El perill d’una guerra a Ucraïna és real

Certament benvolguts i benvolgudes … les realitats que s’intueixen poden fer que passi. Casualment he llegit aquesta setmana a Llibert Ferri que parla de Putin, la seva trajectòria i l’estil que gasta, com un Stalin “modern”, però amb els mateixos tics d’intimidació per refer a Rússia de l’orgull perdut pel fracàs de l’URSS … confirmat ja fa 30 anys. Ucraïna és el plat fort per a evitar-ne la efectiva independència i llur passi a l’OTAN. No segueixo perquè tot plegat fa molta basca, amb els assassinats de milions de persones a l’esquema d’aquell socialisme bolxevic. Molt ventar els assassinats dels nacionals socialistes alemanys de Hitler, però sempre mirant cap a d’altre costat amb els de Stalin i companyia, amb el relleu de Putin per seguir la tradició genocida encoberta o no volguda saber, a fons, al món occidental per allò de que no semblin iguals els crims d’una banda que els de l’altra.
D’allò del savi grec – l’home principi i fi de totes les coses – semblem haver acceptat, acovardits i mesquins, que … el sistema, principi i fi de totes les coses. Vergonya senyors, i senyores, … vergonya!

L’origen de la nació russa és a Ucraïna. La Viquipèdia diu això de Russia:
La història de Rússia comença amb els eslaus orientals. Els eslaus emergiren com a grup ètnic a Europa entre els segles iii i iv.[6] Fundat i governat pels vikings i els seus descendents, el primer estat eslau oriental, la Rus de Kíev, sorgí en el segle ix, i adoptà el cristianisme de l’Imperi Romà d’Orient el 988, fet que donà inici a la síntesi de les cultures romana d’Orient i eslava que definiria la cultura russa dels següents mil anys.[7] La Rus de Kíev es desintegrà i les terres foren dividides entre petits estats feudals. El successor més poderós fou el Gran Ducat de Moscou, que fou la força principal del procés de reunificació russa en la seva lluita d’independència en contra de l’Horda d’Or. Moscou reunificà, a poc a poc, els principats russos que l’envoltaven i finalment dominà el llegat cultural i polític de la Rus de Kíev.

Doncs sí, Sr. Partal. Si Déu no hi posa remei,una nova guerra orquestrada pels amos del món i els seus titelles, amb la col.laboració entusiasta dels “media”, VW inclosa, arribarà aviat, i sort en tindrem que no acabi degenerant en un conflicte incontrolable, per a desgràcia de la majoria i a benefici dels pocs de sempre. Perquè aquesta guerra que vosté sembla descobrir-nos avui i que dissortadament pot esclatar demà mateix, no ens caurà de sobte des del cel; ans al contrari, porten molt de temps preparant-la, i ara semblen tenir-la a punt.

Diu el refrany que dos no es barallen si un no vol, però l’experiència demostra que el cert és tot el contrari, i que dos acaben barallant-se quan un dels dos s’hi entesta. I quin dels dos encendrà la guerra ? La guerra no la fa mai qui vol, sinó qui pot i espera traure’n un profit. I jo dic que qui l’ha preparada i la farà per traure un benefici amb la sang dels altres no és ningú més que qui des del 1865, data de l’acabament de la seva Guerra Civil, ha lliurat totes les seves guerres posteriors fora del seu territori. (Més de 40, entre grans, mitjanes i petites). Guerres, sigui dit de passada, que no li han costat, totes juntes, els morts (600.000), que tingué en la seva Guerra Civil de 1861-1865.

Quins són doncs els dolents ? Óbviament, els russos. Els qui, com que no en tingueren prou amb unes pérdues estimades d’entre 20 i 25 milions de morts entre 1941 i 1945, amén de mig país assolat, es deleixen ara per començar-ne una altra guerra contra Europa i els EE UU junts, i aquesta vegada, amb joguines nuclears. No tingueren prou amb els 2 milions de morts de Stalingrad, ni amb el setge de Leningrad, on perderen més vides que les que perderen conjuntament els EE UU i Anglaterra junts al llarg de tota la SGM. No hi fa res; els agrada la guerra, disfruten amb ella i seran els culpables de la propera.

Donetsk i Luhansk ? Que jo sàpiga, Sr. Partal aquests territoris es van declarar sobirans, però segueixen formant part d’Ukraïna, continuen dins de territori ukraïnés i no han estat annexats a Rússia. Moviments de tropes russes ? vaja, home ! És a dir que, després d’encerclar Rússia progressivament amb 30 països membres de l’OTAN, 14 d’ells incorporats a aquesta organització militar després del 1997, faltant a les seguretats donades a Gorbachov de que l’OTAN no s’expandiría cap a l’Est, situant els missils a les mateixes fronteres de Rússia, a 5 minuts de vol de Moscou, els russos son els dolents per moure tropes, dins del seu propi territori, cap a les seves fronteres ?

I per si això fos poc, ara volen afegir Ukraïna, l’antiga Rus de Kiev, el bressol de la Rússia del sud com Novgorod ho fou al nord des del segle X, en l’útima rampa llança cohets contra Moscou… Ah, però això sí: si els russos concentren cent-mil homes a la seva frontera amb Ukraïna, són els agressors. Medalla d’or al cinisme i el desvergonyiment.

