El periodista i l’assassí

“Qualsevol periodista que no sigui tan estúpid o tan pagat de si mateix per no veure les coses sap que allò que fa és moralment indefensable. És una mena d’entabanador que explota la vanitat, la ignorància o la soledat de la gent, que se’n guanya la confiança i la traeix sense remordiments. […] Els més pedants parlen de la llibertat d’expressió i del ‘dret de saber del ciutadà’; els menys talentosos parlen d’art; els més decents murmuren que cal guanyar-se la vida.”

Són les primeres línies, contundents, clares i provocatives, d’El periodista i l’assassí (Arcàdia), traduït per Toni Cardona, un assaig clau sobre el periodisme de Janet Malcolm (Praga, 1934-Nova York, 2021), una de les grans figures crítiques i innovadores del gènere i la professió. És una obra polèmica i controvertida. Per molta gent és un clàssic. De fet, és classificada entre les cent millors obres de no-ficció del segle XX, segons la llista de la Modern Library.

D’entrada, l’autora pren una postura radical i sense possibilitat d’imaginar equívocs sobre l’objecte d’anàlisi. Encara que les seves opinions valguin per a tota la professió, val a dir que en el seu reportatge-assaig Janet Malcolm es refereix als periodistes estrella de la indústria de la informació i del món editorial. Els que cobren avançaments suculents i publiquen best-sellers. I als escriptors de novel·les de no-ficció, que en diuen, gènere que es va posar molt de moda arran del Nou Periodisme i l’obra A sang freda, de Truman Capote.

L’autora es va passar anys analitzant, repensant i seguint el rastre d’un cas de triple assassinat familiar i la relació de l’acusat, finalment convicte, amb l’escriptor que es va guanyar la seva amistat i confiança per escriure un best-seller que, finalment, va acabar denunciant-lo públicament com a culpable davant tot el país, sense haver-lo avisat i sense escrúpols.

Els fets, el caràcter del presumpte autor dels crims, el judici per assassinat, el judici posterior contra l’autor del llibre per difamació i les entrevistes amb els protagonistes principals porten Janet Malcolm a recórrer, reviure i reflexionar sobre els límits ètics de la recerca de la veritat, la relació protagonista-periodista, o entrevistat-entrevistador, els límits de la literatura de no-ficció, el funcionament de la justícia, l’ètica dels advocats i la sensibilitat del jurat i el paper de la indústria editorial en casos tan greus i populars.

El periodista i l’assassí, originalment publicat el 1990, va causar molta polèmica, crítica i autocrítica dins la professió periodística i literària nord-americana. Va ser un toc d’atenció valent, entre provocatiu i sarcàstic, i profund i filosòfic, a les pràctiques de l’ofici i de la indústria editorial, en uns anys en què ja esclatava el sensacionalisme i encara no eren imaginables les notícies falses, el Twitter, el Facebook, ni la postveritat.

Potser la deriva pel descrèdit del periodisme va començar aquells anys. Llegir aquest llibre avui dóna peu a una reflexió interessant en profunditat sobre allò que ha esdevingut aquesta professió. I de com és de difícil saber la veritat sobre qualsevol cosa. Una qüestió clau a tenir en compte en uns moments en què a toc de clic tothom està convençut de saber-la i, cosa que és pitjor, de posseir-la. La propaganda, el mal ús del periodisme digital i les xarxes socials ho han propiciat escandalosament.

El periodista i l’assassí és un reportatge que esdevé un assaig i alhora es pot llegir amb el ritme i els elements d’enjòlit que té una novel·la d’intriga policíaca. De la mateixa manera que l’autora, quan investiga els fets i mira d’esbrinar la veritat, tant dels crims, com de la demanda contra l’escriptor de best-sellers, no pot evitar qüestionar-se la seva actitud en els seus reportatges passats, el lector, i més si és periodista o escriptor, reviu inevitablement casos llegits, coneguts i pròxims, o investigats per ell mateix. La lectura del llibre origina la crítica, la reflexió i l’autocrítica. És un text intel·ligent, punyent i, sobretot, molt clar, que no pot deixar ningú indiferent.

Mestra de la no-ficció literària

Janet Malcolm, escriptora i periodista, fou una de les plomes brillants del reportatge de no-ficció. Va treballar per a The New Yorker durant dècades. Escriví infinitat de reportatges, articles i assaigs sobre els seus temes predilectes: literatura, psicoanàlisi, psicologia criminal, biografia i fotografia. El periodista i l’assassí és el seu treball més conegut, publicat l’any 1989 en dos articles a The New Yorker i, l’any següent, en forma de llibre.

