El pintor que volia colar un follet transsexual a la Delegació de Berlín

Un cop ho sabies, li donaves l’altra mà o directament li feies una abraçada. Però la primera vegada que va aparèixer a la Delegació de la Generalitat a Berlín li vaig oferir la mà dreta, és clar. Ell va correspondre amb naturalitat i encara ara recordo la meva sorpresa en estrènyer una mà de plàstic. Sempre vaig pensar que provocar aquest desconcert inicial li causava plaer. Tenia un sentit de l’humor molt fi i era molt de la broma, en Josep Uclés. I tenia un punt enigmàtic: mai no em va explicar què li havia passat al braç, i jo tampoc no li ho vaig preguntar.

Els quatre anys que vaig fer d’ambaixador català a Berlín vaig conèixer molta gent. Amb molt pocs hi vaig establir una relació d’amistat com amb ell. Ens trobàvem sovint, assistia a tots els actes que organitzàvem i de tant en tant anàvem a dinar plegats. Quan passava per l’oficina que teníem a la Charlottenstrasse, em deia que el pany de paret buit que hi havia a l’entrada seria perfecte per a un dels seus quadres i que a veure si m’animava a comprar-li’n un. Tot i que m’agradaven molt els follets transsexuals i més éssers onírics que pintava, finalment el lloc d’honor va correspondre a Pau Casals i el seu famós discurs a les Nacions Unides.

Ignorant de mi, al principi jo no tenia ni idea de qui era Josep Uclés. Un artista català més, pensava. Berlín n’era ple. Un artista a qui agrada molt de parlar de política, vaig copsar de seguida. L’any 2008 ja es podia endevinar que el procés sobiranista arrencaria en algun moment i ell era obertament independentista. Les converses sobre el com i el qui i el quan ens ocupaven hores. Per algun comentari que em feia sobre el passat ja vaig veure que els pinzells no ho havien estat tot a la seva vida, però tampoc no em va acabar d’explicar mai quina mena de militància o activisme polític havia tingut a Catalunya. Això sí, quan ens trobàvem als actes culturals que organitzava l’ambaixada espanyola rèiem i ens espolsàvem la caspa plegats.

Va passar un temps abans no em va convidar a visitar-lo al taller. El seu univers fantàstic i transgressor em va captivar tot d’una i em vaig enamorar dels cels estrellats, els cossos nus, sexuats i provocatius, els animals, les figures amb orelles de conill… Allà ja vaig intuir que potser no era un artista qualsevol. Però és que ell no era gens presumptuós, ni egocèntric, ni presumia d’artista. De fet, una de les coses que el feia més feliç era tafanejar les obres d’altres artistes. Gairebé cada tarda anava a visitar galeries d’art i a Berlín les galeries no te les acabes, perquè n’hi ha més de quatre-centes. De tant en tant viatjava a París, on em va explicar que de feia uns quants anys tenia la sort que un mecenes li donava diners generosos a canvi d’alguna tela.

Recordo que per aquella època Uclés encara no tenia entrada a la Viquipèdia, però gràcies a internet vaig descobrir que havia estat un exponent destacat de la nova figuració europea i que en realitat era un pintor de fama internacional. Vicenç Altaió, artista polifacètic, agitador cultural i amic d’Uclés, el considera una figura clau del final de la dècada dels setanta a casa nostra, juntament amb Miquel Barceló i Perejaume. Al catàleg de l’exposició que el Centre Cultural el Carme va dedicar a Uclés l’any 2014, Altaió hi escriu: “Uclés és un dels pintors més particulars, fantasiosos i radicals de l’art que es produí en els anys vuitanta amb la represa de la pintura, després de la pretesa mort de l’art […], en l’inici de l’anomenada postmodernitat.”

Altaió serà precisament un dels participants en l’acte d’homenatge que demà, dimecres, li ha organitzat l’Ajuntament de Badalona, ciutat on Uclés va néixer l’any 1952. També hi seran amics i intel·lectuals que van col·laborar amb ell, com Isona Passola, productora, guionista i presidenta de l’Ateneu Barcelonès; Fiona Morrison, artista plàstica i visual; Joan Mayné, museòleg, antropòleg i ex-director del Museu de Badalona; i Josep Botey, galerista del pintor. L’acte, batejat amb el nom de “Uclés, escolta!”, serà moderat per Josep Duran, amic i ex-regidor de Cultura de la ciutat. A més, hi haurà una actuació musical d’alta volada amb l’històric grup de pop català Duble Buble, per al qual Uclés va dibuixar la portada del disc Clava’t.

Un càncer va posar fi a la vida d’Uclés el 12 de setembre de 2013, ara fa poc més de deu anys. Un any abans li havien trobat la malaltia. No va perdre el sentit de l’humor: “El meu organisme s’ha permès deixar de fabricar defenses naturals. Glòbuls vermells, blancs i plaquetes han decidit no fabricar-se en la proporció normal i encara no sabem el perquè”, em va escriure. També mantenia l’optimisme, si més no al començament: “El vampirisme legal funciona. Per d’aquí a una setmana tinc una nova transfusió sanguínia i crec que aviat quedarà tot resolt. O sigui que aviat podrem prendre una cerveseta plegats.” Demà seré a Badalona i me’n prendré una a la teva salut, estimat Josep, mentre recordo els versos que et va dedicar Maria Mercè Marçal: “A cada porta l’ou d’or de la mort. / I el senyal de carmí, a la finestra / d’un foll travestí que em pica l’ullet. / A l’altra mà, perforat, el meu nom.”