El perquè de Gabriel Ferrater

Aquesta tardor ve marcada, entre moltes novetats, per una d’alt voltatge, la nova edició de Les dones i els dies (Edicions 62), de Gabriel Ferrater (Reus, 1922 – Sant Cugat del Vallès, 1972), que aplega tota la seva poesia. Una edició crítica a cura de Jordi Cornudella, editor, poeta, especialista en Ferrater i marmessor de la seva obra, del llegat i l’arxiu. Cornudella ha enllestit el volum coincidint amb els cinquanta anys de la primera edició. El llibre conté els tres llibres de poesia que va escriure Gabriel Ferrater: Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966). Després, Ferrater va deixar d’escriure poesia. La seva obra poètica va quedar fixada el 1968.

El volum també inclou poemes suplementaris, poemes descartats, altres versos (dedicatòries en vers, algun poema enmig de cartes, en notes, i el seu primer poema adult, que va escriure en anglès). I el corpus poètic, que es llegeix com un relat apassionant sobre la vida i els poemes de Gabriel Ferrater. També s’hi inclouen les variants i els fragments dels testimonis on s’han trobat les informacions que Cornudella aporta. I un índex per títols, un altre per primers versos i un índex general.

Segons que explica Jordi Cornudella, l’aparició de la poesia de Gabriel Ferrater va tenir un gran impacte en la vida literària de la Catalunya del 1960, sobretot pel to, ‘oracional, de conversa’, i pels temes que tractava: ‘Fugia de l’especulació simbolista i no apareixien grandiloqüències de cap mena.’ Cornudella ha recercat en arxius públics i privats com ara l’Arxiu de la Censura d’Alcalá de Henares, l’Arxiu Vinyoli de Santa Coloma de Farners i el fons de la família Valentí Petit, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya. A més d’informació valuosa per a entendre alguns poemes, també hi ha trobat alguns poemes inèdits, que inclou en aquesta edició.

—Com va ser que us fessin marmessor de l’obra de Gabriel Ferrater?
—En sóc marmessor des del 2013 per voluntat expressa de Joan Ferraté, juntament amb en Manel Florensa i en Manel Martos. Joan Ferraté custodiava els papers del seu germà. Quan va prendre aquesta decisió, per una qüestió d’edat, jo ja havia publicat l’Àlbum Ferrater (Quaderns Crema) amb Núria Perpinyà i havia fet a mitges amb en Joan Ferraté l’antologia Vers i prosa (Edicions 3 i 4). Al Joan, el vaig conèixer l’any 1986. Ja l’havia llegit com a crític literari a la universitat, però Gabriel Ferrater ve de més lluny: va passar a ser el meu poeta quan jo tenia tretze anys, per culpa d’una germana gran que me’l va fer llegir i a qui estaré agraït tota la vida. El meu ‘ferraterianisme’ ve de molt lluny.

—I on es conserva l’arxiu Ferrater?
—De moment, el custodio jo. Joan Ferraté té una hereva, que és la seva filla. Però l’herència de Gabriel Ferrater està dividida en dos: una part correspon a la filla d’en Joan, una altra part correspon als fills i la néta de l’altra germana d’en Gabriel, l’Amàlia, que vivia a Anglaterra. Els drets d’autor els gestiona l’agència Balcells i l’herència d’en Joan és dipositada a la Universitat de Girona. En principi, també és previst que els papers d’en Gabriel Ferrater es dipositin a la Universitat de Girona, encara que oficialment no està pactat encara. És que no tindria sentit separar les cartes d’en Joan amb la seva mare, que parlen tota l’estona d’en Gabriel, i les cartes d’en Gabriel amb la seva mare, que parlen tota l’estona d’en Joan, o les cartes que es van escriure tots dos germans…

—Aquesta edició amb motiu dels cinquanta anys de la primera edició, tot i que dieu que no té la voluntat de ser una edició comentada, conté una part de notes i paratextos i d’aportacions sobre els llibres i els poemes que ajuda moltíssim a entendre Ferrater i les condicions en què va escriure els poemes. És molta, la informació que aplega de Ferrater.
—Efectivament, no hem fet una edició comentada, perquè és una altra mena d’edició. Es tractava de fer una edició crítica i en què hi hagués tots els textos. Però en el moment d’anotar cada poema i les seves variants, tot allò que està documentat en papers públics o privats de l’època, a propòsit de cada poema, també ho he volgut consignar perquè sigui una informació que no es perdi. De manera que si hi ha un poema que es diu ‘Mala memòria’ sobre una noia que es deia Victòria, durant els anys de la mili que en Gabriel Ferrater feia a Barbastre, i trobem que en la correspondència amb la seva mare li explicava que tenia una xicota que es deia Maria Victòria, dic que podria ser que es referís a la noia que apareix en aquest poema.

—Heu establert alguna mena de criteri sobre aquestes consignacions?
—He inclòs tota la informació que m’ha semblat que era difícil que el lector pel seu compte arribés a saber. L’he posada per facilitar-li la feina i la comprensió.

—Però, és clar, aquesta és una feina valuosa, feixuga i ingent, que implica la recerca en arxius, dietaris, epistolaris…
—És molt entretingut i és una decisió feliç, en el sentit que m’hi sento molt còmode, però també és greu, en el sentit que fer això a Les dones i els dies està molt bé, però ara vénen les obres completes, de les quals sóc el curador i que publicarà Galaxia Gutemberg, i altres coses entremig (com el Curs de poesia catalana, que publicarà Empúries). Això vol dir que de fa uns anys, i encara me’n queden uns quants, la meva ocupació principal és fer Ferrater. Si tot va bé, arribarem amb tota l’obra de Ferrater al mercat.

