El pes de les circumstàncies

Tinc un amic repatani que fa temps, anys, que alça la cella cada vegada que parlem de les possibilitats de la independència, dels terminis, d’aquest ara va de bo que sembla que vivim.

Entenguem-nos: no és que hi estigui en contra ni res. De fet, és independentista des que el món és món, diguem-ne. Sense escarafalls. Racionalment. Amb un saludable escepticisme.

Però repatàniament.

Sé que això no és notícia i que de repatanis el món n’és ple i etcètera. Si ho explico és tan sols perquè l’altre dia xerràvem de coses i, sense que vingués a tomb, va deixar anar que ves, que mira, que al final potser resulta que sí que es farà, la independència.

Em vaig quedar de pasta de moniato.

Era la primera vegada, en els milanta anys que fa que el conec, que li sento dir una cosa com aquesta.

Tantes vegades com hem discutit sobre el tema.

Tantíssimes.

No en qüestionava la necessitat, és clar. Ni la legitimitat. Ni l’oportunitat. I afirmava, des de l’evidència, que mai no havíem arribat on som, amb una base social tan àmplia, al Principat, declaradament i desacomplexadament i decididament independentista.

—Però no es farà —hi afegia, acte seguit, i alçava la cella.

I aquí s’allargava la discussió, que sí, que no, que ja ho veurà qui ho podrà veure, que si aviat, que si vint anys i torna a començar.

Ara, però, diu això altre. Que potser resulta que sí. Pel pes de les circumstàncies. I ho raona: hi ha, a la societat catalana com a qualsevol altra, un gruix de gent que fluctua políticament segons les circumstàncies. Fer-les decantar, les circumstàncies, d’una banda o d’una altra és important, i en aquest joc tothom juga les seves cartes. L’estat espanyol, recorda el meu amic, no és pas que s’hi hagi lluït: de fet, gràcies a la carta de fulminar l’Estatut, la de negar allò del pacte fiscal, la de carregar-nos els efectes de la crisi a còpia d’espoliació i de retallades, a la del menyspreu i l’insult i els trens i els nos hemos cargado su sistema sanitario, ha aconseguit que una part important de la població del Principat, que fa deu o quinze anys no ho era, es declari independentista.

Ara, a més a més, aquell autonomisme tradicional, dubitatiu, que en el seu moment ja havia intentat transformar el clam creixent d’independència en un reload de pacte fiscal (ho recordeu? No en fa pas tants anys, d’això), que no havia tingut més remei que unir-se a la marea independentista amb l’esperança potser de redirigir-la, fent, també potser, el gest de convocar el referèndum però trobant-se, ai, que no ens el deixen tirar endavant i convocant per tant (?) unes altres eleccions… autonòmiques, aquell vell autonomisme de sempre, en fi, es troba atrapat per les circumstàncies: entre la mare superiora i el cas Palau i tots els etcèteres del món, no en sortiria gens ben parat, d’unes noves-velles eleccions autonòmiques. I les ha d’evitar.

Les circumstàncies, per tant: la manera de ser i de comportar-se que té l’estat espanyol; la motxilla que carrega el vell autonomisme.

Quines coses.