Més qüestions que va investigar van ser la psicoanàlisi: La professió impossible (1981) i En els arxius de Freud (1984), sobre el controvertit psicoanalista Jeffrey Moussaieff Masson, que també la va demandar per difamació. I La dona en silenci: Sylvia Plath i Ted Hughes (1994), en què investiga i se submergeix en la vida i l’obra de l’escriptora, alhora que reflexiona sobre l’arbitrarietat del gènere biogràfic i la vulneració de la intimitat de les persones.

Tot va començar amb un assassinat triple

Jeffrey MacDonald era un antic metge militar dels boines verdes que va ser jutjat l’any 1970 per l’assassinat molt violent, a cops i ganivetades, de la seva dona embarassada, de vint-i-sis anys, i les seves dues filles petites, de cinc anys i dos. MacDonald al·legà que quatre hippies semblants a James Mason li havien pegat fins a deixar-lo fora de combat i després van cometre els crims brutals. D’entrada, un tribunal militar l’absolgué, però nou anys més tard, el 1979, la justícia penal el trobà culpable i el condemnà a tres cadenes perpètues. MacDonald sempre s’ha declarat innocent. Fins avui.

El fet que cridà l’atenció de Janet Malcolm i l’estimulà a investigar tot l’afer passà el 1984 quan MacDonald interposà una demanda per calúmnies i injúries contra l’escriptor de best-sellers Joe McGinniss. En el processament el periodista no aconseguí d’imposar la seva tesi i, finalment, va decidir d’arribar a un pacte econòmic amb l’acusat per aturar-lo. McGinniss se sentí humiliat públicament i acceptà de pagar en compensació més de tres-cents mil dòlars a MacDonald.

Què havia passat entre tots dos? El periodista i el presumpte assassí es van conèixer poc abans del judici de l’any 1979. MacDonald va creure útil que algú escrivís un llibre que donés la seva versió dels fets i li va dir a McGinniss que tindria tota la informació que volgués si acceptava d’integrar-se en el seu grup de defensa amb els advocats. Van arribar a un acord signat segons el qual entre tots dos es repartirien els diners de l’avançament i els drets d’autor. I així va ser. L’avançament va ser de tres-cents mil dòlars. Amb la part que li corresponia, MacDonald va poder pagar bona part dels costs judicials de la seva defensa.

Joe McGinniss es va integrar en el grup. Va seguir tot el judici de dins. Es va fer amic de l’acusat, fins al punt de passar moltes hores junts i conviure a casa seva. Quan MacDonald va ser condemnat i empresonat, van continuar tenint contacte mitjançant cartes i cintes magnetofòniques. McGinniss va arribar a tenir dret de consultar els papers personals que el convicte guardava a casa seva, mentre era a la presó.

Finalment, va publicar el llibre Fatal Vision i va ser un gran èxit. McGinniss havia mantingut en secret el contingut del llibre al protagonista, que, en un programa de televisió en directe, es va assabentar d’allò que havia escrit el seu amic i col·laborador. La tesi de McGinniss era que l’antic metge militar era un “narcisista patològic”, un assassí fred i calculador culpable dels crims de la seva dona embarassada i les dues filles petites.

El dilema moral entre periodista i entrevistat

“Sembla que a la gent li passa alguna cosa quan es troba amb un periodista, i el que li passa és justament el contrari del que caldria esperar. Es podria pensar que en aquests casos la prudència i la cautela extremes són la moneda corrent, però, de fet, són molt més comunes la confiança pueril i la impulsivitat”, escriu Janet Malcolm.

Amb aquesta hipòtesi al cap, la periodista de The New Yorker va començar a investigar pel seu compte. Va parlar una sola vegada amb McGinniss. Després ell va preferir callar. En canvi, amb MacDonald hi pogué parlar en visita a les presons unes quantes vegades. Fos en persona o per carta, l’assassí que sempre es declarava innocent va respondre minuciosament i extensament totes les preguntes de Malcolm durant anys.

