El periodisme sota sospita de Narcís-Jordi Aragó

Fa unes quantes setmanes que es va saber la mort, a vuitanta-quatre anys, del periodista gironí Narcís-Jordi Aragó Masó. Va ser una fita luctuosa en un agost que ha estat especialment devastador pel que fa a defuncions de persones amb trajectòria pública en els àmbits de la cultura, la ciència o l’humanisme. La llista és llarga: l’escriptor Víctor Mora, els actors Carles Velat i Lluís Carbó, el pedagog Josep Maria Jarque, l’artista Benet Rossell, l’oftalmòleg Joaquim Barraquer, el polític i filòleg Jordi Carbonell i l’esmentat Narcís-Jordi Aragó al qual –m’apresso a dir-ho– crec que se li pot aplicar amb tota justícia el concepte de ‘mestre de periodistes’, un tòpic que sovint s’aplica de manera massa superficial.

Tot i ser barceloní militant i enamorat de la ciutat de Girona, no se’m va presentar mai l’oportunitat de tenir cap tracte personal amb Aragó. Tot i això, la seva feina com a responsable del setmanari Presència durant els anys seixanta i setanta va ser fonamental –al costat de revistes com Canigó, Oriflama, Tele/Estel i Serra d’Or–  perquè molta gent de la meva lleva ens assabentéssim de què passava (i per què passava) no només al món, sinó també (i principalment) a casa nostra.

En saber la trista notícia, la primera cosa que vaig fer va ser rescatar Periodisme sota sospita, el llibre de memòries que a principi de 2013 li va editar Acontravent i que havia llegit tan bon punt em va arribar. Solc tenir bastant controlats els llocs on reposen els llibres de casa, però en el cas d’aquest val a dir que els quatre centímetres de gruix del llom el fan fàcilment detectable a primer cop d’ull. Narcís-Jordi Aragó ens explica la història dels vint-i-cinc anys d’ofici de periodista que van des de la pluja de la dictadura franquista (1952, quan tenia vint anys) fins a les primeres boires de la transició (1977, quan en tenia quarant-ta) al llarg de quasi set-centes pàgines impreses amb una tipografia excepcionalment gran (i no gaire respectuosa, diguem-ho tot, amb les proporcions dels marges) que, coneixent els bons oficis d’editor de Quim Torra i el seu equip, m’imagino que devia ser una condició imposada per l’autor.

La visió periodística de la vida
Des de la nova perspectiva de l’absència de Narcís-Jordi Aragó, aquests dies he tornat a llegir Periodisme sota sospita i m’ha semblat trobar-hi el testimoni d’una manera d’actuar en els temps difícils que supera el valor merament historicista del text per assolir un elevat grau d’utilitat de cara a avui mateix.

Les intencions d’Aragó a l’hora de plantejar-se la publicació de les seves experiències personals, ens les explica en la introducció del llibre: ‘Ara que està de moda no recordar res i que el passat té cada cop menys prestigi, he volgut fer aquest esforç de memòria i retornar a un passat que, tot i ser recent, ja és desconegut per molts, sobretot pels joves, immersos en la immediatesa del present’ (p. 19 i 29).

Un temps i un país amb clara tirada cap a l’oblit i que s’ha anat construint a base d’històries diminutes que, l’una al costat de l’altra, poden remoure els obstacles més durs. O, dit amb les seves paraules: ‘La crònica amb lletra petita del país que teníem i que vam anar modificant pacíficament entre tots’ (p. 24). Una feina que cadascú desenvolupava des de la seva trinxera i en la qual als periodistes els va pertocar un protagonisme singular. Així ho expressava Josep M. Ginés, cap de redacció de Vida Catòlica, la revista en què Aragó va debutar: ‘En aquella època vàrem crear un món que ens va solidaritzar i ens va vincular: aquest món que jo en diria la visió periodística de la vida; una vinculació especial, perquè el periodisme és quelcom que dóna caràcter a la vida de les persones’ (p. 39). Una actitud d’estimació al proïsme i de servei a la comunitat que va ser l’empremta que va distingir la trajectòria del nostre home.

Tot i estrenar-se professionalment en una publicació d’àmbit eclesial, Aragó no s’enlluernava perquè coneixia el territori que trepitjava: ‘La connivència del poder religiós amb el civil era total i a l’hora de censurar tots dos anaven de bracet: mentre els bisbes determinaven la llargada i l’amplada que havien de tenir les mànigues i els escots de les noies, els governadors civils decretaven la separació dels homes i les dones a les piscines públiques…’ (p. 40 i 41). Així doncs, enmig d’aquest escenari hostil, talment un camp de mines, l’any 1966 va sortir el primer número del setmanari Presencia (sense accent perquè sortia en castellà), amb un equip de redacció dirigit per la periodista Carmen Alcalde que poc després va ser substituïda per Narcís-Jordi Aragó.

Era una època en què calia captenir-se amb un finíssim sentit de l’equilibri i de l’aprofitament de les oportunitats, per molt precàries que fossin. Aragó empra un brillant recurs per definir-la: ‘Havíem de fer de timbalers del Bruc.’ I ho explica molt bé: ‘L’oposició de la resistència era una guerra de guerrilles. En realitat, era molt poca la gent que es movia i nosaltres havíem de fer veure que els moviments eren massius’ (p.78). Temps heroics en els quals els posicionaments dels col·legis professionals responien només a l’actitud dels seus presidents; actituds mesquines que calia amplificar amb prou habilitat per a passar la maroma sense arriscar-se gaire, perquè ‘eren temps de confusió conscient entre la informació i l’opinió, entre la professió i el compromís’ (p. 79).

