09.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 10.04.2018 - 07:28
La sentència alemanya ha punxat la bombolla espanyola. Lamente no poder recordar en quin compte de Twitter he vist aquesta frase que cite de memòria i crec que defineix bé la realitat. Fa estona que ho cerque, per poder citar la font original, però ara com ara he estat incapaç de trobar-la. Per això demane disculpes a qui l’haja escrita, perquè no el puc esmentar. Ni felicitar-lo per la descripció, que espere que siga ajustada a l’original. El cas és que ha passat exactament això.
La sentència alemanya, efectivament, ha punxat la bombolla espanyola. O el Matrix, o qualsevol d’aquestes altres figures pensades per a denigrar que, amb tant d’afany i deler, el periodisme monàrquic –el periodisme monarquista, amb més precisió– ens ha dedicat als ciutadans independentistes aquests darrers anys.
Però ara, curiosament, s’ha palesat que allò que afirmaven que ens passava a nosaltres en realitat els passava a ells. Ells han anat bastint una fantasia, la de la rebel·lió, la de la violència, la de la por, la de l’assetjament, la de la Catalunya partida, la de les mentides subvencionades, la del fanatisme, la de l’adoctrinament, la d’haver perdut per culpa de la llei electoral… que simplement no tenia cap contrast real amb la veritat. De vegades, han arribat molt lluny, fins a inventar-se els fets, de manera conscient, renunciant així a qualsevol moralitat. I cada dia s’han abocat amb entusiasme a la tasca de recaragolar-los fins a fer-los irrecognoscibles. Moguts per la ideologia o per les passions personals, cecs a tot allò que passava arreu del país.
Però finalment el Matrix, la bombolla, ha esclatat. No hi ha rebel·lió ni violència. Ni el final de cap escapada. Ni els independentistes estem sols davant Europa. Ni Espanya és un estat democràtic amb una justícia independent. Ni… Avui ells són els qui s’han d’empassar, espere que amb algun rastre de vergonya, portades i articles que, sens dubte, restaran per a la història. Diuen que en periodisme tot s’hi val el dia que passa i l’endemà, però que el cribratge arriba amb el pas dels anys. I ha arribat al cap de pocs mesos, en aquest cas. Això que ha passat no té res a veure ni amb allò que ens deien que era la realitat ni amb allò que deien que havia de succeir. I, en canvi, té molt a veure amb allò que alguns dèiem fa molt temps que passaria. El pendent ferroviari, el totalitarisme desbocat, la basculació cap al feixisme, la impossibilitat de sostenir la mentida fora de l’Espanya autàrquica.
Els meus herois sempre han estat aquells col·legues de professió que han defensat en el curs de la història que aquest ofici només tenia sentit si es feia al servei de la societat i desconfiant sempre del poder. I sobretot aquells que, per dir-ho amb la frase immortal d’Albert Camus, van haver d’aprendre que escriure paraules que et poden dur a la presó acaba obligant-te a preuar el valor de la paraula precisa. Per un dia deixeu-me, doncs, reivindicar que la batalla per la República també en això ens ha obligat a ser millors.
PS. Els subscriptors, molt amablement, han mirat d’ajudar-me a trobar la frase. La frase exacta no ha aparegut, però sí que n’hem trobades dues que s’hi acosten bastant i que recorde haver vist. Pot ser que fos una frase de Martí Badal a Twitter: ‘Alemanya ha petat la bombolla dels mitjans de comunicació espanyols. I no ho estan encaixant gaire bé…’; o bé el titular d’una entrevista a Ignacio Sánchez Cuenca: ‘Alemanya és la punxada de la bombolla del nacionalisme espanyol.’ Moltes gràcies per tanta amabilitat.
