23.02.2017 - 02:00
Sembla que ahir hi havia una gran expectació per l’anunci que havia de fer la NASA sobre mons orbitant estrelles llunyanes. Molt llunyanes, diria. Quan escric l’article no sé encara l’abast d’aquest anunci. I, probablement, quan vosaltres el llegiu, encara no el sabré tampoc. Si hi topo, en llegiré el titular i alguna coseta més. No ho descarto. Però reconec que no sóc capaç ni em veig amb cor de posar-m’hi. Se’m fan una muntanya, aquests temes de l’espai i les estrelles i els mons per explorar. No ho domino gens i em fan vertigen. Amb prou feines sé el nom dels nostres arbres i volen que entengui tot allò? Reconec que totes les descobertes que fan aquesta gent tan intel·ligent deuen ajudar a millorar coses molt terrenals i útils per als humans. Però no m’hi veig amb cor.
Penso: tal com tenim la Terra, què hi hem d’anar a fer, als altres planetes? Només cal que hi arribem perquè tinguin els dies comptats, aquests planetes llunyans. Som una mena de depredadors molt desagradables, els humans. Aquesta mena de reflexions potser em vénen influïdes per les lectures de Yuval Noah Harari, l’autor de Sàpiens i el més recent Homo Deus (encara no l’he llegit, aquest, i en tinc ganes). Però com més va més veig això que anomenem Humanitat d’una manera menys idealitzada i més decadent. Tan sols cal alçar la vista i observar la quantitat de desastres, injustícies, discriminacions i destruccions que som capaços de fer i tolerar, i que es podrien evitar amb una certa facilitat. De vegades, estant una mica més quietets.
Quan sento que algú es proposa d’organitzar vols tripulats a la Lluna penso quant tardarem a fer-la malbé del tot. Hem afinat tant la nostra capacitat depredadora que podem deixar la Lluna com un Benidorm gegant en una dotzena d’anys. Ep! Que ningú no entengui que m’oposo a la investigació dels nous mons i de les galàxies allà on siguin. Sóc conscient que hem avançat en algunes coses també per aquest anhel explorador. Però sí, és cert que em fa molt de respecte tot això. Pel desconeixement, no ho nego; però també perquè miro què fem al planeta que ja hem colonitzat i penso que tenim molta feina a revertir els propis desastres.
Penso en el pobre extraterrestre que ens vegi arribar un dia i ens aculli amb els braços oberts –si és que en té i si és que els pot obrir– sense saber que li haurem aixafat el jardí de casa –de jardí sí que en tindrà!– al cap de quatre dies.
Diuen que hi ha algunes revolucions pendents per a aquest segle XXI. Jo en veig tres de clares. La democràtica. És evident que hi ha molt camí per a recórrer en la millora dels sistemes de presa de decisió social i de control del poder a tot arreu. La revolució feminista. Ja fa uns quants anys que ha començat, però ara ha de produir els canvis de fons que facin fer el tomb real als problemes evidents i molt actuals de desigualtat entre dones i homes. I la revolució ecològica. I aquesta –permeteu-me la broma– encara la tenim verda. Encara avancem en sentit contrari a tota velocitat. No l’oposo de cap manera a l’avenç dels descobriments de l’univers. I segurament es descobreixen coses que es poden posar al servei d’aquesta revolució pendent. Però, potser amb simplicitat, penso que tenim molta feina a fer a la Terra i que no som cap bon exemple per als pobres extraterrestres que un dia puguin tenir la desgràcia de topar amb nosaltres.
@PereCardus, periodista