—En aquestes notes descobrim, per exemple, que el motor d’inici del seu primer llibre de poemes és la descoberta i passió per Shakespeare.
—Hi ha una colla de coses que fins ara s’havien dit d’una manera deslligada o havia dit ell mateix, sobre el pes de determinada tradició i la cosa que l’empeny a escriure i la crisi emocional que va patir… En aquesta edició, he provat de construir una idea bastant articulada de quin és el procés pel qual Ferrater, que té una determinada formació, en un moment determinat es posa a escriure, de la manera que ho fa i amb les repercussions que té. I explicant una mica quin és el procés que ell segueix com a poeta. Que no és tant explicar la seva poesia, sinó articular el perquè Ferrater fa la poesia que fa, en els anys que la fa. I donar una informació que sigui comprensible i doni raó de totes les informacions que s’han anat acumulant al llarg dels anys.

—Aquestes notes, aquest corpus poètic, es llegeix com una aventura literària, hi ha una voluntat narrativa, no tan sols acadèmica.
—Si hi ha una cosa al món que em faci angúnia, de les coses a què em dedico, és la literatura acadèmica. Per tant, la meva intenció ha estat ser radicalment antiacadèmic, si més no en l’estil. Tot ha estat escrit amb la intenció que faci bo de llegir-se.

—I si a ‘Da nuces pueris‘ el motor és Shakespeare, què fa que dos anys després publiqui un segon llibre de poemes, ‘Menja’t una cama‘, amb aquest títol tan contrastat en relació amb el primer i tan popular?
—’Da nuces pueris’ és la mateixa cosa que ‘menja’t una cama’ però en llatí. Vol dir ‘donar nous als nens’ i neix d’un poema de Catul; no és cap frase feta, però en el context funciona com a tal. De fet, tinc la sospita que abans de triar Les dones i els dies, Ferrater havia triat un altre de títol, que era Que no ens passi res. Sempre cercava títols que anessin en contra del llenguatge poètic convencional. Quan va sortir Da nuces pueris i va tenir una repercussió important en els seus cercles d’amics (i fora d’aquests també es devia notar), ell es va establir davant de si mateix com un poeta. Després del tercer llibre, Teoria dels cossos, va deixar de publicar poesia i de considerar-se un poeta. Però tornant a Menja’t una cama, es pot considerar la continuació de Da nuces pueris. Ho és tant, que l’últim poema de Da nuces pueris passa a ser el primer de Menja’t una cama i el que cronològicament havia de ser l’últim de Da nuces pueris, també l’incorpora al final de Menja’t una cama. Sí que és veritat que a Da nuces pueris els poemes d’amor són fruit d’una ruptura amorosa i en canvi a Menja’t una cama són poemes de situació erotico-afectiva. Fins i tot hi ha algun poema de llit. Hi ha una cosa que em sap greu…

—?
—A Vic es publicava una revista que es deia Inquietud Artística, que feia pràcticament tot sol en Segimon Serrallonga. En un dels números, hi ha una ressenya de Menja’t una cama, que és la millor ressenya que han fet mai a un llibre de Gabriel Ferrater. Estic segur que li hauria encantat i suposo que no la va llegir, perquè n’hagués deixat algun rastre en algun lloc. En aquest sentit, en Ferrater va tenir sort de tenir algú molt preparat per entendre’l, que era l’Arthur Terry. Era anglès, molt amic de Philip Larkin, molt preparat per entendre la poesia. I, tal com va deixar escrit José Maria Valverde: ‘Gabriel Ferrater era un poeta anglès que va escriure en català.’ Arthur Terry també és dels qui ha escrit més i millor sobre Ferrater.

—I amb ‘Teoria dels cossos‘ arriba Helena Valentí.
—Ferrater va ser molt amic de la família Valentí Petit. Era molt amic de la mare de l’Helena, Roser Petit, a qui va enviar gairebé tots els poemes de Menja’t una cama abans que es publiquessin. Però en un moment donat, Gabriel Ferrater i Helena Valentí van començar una relació, que va durar del 1961 al 1963. Hi ha molts poemes que escriu a l’Helena a Teoria dels cossos.

—Heu dit que la poesia de Gabriel Ferrater va sotragar el món literari i poètic català, sobretot pel to i per la mena de temes. Però la poesia de Ferrater cinquanta anys després, com creieu que ha marcat la literatura catalana?
—Hi ha una altra cosa que és important de Ferrater i que es veu perfectament en un dels poemes inèdits que recull aquesta edició. És un poema adreçat a l’Helena Valentí que es diu ‘Estiu’, que és clarament un pastitx de J.V. Foix, una paròdia de Foix. La poesia de Ferrater porta la petja fonda de Foix en la poesia catalana. En la poesia posterior, de la generació que va ser deixebla directa de Ferrater, hi va haver una branca més aviat avantguardista, la del grup del Mall, que rebutjaven en certa manera un altre grup, el del Comadira, Parcerisas, etc., que en un cert moment va ser el grup Quaderns Crema. Els foixians ferratejaven i els ferraterians van acabar fent poesia de l’experiència. Després, en la meva generació, la petja de Ferrater va ser profunda, fins al punt que no pots entendre la poesia d’un Lloveras o d’un Jordi Larios sense Ferrater. Per a nosaltres ja va ser un mite. Després, la petja de Ferrater es va desdibuixar i va perdre força, però ara sembla que torna. En poetes d’ara com Jaume Coll Mariné, Maria Cabrera, Blanca Llum Vidal, també Núria Martínez-Vernis, ressona Ferrater d’una manera molt explícita.