El perquè de l’obsessió de Sánchez amb Barcelona

Pedro Sánchez no se n’amagava en l’acte de pre-campanya que va fer amb Jaume Collboni, sota la pèrgola fotovoltaica del Fòrum: “Necessitem aquesta aliança, necessitem que grans ciutats com Barcelona es posin al costat del govern i impulsin l’agenda que hem engegat.” La capital del Principat és la gran esperança del PSOE en les eleccions del 28-M: els sondatges atorguen possibilitats de debò a Collboni d’esdevenir batlle i els socialistes espanyols ho donaran tot per aconseguir-ho. Les eleccions municipals i autonòmiques s’interpretaran com una primera volta de les espanyoles, com el primer assalt de la batalla final entre Sánchez i Alberto Núñez Feijóo per conquerir la Moncloa. I una victòria a Barcelona del PSC seria cabdal, tant per a projectar una imatge d’il·lusió i de viabilitat d’un nou mandat socialista espanyol com pel que significaria per al càlcul de vots futurs: Sánchez podria afegir al sarró la segona ciutat més poblada de l’estat espanyol i projectar-la sobre tot Catalunya, amb la influència provada de Salvador Illa, que ja va guanyar les darreres eleccions catalanes.

L’objectiu barceloní brilla, així, en un horitzó per al 28-M més aviat gris i fonamentalment conservador per al PSOE: aguantar. La màxima aspiració de Sánchez és mantenir el poder als territoris i als municipis on ja governava malgrat un possible ascens generalitzat del PP. La Comunitat de Madrid i la capital espanyola les donen per perdudes. I sense menystenir la importància que tindria consolidar-se quatre anys més en governs com el de les Illes, Castella – la Manxa o l’Aragó, dins la llista d’objectius del PSOE es destaquen la Generalitat Valenciana, amb Ximo Puig al capdavant, molt disputada amb el PP; i l’Ajuntament de Sevilla. D’ençà del 2019, la capital andalusa és la ciutat més poblada de l’estat espanyol en mans dels socialistes, i un ressort de poder imprescindible per a provar de minar l’auge del PP i evitar que l’onada popular andalusa arribi a ofegar Sánchez. A l’hora de fer càbales, són els puntals.

Per això Sánchez tenia previst d’obrir la campanya a Sevilla –tot i que al final no hi podrà ser perquè se sobreposa amb la seva agenda internacional com a president, segons que va explicar EFE–, fer l’acte central a València i tancar-la a Catalunya. Divendres 26 de maig, l’últim dia del compte enrere electoral, Sánchez farà una passejada per Lleida amb Illa, protagonitzarà un acte a Tarragona i acabarà en un míting a Barcelona, on també hi haurà l’ex-president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero. Lleida i Tarragona són dues de les grans ciutats on el PSC aspira a recuperar la batllia, igual que Girona, tot i que no sembla tan viable d’entrada. No és que el PSOE l’abandoni: Sánchez ja es va passejar a l’abril per Girona amb Illa i la candidata socialista, Sílvia Paneque. Però ara centrarà els darrers esforços en Lleida, Tarragona i, sobretot, en la capital del Principat.

Barcelona és l’única espurna que pot revifar el somni electoral de Sánchez. Per això, aquestes dues setmanes vinents també és previst que una desena de ministres acompanyin Collboni en la campanya a Barcelona. La primera serà la titular d’Hisenda, Maria Jesús Montero, que avui anirà a un míting al Carmel. Sánchez i els seus ministres faran campanya amb la bandera de la gestió al govern espanyol. S’erigiran en l’aval perquè Collboni pugui complir compromisos en àmbits tan complexos com l’habitatge, en un moment en què el consell de ministres ha esdevingut l’executor de promeses electorals. Però s’haurà de veure també com responen al desgavell de Rodalia i a les denúncies de falta crònica d’inversió dels adversaris electorals.

Tot això, mentre Collboni juga a distanciar-se d’Ada Colau com si no hagués estat mai tinent de batlle i mentre tots plegats evoquen les dècades en què Barcelona encadenava batlles socialistes, amb l’època olímpica en el cim del miratge. Un llegat que avui –si més no pel que fa a Pasqual Maragall– està en discòrdia, però que connecta amb l’electorat de cabells blancs que aleshores vibrava amb la il·lusió dels millors anys per a viure i amb la idea d’una Barcelona que sabia que feia història i avançava cap a un futur prometedor, aliena a la crisi que s’atansava i al col·lapse inevitable del model. “Hola novament, Barcelona”, diuen Sánchez i Collboni a l’uníson.