14.07.2021 - 21:50
|
Actualització: 14.07.2021 - 22:23
La situació de la pandèmia és greu ara mateix. A Menorca, sobretot, on el col·lapse sanitari sembla imminent, però també al País Valencià i al Principat –la situació d’Andorra i de Catalunya Nord sembla millor. Catalunya, el Principat, ha esdevingut, en pocs dies, un dels territoris amb més incidència de covid-19 de la Unió Europea.
És evident que s’han d’haver fet coses malament per arribar en aquest punt i, encara que no siga fàcil d’apuntar a un sol culpable ni a una sola causa, fer aquest reconeixement és necessari.
És cert que tenim davant un fenomen extremadament complex, i encara ningú no és capaç de preveure d’una manera fiable com es comportarà. També és cert que hi ha una interferència permanent de nivells de govern, especialment del govern espanyol cap als autonòmics, que fa que, a l’hora d’escatir qui ha fet les coses malament, la culpa siga difusa. I que aquest cicle que consisteix a tancar i després obrir a veure si l’economia es recupera i de seguida haver de tancar a corre-cuita per les conseqüències d’haver obert és absurd i contraproduent. L’economia es menja el dret de la salut i no s’han volgut prendre mai les mesures, econòmiques i socials, que assegurarien la tranquil·litat de la població –renda garantida, congelació d’imposts, ajuts familiars i empresarials–; de manera que som en un Dragon Khan de conseqüències imprevisibles. Quanta gent s’havia pensat que amb la vaccinació, al ritme que anava, ja ho teníem resolt i que aquest estiu seria el del descans merescut, i, en canvi, es troba ara amb això?
Per complicar-ho encara més, la complexitat del debat tampoc no agrada, en un món que s’ha instal·lat en la simplificació. I així es confonen coses que no s’haurien de confondre. Com passa, molt especialment, quan no se sap diferenciar entre tot allò que envolta la corrupció sistèmica dels estats o de les farmacèutiques i les qüestions científiques. Al final, lamentablement, amb tot plegat es fa una bola impossible d’empassar-se que provoca autèntics esclats de còlera. I aquests esclats, per més esbiaixats i més desenfocats que siguen, sempre els hem de considerar com un símptoma. Com un símptoma de la mala maror social, de l’enuig i la ràbia d’una part de la població, de la desconfiança respecte dels poders, del cansament, lògic i natural tant de temps després.
I és això, aquest perill polític de la covid, que em preocupa tant d’observar en directe, cada dia. Ens trobem en una fallida de la democràcia per la incapacitat de complir el pacte social entre governats i governants. Perquè si els governants no poden protegir la vida dels governats, ni el seu benestar –cosa que passa ara mateix–, és impossible d’evitar que una part dels governats s’irriten i es revolten contra tot. I que cerquen culpables allà on raonablement els poden cercar però també més enllà, molt més enllà, massa més enllà i tot.
D’ençà del començament de la pandèmia, han corregut històries que no tenen gens de crèdit ni contrast, suposades “explicacions alternatives”, negacionistes a voltes, il·lusionades a voltes, obsedides a voltes, interessades també en alguns casos, fins i tot increïbles de vegades. En el món en què vivim, on hi ha molta gent que es creu al peu de la lletra que el planeta el va fer Déu en set dies o que la terra és plana, és completament inevitable que les teories més estrambòtiques siguen admeses per una part de la societat en moments de gran confusió com el d’ara. Amb això, hi hauríem de comptar sempre. No ens hauria de venir de nou.
Però, per a contrarestar-ho, calen dues coses, una de les quals cal dir obertament que falla. Primer cal un intens i brillant treball científic, que no solament hi és, sinó que en el futur es veurà com un canvi d’era positiu. Però, ai!, al costat d’això cal també una gestió immaculada de la crisi, o tan immaculada com siga possible, pels estats, els governs i les autoritats. I això darrer falla, estrepitosament.
Ja fa un any i mig que dura la pandèmia, al món hi ha hagut més de quatre milions de morts i ahir als Països Catalans ja n’hi havia haguts 31.066. Ni que tan sols fos per aquestes xifres, ningú, absolutament ningú, no hauria de dir que les coses es fan bé. Aquest adverbi no es pot relacionar mai amb una xifra de morts com aquesta. Fer-ho és indecent. Es pot argumentar que encara podria ser pitjor, és cert. Però ni un sol gestor de la cosa pública, ni al nostre país ni en cap altre, no hauria de poder estar satisfet, ni tan sols tranquil, del resultat. I encara menys hauria de frivolitzar amb una crisi d’aquestes dimensions –aprofitant els seus vaivens per a aprofundir en la inesgotable batalleta partidista, per exemple. Serietat, si us plau.