Malcolm va estudiar a fons les transcripcions dels judicis, entrevistà tots els qui eren pròxims al cas que va poder. Advocats, membres del jurat, més periodistes, escriptors, metges i policies que n’havien estat testimonis. Són especialment impactants les cartes que McGinniss enviava al seu protagonista a la presó. Sempre li donava la raó, l’animava al fet que un dia se sabria la veritat i la justícia ho reconeixeria. Justament al contrari d’allò que escrivia en el llibre.

Molt interessada per la psicologia i la psicoanàlisi, Malcolm provava de trobar explicacions a l’actitud del periodista que, realment, aporta proves poc consistents per demostrar l’autoria dels assassinats. La veritat esdevé una qüestió irresoluble per més que l’autora pregunta i repregunta a tots els intervinents en la història. Però el dilema moral de la relació entre el periodista i el protagonista es manté obert per sempre.

És clar que Fatal Vision va ser un gran èxit. Havia de ser-ho. No ho hauria estat segurament si hagués persistit en la versió del protagonista i la seva defensa. McGinniss es va desviar cap a la versió de l’acusació, retòricament superior, convençut, o deixant-se endur per interessos comercials i d’ego professional. No ho sabrem mai del cert.

Si McGinniss no tenia proves ni grans descobertes que demostressin la seva teoria del “narcisista patològic”, en què es basava? Per què? Qui dels dos deia la veritat? On són els límits de la feina del reporter d’investigació? O de l’escriptor de no-ficció? Pot mentir a l’entrevistat? Pot no explicar-li tot? Quina diferència hi ha entre una mentida i una no-veritat? Com es poden justificar des de l’ètica professional?

De fet, l’èxit anterior de Joe McGinniss va ser el llibre The selling of the President (1968), en què l’autor es va unir a l’equip de publicistes de la campanya de Richard Nixon, i després ho va explicar tot, deixant-los en evidència a ells i a Nixon.

Explorar l’indemostrable

Les preguntes evidents o subjacents en el relat són infinites. L’autora s’ho planteja tot. Fins i tot recorda com ha actuat ella amb els casos que ha investigat i la gent que ha entrevistat en la seva carrera. Explora la zona boirosa de l’indemostrable, entre la realitat i la justícia, amb totes les pulsions, conscients o inconscients, dels diferents actors.

“La majoria d’històries que es conten als periodistes no aconsegueixen el seu objectiu. A la fi el periodista es cansa de la història interessada que li conta l’entrevistat i la canvia per una història pròpia”, reflexiona l’autora. I en un altre moment afegeix: “El que confereix al periodisme autenticitat i vitalitat és la tensió que hi ha entre l’egocentrisme cec de l’entrevistat i l’escepticisme del periodista. Els periodistes que s’empassen sencera la versió de l’entrevistat no són periodistes, sinó publicistes.”

Truman Capote i el Nou Periodisme estan molt bé si la devoció de l’autor per la ficció no acaba tergiversant la veritat o allò que més s’hi assembla. O les ganes de l’èxit. Diuen que l’obsessió per a veure publicat la feina feta va fer dir a Truman Capote que desitjava que arribés l’execució dels dos assassins del seu llibre per poder escriure el final i publicar A sang freda.

Per damunt dels egos professionals, els contractes editorials, els interessos dels propietaris dels mitjans i l’ambició econòmica o de triomf professional dels autors, el periodisme és un ofici que té unes normes. Hi ha una diferència gran entre l’escriptor de ficció i el de no-ficció. El de ficció té dret de més privilegis. És l’amo de la casa i pot fer allò que li vingui de gust. El de no-ficció és simplement un llogater de la casa que ha de respectar les clàusules del contracte d’arrendament, que especifica que ha de deixar la casa –que s’anomena realitat– tal com la va trobar. Per Malcolm l’anomenat Nou Periodisme consisteix en la disposició dels mobles.

Segons que escriu a l’epíleg: “L’escriptor de no-ficció ha assumit amb el lector l’obligació contractual de limitar-se a esdeveniments reals i a personatges que es corresponguin amb persones de la vida real, i no pot adornar la veritat d’aquests esdeveniments i aquests personatges. […] La idea que un reporter pot inventar-se declaracions en lloc de reproduir-les és repugnant i fins i tot sinistra.”

Jeffrey MacDonald encara deu ser a la presó complint condemna. Totes les apel·lacions posteriors que ha anat fent tots aquests anys han estat desestimades. El seu cas ha donat peu a diversos llibres, documentaris, minisèries i programes de televisió.