El pluralisme era això

No sé si és conseqüència de l’escolarització universal, de la revolució tecnològica o de l’apoderament indiscriminat, però el fet és que la manipulació del llenguatge ja es pot considerar un dels trets definitoris de l’era moderna. Si la postveritat és explicar només la part de realitat que m’interessa, el postllenguatge consisteix a fer dir als mots allò que vull que diguin. Són dues baules de la mateixa cadena.

De la manipulació massiva per part de la premsa espanyola amb l’escola catalana, l’adoctrinaire, hem passat a l’adoctrinament mínim, a la píndola adoctrinadora, al comentari doctrinal. Ja no cal un pla d’estudis, una assignatura semestral, ni tan sols un míser treball de final de curs; ara la mera indicació a algú que això no es diu així sinó aixà ja comporta risc que t’etiquetin d’adoctrinador. És la primera empenta cap a l’abisme, perquè el següent pas, si se t’acut rebatre que qui en sap ha d’ensenyar qui no en sap, ja comporta la llufa de ‘supremacista’. Aquí ja rodoles tan de pressa pel pendent de l’absurd que no trigaràs gens a petar contra el fons de l’estimball: ‘inquisidor’, ‘racista’, ‘totalitari’. Al pellprimisme de l’era de la postveritat no li cal argumentar res, no necessita aportar proves de res: un cop assimilat com a veritat universal aquell tòtem bonista segons el qual ‘totes les opinions són respectables’, el coneixement i el saber com a criteris discriminadors tenen tant de pes com l’arbitrarietat i el caprici.

I si l’adoctrinament ja es cotitza tan poc (quant trigaran els pobres progenitors que miren de corregir semhacaiguts o mhadonatalcap a ser acusats d’adoctrinadors?), què direm de la violència? Primer ha estat la pluralització: les violències. Com que n’hi ha de moltes menes, doncs au, pel broc gros: ‘les violències’. Jo no acabo de pescar el sil·logisme, perquè també hi ha economies ben diferents, i bé que diem la Conselleria d’Economia. I ensenyaments, i urbanismes… Però vaja, suposo que la multiplicació del concepte de violència és coherent amb la de la dona a l’Institut Català de les Dones. Sóc conscient que em clavo en un esbarzerar, però no entenc què hi guanya la lluita feminista (que és la de tothom que aspirem a la igualtat) amb un cartell com el de l’última campanya: ‘Les dones tenim dret a viure lliures de violències sexuals’. Prosòdicament, la pèrdua és evident: fa de més mal dir ‘violències sexuals’ que no pas ‘violència sexual’. I conceptualment encara ho capto menys: Ja sabem que la violència sexual pot prendre moltes formes, però precisament la idea de ‘violència sexual’ les engloba totes. ‘Abús d’autoritat’, per exemple, com a concepte de denúncia és més general que no ‘abusos d’autoritat’. Paradoxalment, el plural resulta més reductiu que no pas el singular. Un exemple perquè s’entengui bé: davant un manifestant que brandés un cartell on digués ‘Llibertats!’, què pensaríeu? Que reclama totes les llibertats possibles (si és que aquesta idea és imaginable) o que en reclama unes quantes (les que suposem que en aquell context, per motius que el destinatari hauria de poder imaginar, són dignes de ser reivindicades)?

Per tal d’omplir de contingut un concepte que des del punt de vista lingüístic grinyola, la dialèctica feminista s’escarrassa a trobar símptomes de violència més enllà dels, diguem-ne, visibles. Dels que vostè i jo veuríem així, a ull nu. L’axioma deu ser, suposo, que com més actes o comportaments puguin ser considerats violents més coherent serà parlar de ‘violències’. D’aquí que ara ja no calgui que hi hagi violència perquè hi hagi violència: ho diu la vice-secretària d’ERC Dones. Si invisibilitzar les preses i exiliades, és a dir, si la discriminació, l’arraconament, el bandejament o la postergació també es poden qualificar d’actes violents, allò que forcem (i per tant, ara sí, violentem) és la semàntica. D’una banda, perquè condemnem a l’ostracisme un seguit de mots i expressions (els que realment expressen el nou significat del terme que els suplanta) que, quan els haurem de menester, no ens serviran perquè hauran estat adulterats; i de l’altra, perquè, estirant com un xiclet el sentit de determinats mots, s’acabaran buidant de significat per pura banalització. Això ha passat, per exemple, amb nazi o supremacista: de tan penjar-les a l’adversari per motius banals, ja no sabem gaire què volen dir. Feixista va pel mateix camí. I maltractador, que corre el mateix risc que manipulador (brandat fins a la nàusea pel psicologisme de pa sucat amb oli): ja s’han donat casos de pares desconcertats perquè fills adolescents els rebutgen el plat de mongetes al crit de ‘maltractadors’.

El feminisme contemporani, conscient de l’enorme potència del llenguatge (*), s’ha apuntat grans èxits en aquest camp: la difusió del desdoblament o l’esclat de termes multiús com inclusivitat ho corroboren. El llenguatge de gènere ha contribuït, indubtablement, a visibilitzar un problema d’abast mundial que fins no fa gaire ens negàvem a acceptar; però que hagi contribuït a resoldre’l o fer-lo minvar encara està per demostrar. Ara mateix, l’extensió del significat de violència (DIEC: ‘Força o energia desplegada impetuosament. / Abús de força’. GDLC: ‘Acció violenta o coacció moral’; violent: ‘Que hom fa o s’esdevé amb una força desfermada, extraordinàriament intensa. / Que es basa en la utilització de la força i no en mètodes pacífics’) podria ser un termòmetre per posar a prova aquesta estratègia. Perquè, si es demostra que la pluralització no ajuda a frenar la plaga del masclisme (i per tant dels comportaments masclistes), al final la víctima en serà, com de costum, el llenguatge.

[*Té tanta força que s’encomana de manera inconscient, per mera imitació. Fixeu-vos que la periodista mateixa arrenca l’entrevista amb el sintagma ‘les reivindicacions dels feminismes’.]