24.12.2015 - 02:00
|
Actualització: 24.12.2015 - 10:58
Diumenge sabrem si el full de ruta que l’independentisme va proclamar després de la victòria del 27-S continua viu o si caldrà fer unes noves, i incertes, eleccions per a intentar aplicar-lo. Mentrestant, cal parar atenció als primers indicis d’un altre full de ruta alternatiu i clarament competidor, que és el que voldria imposar Podem. Perquè és un full de ruta que els independentistes hauríem de mirar amb molta cura i atenció.
Només en dos dies, alguns dels gests dels dirigents de Podem ja han insinuat coses molt interessants. Com ara que no troben gens convenient que es facen eleccions al març. Tenint com tenen el propòsit de substituir el PSOE, la volatilitat política actual no els és bona. De manera que, segons que sembla, han decidit d’optar pel foc lent. Podem ha pres bona nota de la manera com Ciutadans ha pujat i ha baixat en una setmana i no arriscarà la posició aconseguida, que sap que és gairebé impossible de millorar en tres mesos. A més, el panorama del congrés espanyol apunta a un pacte PP-PSOE o a un govern molt inestable del PP, amb l’abstenció del PSOE. I per això els professors de la Complutense ja han començat a parlar de ‘governar des del parlament’. És a dir, de crear un contrapoder que puga impedir que l’executiu governe, però que, alhora, no els pose en risc. Qualsevol de les dues variants els aniria bé, en aquest esquema, per a sotmetre el PSOE a una prova parlamentària rere una altra amb la intenció de desgastar-lo completament i forjar amb més garanties el ‘sorpasso’.
I és sobretot per això que ara, de sobte, són tan inflexibles en relació amb el referèndum català. Perquè si volen que el PSOE se’ls allunye, què hi ha millor que el referèndum català, aquest referèndum que ni diuen sobre què ha de ser, però que espanta una cosa de no dir els socialistes només d’esmentar-lo?
El perill principal que tindria Podem, ara mateix, seria que el PSOE els pogués acusar de permetre un govern Rajoy per activa o per passiva. Una operació que, amb el seu poder mediàtic, el PSOE activaria sobretot si Podem refusàs d’unir-se a un complicadíssim govern encapçalat pel PSOE. Aleshores podria dir que si governa Rajoy és per culpa de Podem. Però com que a Podem no li interessa gens de formar govern amb el PSOE, i com que la millor defensa és un bon atac, han reaccionat des del primer minut insistint en el referèndum. Ells saben que aquesta és l’única línia que el PSOE no travessarà mai i sobretot l’única que el PSOE reconeixerà en públic que li impedeix de posar-s’hi d’acord, amb la qual cosa els socialistes s’hauran de reconèixer públicament culpables que no hi haja un govern alternatiu al de Mariano Rajoy.
I tot això com afectarà el procés d’independència i, en general, el nostre país? Depèn. Al País Valencià i potser a les Illes segurament serà bo. Per a aquesta jugada, Podem ha hagut de fer unes operacions, amb Compromís, que el nacionalisme valencià pot aprofitar per canviar de dimensió i de lliga i per consolidar-se com a gran alternativa de govern. Des de fora no es veu, però el País Valencià ha deixat de ser un espai subordinat i això és un canvi històric. Embolicat en la bandera del referèndum, ara Podem no pot negar el grup propi a Compromís, i això donarà una projecció mediàtica enorme al nacionalisme valencià. I fins i tot ha d’insistir en el caràcter nacional del País Valencià, cosa que el 15-M local tenia molt poc clara –i si una imatge val més que mil paraules us recomane de mirar el vídeo de l’acte final de campanya, a la Fonteta, en què Íñigo Errejón, el més llest de tots, va fer el discurs en un català impecable i citant Fuster!
Però pel que fa al Principat la cosa és molt més complexa i encara molt incerta: no endebades és ací on es juga tot de veres.
D’una banda, perquè si Endavant acaba imposant-se, les eleccions del març tindran una protagonista d’excepció: Ada Colau, que podria ben ser la pròxima presidenta de la Generalitat. Amb el suport entusiàstic d’aquesta part de la CUP que treballa tan activament per posar fi a allò que anomenen despectivament ‘prucés’.
Però alerta, que també resulta que Podem, per a fer la gran operació de desgastar el PP i acorralar el PSOE, necessita –i aquesta és una gran paradoxa– el concurs d’ERC i… fins i tot de Convergència. I com es tanca aquest cercle i, doncs, quina versió adoptarà la relació de tot això que passa a Madrid amb tot allò que passarà a Barcelona?
Doncs no ho sé. Només han passat quaranta-vuit hores i no tinc encara ni prou informació ni tanta imaginació per a entendre cap on tombaran les coses en aquest estrany i complex dibuix que han esbossat les urnes i que uneix més que no sembla Democràcia i Llibertat, ERC, Barcelona en Comú, En Comú Podem, Catalunya Sí que es Pot i la CUP, o les CUP –que això de diumenge pot acabar de maneres molt complicades. L’única cosa clara és que tot no pot quadrar i algú, o alguns, haurà de prendre decisions molt fortes que ens podrien desconcertar i que podrien canviar la concepció que tenim del moment polític actual.
Siga com siga i passe què passe, les connexions entre l’una situació política i l’altra ja són prou visibles per a pensar que no seran insignificants en absolut i que acabaran menant a algun lloc –segurament insospitat, però on si és Podem que juga des de la centralitat, segurament el full de ruta actual de l’independentisme quedarà aparcat.
Ep! Tot això, evidentment, si no és que diumenge hi ha acord o que el moviment independentista català reacciona d’una manera tan intensa que al març Junts pel Sí (o la fórmula que CDC, ERC i la societat civil proposen quan arribe el cas) siga capaç de guanyar, i aquesta vegada de guanyar sense dependre de ningú.