Història personal de la censura
Una altra de les utilitats de Periodisme sota sospita és la dimensió d’història de la brega constant que havien de mantenir els directors dels mitjans amb la censura, tant abans com després de la famosa ‘llei Fraga’. Una llei que, segons el ministre promotor, volia establir ‘una realista libertad de prensa, que no vaya ni en contra de nuestra tradición, ni en contra de nuestro presente, ni en contra de nuestro futuro’. Paraules contra les quals Aragó, sempre fidel a la precisió del llenguatge, manifesta: ‘Malament quan els substantius elementals van acompanyats d’un adjectiu. Què volia dir ‘democràcia orgànica’? Què volia dir ‘sindicatos verticales’? Què volia dir ‘libertad realista’? Anar contra el passat i contra el present encara es podia entendre, però com es feia per ‘anar contra el futur’?’ (p. 153 i 154).

Llegint aquestes memòries d’un quart de segle de periodisme escrites per Narcís-Jordi Aragó ens assabentem d’uns quants episodis poc coneguts com, per exemple, la curiosa manera com l’autor i la seva muller es varen assabentar de la mort de Franco, els seus primers contactes amb el president Tarradellas a França, el debat a l’Ajuntament de Girona el març de 1975 a propòsit d’una partida per a l’ensenyament del català i que, com havien fet els regidors de Barcelona tres dies abans, va ser rebutjada, la publicació del manifest final del cicle ‘Les Terceres a Europa’, molt poc conegut perquè l’únic mitjà que el va difondre va ser Presència, la lluita per la defensa d’indrets tan sensibles com els Aiguamolls, la Costa Brava, el Ter o les Gavarres quan poca gent s’atrevia encara a moure’s per la salvació del territori, o la progressiva catalanització del setmanari explicada en un epígraf aclaridor titulat ‘El combat per la llengua’.

Un apartat ben singular és el que Aragó denomina ‘Els noms recuperats’. És a dir, una sèrie de personalitats contra l’oblit oficial de les quals Presència va lluitar amb tots els seus recursos a base de dedicar-los números monogràfics i més iniciatives per a la seva divulgació. És una extensa nòmina que, a més a més, és de les que dignifiquen els seus defensors: Prat de la Riba, Layret, Fabra, Bertrana, Rahola, Palol, Vidal i Barraquer, Masó, Aguilar, Badia i Vicens Vives.

Entre aquests noms recuperats, es mereix un esment especial la glossa de Carles Rahola, afusellat el març del 1939 en virtut d’una sentència que va trigar quasi quaranta anys (fins el 1977) a ser coneguda. Sobre el número especial que Presència li va dedicar el maig del 1976 (el primer d’una llarga sèrie de monogràfics que publicà a partir d’aleshores), Aragó ens aporta algun detall realment estremidor: ‘Jo mateix, en la meva aportació personal al número, parlava del Rahola periodista sense poder destacar, per desconeixement, el seu mèrit periodístic més gran: haver donat la vida per tres articles. Tres articles d’una correctíssima dissidència que, tanmateix, varen ser els únics fets provats constitutius del delicte de ‘rebelión militar’. La sentència, publicada finalment el 1977, ens va permetre saber que, entre totes les víctimes del franquisme, Rahola era l’únic escriptor català que havia estat afusellat pels seus escrits’ (p. 351).

La colla, els amics i els coneguts
La part final de Periodisme sota sospita va dedicada a les impressions personals que li mereixen unes quantes persones agrupades entres tipologies ben diferenciades.

Per començar tenim els que considera membres de ‘la colla de la revista’. És a dir, els fundadors i els puntals de les èpoques difícils: Manuel Bonmatí, Francesc Ferrer, Just M. Casero, Enric Marquès, Jaume Curbet, Àngel Serradell, Lluís Pla i Carles Vivó. A continuació trobem una extensa relació de ‘amics’ de Presència, que comença amb Salvador Espriu, Maurici Serrahima, Aurora Bertrana, Carles Fages de Climent, Joaquín Ruíz-Giménez i Josep Pallach i que aplega noms com Pierre Vilar, Joan Reglà, Tomàs Roig i Llop, Jaume Ministral i Josep Maria Huertas. Aquesta part final del llibre s’acaba amb un apartat més breu dedicat a dos ‘coneguts’ força especials: Josep Pla i Salvador Dalí.

Periodisme sota sospita es clou amb el record de l’Onze de Setembre de 1976, el primer que es va celebrar a Girona després de la mort de Franco. Un acte multitudinari en el qual a Presència li va pertocar un protagonisme ben adient i que va tenir el corol·lari d’uns mots d’Aragó manllevats del drama Roses roges per a mi. Uns mots escrits per un Sean O’Casey corprès per la resplendor del crepuscle a Dublín i que em sembles idonis per cloure aquest comentari sobre les memòries de Narcís-Jordi Aragó Masó, un home honest, un patriota de cap a peus i un periodista exemplar que ens ha deixat no fa gaire i que ja hem començat a enyorar:

‘Desvetlleu-vos! Tenim una ciutat a les mans! Una xarxa espessa de despit, mesquinesa i llocs comuns amaga la seva glòria, però la glòria existeix, i és aquí per a tots els ulls que la vulguin veure!’ (p. 658).