12.01.2016 - 20:27
|
Actualització: 12.01.2016 - 20:50
Per certificar el final de l’etapa autonòmica i començar a fer visible que hem iniciat una legislatura fundacional, els primers actes institucionals tenen gran importància, perquè poden reforçar aquest missatge, tant cap a l’interior de Catalunya com cap a l’exterior. I els dos primers d’aquests actes han estat l’aprovació de la declaració d’inici del procés cap a la independència i la investidura del president de la Generalitat, amb un ressò mediàtic molt important. En aquests dos actes, és tan rellevant com els discursos que els han acompanyat, o més, la majoria del parlament que hi ha donat suport. Perquè en tots dos casos, la xifra (lleugerament diferent) ha estat contundent i ha esdevingut un missatge nítid, cap endins i sobretot cap enfora: per majoria absoluta dels representants, Catalunya es proposa d’avançar cap a la constitució d’un nou estat. Però després de la investidura, llargament esperada, aquest vespre hem pogut veure un altre acte formal i solemne que tampoc no s’ha desaprofitat per a anar construint un relat clar i coherent. En refereixo a l’acte de presa de possessió, que és un acte que no té el contingut regulat per la llei, sinó que segueix un protocol que amb petits canvis s’ha anat consolidant d’ençà que Josep Tarradellas el va establir per la via de fet. És una cerimònia que ara s’ha canviat per adequar-la a la nova etapa que hem començat. Avui el protocol continuava tenint un sentit polític, però el missatge havia canviat. Tal com la presidenta del parlament va anunciar a l’inici de la legislatura: el temps de l’autonomia s’ha acabat i les seves formes també.
La llei 13/2008 (la que regula la presidència de la Generalitat) no exigeix cap promesa ni jurament perquè no formalitza el contingut de l’acte de presa de possessió. Tanmateix, des del 1980 el nucli d’aquest breu acte havia estat la promesa de compliment de les obligacions del càrrec mitjançant la següent fórmula: ‘Prometeu per la vostra consciència i honor complir fidelment les obligacions del càrrec de president de la Generalitat de Catalunya amb fidelitat al rei, a la constitució, a l’estatut d’autonomia i a les institucions nacionals de Catalunya?’ Les referències a la fidelitat al rei i a la constitució espanyols no tan sols han estat sempre jurídicament innecessàries (encara que s’interpretessin com un simple acatament) sinó que ara, d’acord amb la declaració solemne del parlament al començament de la legislatura, esdevenien incoherents. I, per tant, era lògic i convenient d’evitar-les. Calia una nova fórmula perquè ja no n’hi havia prou d’afegir en la resposta la crossa ‘per imperatiu legal’. Aquell temps ja ha passat. Tant en la presa de possessió del 2010 com en la del 2012, la pregunta no va canviar, però Artur Mas no es va limitar a respondre ‘Sí, ho prometo’, sinó que hi va afegir ‘i amb plena fidelitat al poble de Catalunya’. Avançant en aquesta línia, la pregunta que la presidenta del parlament ha formulat avui em sembla plenament encertada: ‘Prometeu complir lleialment les obligacions del càrrec de president de la Generalitat amb fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya representat pel seu parlament?’ El qui actua fidelment no manca a allò a què s’ha compromès i el qui és lleial guarda escrupolosament la fidelitat deguda i no traeix. Considero que és exactament això que es pot exigir a una persona que vol tenir la més alta representació de la Generalitat en el moment històric actual (difícil i complex, però més o menys com d’altres n’hi ha hagut en la mil·lenària història de Catalunya). Cal continuar construint també amb les formes, amb el llenguatge verbal i no verbal, un nou discurs positiu i tan coherent com sigui possible amb allò que la majoria del parlament ha encomanat al nou president de la Generalitat que faci. I senzillament s’ha fet. Anem progressant.
Marcel Mateu, professor de dret constitucional.
