24.09.2022 - 21:40
“A Europa tothom està preocupat per la presència de Meloni al govern i es demana què passarà? Doncs et diré què passarà: que s’acabarà la moma i Itàlia també començarà a defensar els seus interessos nacionals com fan els altres, per cercar després solucions comunes.” Això deia Giorgia Meloni a l’escenari de la Piazza del Duomo de Milà. I potser cal dedicar un parell de minuts a la interpretació d’aquesta frase, que cíclicament torna a la boca de la dirigent dels Fratelli d’Italia –encara que aquesta campanya electoral no es destaqui pas per l’anàlisi de continguts i la confrontació.
No cal ser un gran investigador, això és cert. Perquè és Giorgia Meloni mateix que ha donat les claus interpretatives del seu projecte en una carta a Il Foglio, publicada fa pocs dies, en què parla “d’una Europa confederal, respectuosa amb la subsidiarietat i les sobiranies nacionals, que no fa tantes coses però les fa millor”. I és novament Giorgia Meloni, reculant una mica més, concretament fins al 2018, que va explicar com vol fer realitat aquesta idea. D’una manera fins a cert punt trivial, canviant tres articles de la constitució.
Més concretament, es tracta de canviar l’article 97, que diu que les administracions públiques han d’equilibrar els pressuposts d’acord amb la legislació de la UE; l’article 117, que estableix que l’estat ha de fer les lleis d’acord amb la legislació de la UE; i l’article 119, que estableix que les regions i els municipis també han de legislar segons les limitacions de la UE. Dit altrament, Giorgia Meloni vol eliminar de la constitució italiana qualsevol referència a la Unió Europea. Per sortir-ne, com deien que volien fer fa uns anys Matteo Salvini i Beppe Grillo, o com voldria fer avui Gianluigi Paragone? No, és diferent: Giorgia Meloni vol canviar la Unió Europea consagrant el principi que les nacions poden fer lleis que contradiguin fins i tot flagrantment allò que es decideix a Brussel·les.
Posem-ne uns quants exemples. Amb aquesta esmena constitucional, Itàlia podria decidir de no respectar les normes del pacte d’estabilitat, per exemple, les que –almenys fins a la pandèmia– deien que el dèficit anual de l’estat no podia superar el 2% del producte interior brut. O podria decidir d’adoptar una política agrícola pròpia i autònoma. O una política pròpia i autònoma per a regular els fluxos migratoris. O una estratègia pròpia i autònoma per a combatre (o no combatre) l’escalfament global. En la pràctica, amb la prevalença del dret nacional sobre el comunitari, s’acaba tot el procés de construcció dels Estats Units d’Europa com a entitat capaç, en un futur pròxim, de superar els estats-nació. Però, en termes més generals, la idea de la cooperació europea, nascuda de la runa del segon conflicte mundial, el que es va lliurar i es va guanyar contra el nazifeixisme, s’ha esvaït.
Tanmateix, aquesta batalla no l’han pas començada els Fratelli d’Italia. La idea d’una Europa confederal, o si ho voleu d’una Europa de les nacions, és el joc històric dels conservadors britànics i, sobretot, del partit de dreta Justícia i Llibertat que ara governa a Polònia –tots dos, no pas per casualitat, pertanyents a la mateixa família europea que els Fratelli d’Italia. A Polònia el Tribunal Constitucional ja ha sancionat el principi de la prevalença del dret nacional sobre el comunitari i per això mateix està en guerra oberta amb Brussel·les. Entre més raons, perquè s’ha fet servir per discriminar les dones i els homosexuals, per prohibir l’avortament fins i tot en cas de malformació del fetus o per crear una superfiscalia que tindrà accés a les dades de tots els ciutadans i els podrà perseguir.
Per tant, la reforma constitucional que realment ens hauria de preocupar, en cas que guanyi Giorgia Meloni, és aquesta. Perquè el dret comunitari, aquests darrers anys, ha estat el veritable baluard contra les derives extremistes de qualsevol origen, contra el ressorgiment de tensions i conflictes entre els estats europeus. I la cooperació europea ha permès de gestionar la postpandèmia amb un pla d’ajuda mastodòntic com el Next Generation. En canvi, l’absència de cooperació ha originat desastres com en el cas de la gestió dels fluxos migratoris des de l’Àfrica i el Llevant.
Giorgia Meloni vol tenir via lliure per a governar el país segons uns dictats que en matèria de drets civils, immigració i política fiscal entren en conflicte manifest amb els principis de la cooperació europea. I per això vol eliminar-la. Com vol que el presidencialisme atorgui a l’executiu més poders que no té avui, sense els contrapesos que ara hi ha. Sense Brussel·les i sense el Quirinal com a dics, potser el seu ascens ens espantaria una mica més. I si Brussel·les i el Quirinal són els següents objectius, no ens hauríem de començar a espantar una mica més ja ara?
Aquest article ha estat publicat originalment a Fanpage.it: “Il piano in due mosse di Giorgia Meloni per distruggere l’Europa e avere più potere“
