perquè Hamàs, vist això que hem vist aquests dies, responga amb la màxima determinació i crueltat, sense gens de respecte a res ni ningú. Podem veure en qualsevol moment les milícies de colons ultres com estenen la guerra pel seu compte a Cisjordània. O fins i tot podem arribar a viure una extensió del conflicte al Líban –que Abraham, pare de tots nosaltres, no ho vulga.
Però per a mi allò que és horrible, allò que em desespera, és que tots sabem que quan el fum de la guerra s’haurà esvaït en realitat no s’haurà resolt res.
Perquè el poder de la violència és enorme. La violència ens fa tremolar i ens altera la vida en un instant. I atorga als estats una capacitat repressora, criminal, que els pot fer funcionar durant anys o dècades, suplantant la seua, molta o poca, autoritat moral i substituint-la per la força. La violència doblega, més aviat aparenta que doblega, la voluntat de qualsevol població i atorga una aura gairebé mítica de superioritat a qui l’exercita de manera infinita i sense limitacions morals.
Però, alhora, la impotència de la violència -sobretot de la repressió- és que, al final de tot, no resol mai res que no siga per un període de temps finit i que no siga superable algun dia per a qui n’és víctima.
PS1. Avui publiquem aquesta entrevista amb el músic i pres polític Pablo Hasel. Aquesta condició, la de pres polític, fa que no solament la publiquem per un interès polític evident, sinó també per la nostra solidaritat amb ell, que avui vull refermar.
PS2. Una derivació de la guerra d’Israel i Gaza és l’econòmica, que Jordi Goula ens explica d’una manera molt entenedora en el seu article: “La por dels mercats té nom i cognom: estret d’Ormuz”. Sobre el conflicte, n’he fet també aquesta Pissarreta, bo i mirant d’explicar què és Gaza i per què una incursió terrestre de l’exèrcit israelià pot portar-nos a una situació realment dramàtica.
PS3. Si podeu, i ho voleu, ajudeu-nos fent-vos subscriptors de VilaWeb.
