04.11.2020 - 21:50
Quan comence a escriure aquest editorial encara no tenim ni idea de qui serà el president dels Estats Units. Però ja sabem, i això és molt greu i extraordinàriament preocupant, que la meitat del país el considerarà elegit de manera il·legal. I li qüestionarà, en conseqüència, el dret de dirigir la república.
Feia molts dies que es preveia la crisi que ha arribat finalment: tan sols una victòria molt clara d’un dels dos candidats, claríssima, podia evitar una situació enormement complicada, que ningú no sap com resoldre, perquè posa en qüestió la democràcia mateix. Aparentment, quan escric açò, Joe Biden es troba més ben situat per a endur-se la victòria. Però, si de cas, se l’endurà, literalment, pels pèls. I haurà de guanyar una batalla legal sense precedents que Donald Trump, amb el fals argument que el rival fa trampa, té preparada de fa molt de temps. L’actual president ja ha anunciat, per exemple, que demanarà el recompte a Winsconsin, on la diferència entre tots dos candidats és tan sols d’uns 20.000 vots sobre més de 3 milions. Trump intentarà d’anul·lar 20.000 dels vots del competidor, i tothom qui haja vist en acció un advocat americà agressiu es pot fer una idea de com arribarà a ser bruta i salvatge aquesta tasca.
Cal dir que aquest qüestionament i aquesta instrumentalització tan grans de la manera d’elegir president són, en bona part, el resultat del sistema electoral. Això és així. L’enorme complicació d’aquest sistema converteix les eleccions presidencials dels Estats Units d’Amèrica en cinquanta-una eleccions paral·leles, en què al final el vot popular compta ben poc. Perquè allò que importa és concentrar-se, amb la precisió d’un cirurgià, a aconseguir una petita diferència en uns pocs estats clau. Per exemple: Biden, ara com ara, s’emporta Winsconsin per 20.000 vots i guanya a Nevada per 9.000. Si acaba essent president gràcies a aquests dos estats, una diferència de menys de 30.000 vots haurà decidit una elecció en què hauran participat 135 milions de persones.
I si bé és cert que no serà la primera vegada que la cursa electoral acabe als tribunals, serà molt pitjor que l’any 2000, quan Bush va guanyar Gore. Perquè en definitiva podem tenir la sensació que van robar la victòria a Gore, però ni Gore ni Bush no dubtaven de la legitimitat del contrincant ni del mètode. I ara sí que passa això. El problema és el sistema electoral, sí, però sobretot el problema és que Trump qüestiona obertament la legitimitat de Biden de reclamar-se guanyador i discuteix normes i regles que ningú no s’havia atrevit a discutir fins ara. Eixir per la televisió a proclamar-se president durant la nit electoral, quan la votació era viva, va ser un gest que va violentar completament les tradicions de la vida política americana.
Tindrem dies per a parlar-ne, malauradament, perquè tot això no s’acabarà d’una manera fàcil. Però, ara com ara, ja sabem que els Estats Units entren en una fase molt complicada de la seua història i també que amb el comportament de Trump tenim davant un exemple paradigmàtic d’un canvi social i polític, la negació de la legitimitat de l’altre, que per desgràcia vivim arreu del món. D’una manera molt preocupant perquè la democràcia, per a poder funcionar, reclama el consentiment de l’altre. Simplement, no pots viure en democràcia si l’altra meitat de la població, com fa Trump, refusa de reconèixer que també tens el dret de guanyar i no et reconeix la legitimitat de fer-ho –i aquest és un aspecte fonamental d’aquesta crisi americana que al nostre país, com és evident, ressona de manera molt íntima.
En paraules d’Adam Przeworski, perquè una democràcia puga sobreviure ‘ha de donar a les grans opcions polítiques la seguretat que de tant en tant poden guanyar, de manera que per a elles perdre en un context democràtic acabe essent més pràctic i atractiu que no pas dur el país a una dictadura, convençuts que no hi ha cap més manera d’exercir el poder a què creuen tenir dret que prescindir dels votants’. Prenguem-ne nota.
