01.03.2016 - 22:00
Un senyor, de dretes, s’aixeca enmig d’un acte públic organitzat per l’Ajuntament de Barcelona i abandona la sala on s’està premiant a la gent de la cultura. Un tipus de periodisme ràpidament difon la notícia i diu que el senyor, de dretes, regidor d’aquell consistori, s’ha aixecat mentre una poetessa estava recitant un poema que ell ha considerat irreverent. Com ho van saber tan ràpidament, els periodistes, que s’havia aixecat com a signe de protesta? No ho sé. I si el tal senyor, de dretes, va alçar-se per motius estrictament fisiològics, i si va tenir una sobtada incontinència urinària, o una rampa a les cames o a l’entrecuix? La cosa és que, de cop i volta, el periodisme, que no sol parlar de cultura, que li dedica poques pàgines i pocs minuts, que gairebé mai ocupa grans titulars, ha olorat sang i comença a saltar sobre la presa. Amb criteris periodístics? No o, almenys, no tots.
La notícia no va ser que Dolors Miquel recités un poema enmig d’una festa protagonitzada per la cultura barcelonina i catalana, en general; no van comentar els discursos dels creadors premiats ni tampoc van opinar sobre la conveniència o no d’alguns dels premis, si és que disposen de criteri propi per a judicar-ho. Tampoc ens van dir si hi estaven d’acord, ells, amb el caràcter irreverent si no blasfem del text. No, els titulars es van centrar en què un senyor de dretes, l’Alberto Fernández Díaz, s’aixequés de la cadira. Un senyor que fa uns trenta anys que es dedica a la política, de qui no en coneixem cap ofici fora d’aquest àmbit, de qui no sabem que sigui un expert en poesia; d’ell només sabem que és de dretes i que mai no s’ha aixecat ni que fos simbòlicament de la cadira quan alguns representants de la confessió religiosa que sembla defensar han comès delictes de pedofília o de pederàstia. O quan alguns bisbes espanyols han parlat d’aquelarres químics en comptes d’arromangar-se i ajudar els pobres, els immigrants, els refugiats.
Ara, ja ho entenc, a un cert periodisme això li resulta anecdòtic. El que li interessava era fer merder, encara que demostressin implícitament la seva ignorància si tenim en compte que el poema “Mare nostra” pertany a un llibre publicat fa no menys que deu anys i la Dolors Miquel s’ha afartat de recitar-lo en públic. Per tant, en el seu conjunt, la protesta del senyor —de dretes— Fernández i els reportatges dels periodistes que se’n van fer ressò era un paracronisme.
En el cúmul dels despropòsits, un diari que també és de dretes, La Vanguardia per a més informació, destaca uns dies després una notícia en la qual un “aficionat a la literatura” diu que Dolors Miquel va plagiar-li el poema. Un aficionat a la literatura? Això era notícia? És clar que no. Tothom sap o pot saber que fer versions apòcrifes dels textos sagrats no és una novetat ni en la literatura catalana ni en la literatura mundial. (Entre parèntesi, textos sagrats per uns, és clar, no per tots, que estem en una societat laica, encara que el germà del senyor que es va aixecar de la cadira, ministre espanyol, “condecori verges”, tot demostrant que es tracta d’una família ben avinguda, de dretes, naturalment.) No fotem, si Dolors Miquel va plagiar algú no va ser a un aficionat a la literatura, sinó a Jesús de Nazaret mateix i, abans que ella, ho havien fet un fotimer d’escriptors. Jo ja ho entenc: aquell succedani de notícia només s’explica per aquesta campanya enfebrada del diari del Conde Godó, no per atacar a la Dolors Miquel, ni tan sols per defensar la gent de dretes, encara menys per reivindicar la poesia ascètica de Teresa d’Àvila. No, la cosa és que s’aprofita tot, també la usualment menystinguda cultura crítica, per a criminalitzar Ada Cola i el seu ajuntament.
Abans de continuar, faré marrada. Perdoneu-me. Sempre que parlo de periodisme, algunes amigues, molt bones periodistes culturals, es queixen de les meves generalitzacions. I tenen raó. És clar que no tothom ha sucumbit al gest hipòcrita i mal educat del regidor de dretes de l’Ajuntament. És clar que hi ha periodistes que treballen amb esforç sobre la cultura en mitjans els empresaris i els directors dels quals molt sovint la creació els importa un rave, a menys que pertanyi al gran espectacle i s’hi barregi la faramalla del glamur. Sí, tenim bons professionals, però tinc la impressió que la cosa està empitjorant.
Tota aquesta hipocresia desbocada m’ha recordat l’episodi de censura del MACBA de fa un any. Aleshores, també van sortir els carronyaires. De cop i volta, tothom era expert en art, en muntatge d’exposicions, en museografia. Articulistes, opinadors i tertulians (sí, els de la síndrome Pilar Rahola), que mai no parlen de cultura, que mai no havien dit res sobre l’art contemporani, que probablement no han trepitjat mai el propi MACBA, encara menys els centres d’art emergent de la ciutat…, opinaven solemnement sobre el cas. No hi entenien, però s’atrevien a dir bajanades una rere l’altra. I després? Res. Quan la sang s’havia eixugat, tots aquells “entesos” van tornar a oblidar l’art, els museus i la creació.
La cultura pot ser amable o trencadora, pot ser plàcida o provocativa. Jo prefereixo la que m’interroga, la que em fa pensar, la que arriba a sotraguejar-me. Però mai no he estat tan mal educat per aixecar-me de la cadira quan un poeta, un pintor o un cineasta m’ofereixen, ben altrament, una obra buida i estrictament decorativa. Aquell senyor de dretes i tot el periodisme que li ha donat cobertura, en comptes de centrar-se en els premis, en la cultura del nostre país, em fan perbocar; no suporto aquells que, quan s’ataca la llibertat d’expressió, no fan barricades immediates en favor de la creació, sinó que juguen amb la carronya, i s’hi refocil·len.
I ells, alguns periodistes i alguns senyors de dretes, parlen d’irreverències i blasfèmies. Quins collovaris!