I potser, finalment, és el que acabarà passant, com una profecia auto acomplida. Sí, potser Rússia, obligada a triar entre deixar que li entrin amb armes fins a la cuina o avançar-s’hi i donar el primer cop, acabi fent això últim. Serà la demostració de la tesi dels bons; els russos són els agressors; ara i sempre. Considero inútil continuar; acabarà acomplint-se fatalment la voluntat dels f.d.p. d’aquest món, com s’acomplí un 20 de juny de fa 80 anys, per obra i gràcia d’un tal Adolf Hitler, discretament assistit per les democràcies occidentals.

No m’estranya gens que un poder insadollable i embogit, còmodament assentat a l’altra banda de l’Atlàntic, on sembla sentir-se segur, arrisqui un holocaust mundial per tal de convertir-se definitivament (com si encara no ho fos prou), en l’amo absolut del món. Fa 157 anys que no coneix una guerra en territri propi, i de totes les que ha lliurat fora d’ell n’ha tret profit. El que no puc entendre és el seguidisme suïcida dels governs d’una Europa que, per dues vegades en menys de 50 anys, ha conegut a casa seva i en pròpia carn les dues més terribles guerres de tots els temps. No poden haver-ho oblidat i no puc sinò preguntar-me si pensen en la seva gent.

Déu vulgui fer més que ells.

P.S. Si es tracta de modificar fronteres pacíficament, en pro de la democràcia i la llibertat dels pobles, els catalans agraïríem als EE UU, a Europa i a l’OTAN que comencéssin per convèncer Espanya d’establir-ne una per a Catalunya. Els catalans en tindríem prou amb la centéssima part de l’esforç esmerçat en el cas d’Ukraïna. I no caldria arriscar un holocaust nuclear.

No hi haurà guerra a Ucraïna. Russia (que te el mateix PIB que Itàlia) sap que una guerra arrossegaria darrere a l’altra gran potència mundial: la Xina, i que això seria a costa de la seua independència. Rússia es troba en fase de descomposició interna i sap que només pot aspirar a continuar sent una potència regional a l’àrea d’influència dels països de l’antiga URSS. Jugarà al poker les seus cartes que són moltes, però no s’enfrontarà als EEUU ensems la UE.
El seu enemic real és la Xina i el pitjor que li podria passar és tenir a Xina d’aliada. Potser veurem alguna guerreta de color més o menys camuflada, algun mos territorial a la Ucraïna russofona, algun escarafall secesionista, però no hi haurà cap invasió d’Ucraïna. Rússia ja ha perdut Ucraïna, i ho saben.

Què hi guanya Rússia amb la guerra? Què hi té Rússia contra Ucraïna?

Rússia, al meu parer, només té dos objectius estratègics en relació amb Ucraïna. El primer és que Ucraïna no s’integri a l’OTAN. El segon és garantir el subministrament d’aigua a Crimea.

Per al primer objectiu, té molt de sentit l’editorial d’avui. El cost per a Rússia d’evitar que Ucraïna s’integri a l’OTAN fent servir la força bèl·lica és molt elevat. Implicaria mantenir dins les seves fronteres i contra la seva voluntat, a un gruix de població molt destacable. I sine die. Però al mateix temps, el cost per a Rússia de deixar que Ucraïna s’integri a l’OTAN, pot ser també molt elevat, doncs implica tornar a l’escenari de la guerra freda; un escenari que no oblidem va acabar ensorrant el sistema econòmic de la URSS. És això allò que fa plausible l’opció bèl·lica per la part russa: que l’alternativa és pitjor. Per això convindria que els països de l’OTAN construïssin una alternativa més atractiva per a Rússia. Perquè què hi guanya l’aliança atlàntica amb la integració d’Ucraïna? Un escenari de guerra freda? Tampoc és gaire seductor. La pau és molt més interessant. El bloc occidental n’hauria de tenir prou amb la integració d’Ucraïna en el sistema econòmic de la Unió Europea.

Per al segon objectiu convé recordar que era justament l’objectiu estratègic de la guerra que esclatà entre Rússia i Ucraïna a continuació de l’annexió de Crimea i que es va saldar amb la separació de Donetsk i Lugansk; però que l’avanç de les tropes russes no va aconseguir arribar a garantir el control de la ciutat de Nova Kakhova a on hi ha la connexió del canal d’aigua de Crimea al riu Dnieper.

Tot plegat dibuixa un escenari en què els grans interessos exteriors condicionen (i fins i tot trinxen) la vida dels habitants d’un país. Uns habitants que poden preferir d’integrar-se en un sistema econòmic europeu, però que per art i efecte dels interessos geopolitics exteriors una bona part poden veure com el seu destí no va de la mà de la dels seus compatriotes perquè Rússia vol mantenir el control militar al mar Negre amb la base de Sebastopol a Crimea i el suministre estratègic d’aigua a la península. Tot forçant una partició d’Ucraïna.

Ves que tot plegat no s’acabi resolent negociant un suministre garantit d’aigua a Crimea a canvi d’un subministrament garantit de gas a Ucraïna i la resta d’Europa. Al capdavall seria el més sensat.

Abans de res, disculpes per autocitar-me, però el meu comentari és una continuació de la reflexió que he fet fa unes hores a l’article sobre el desplegament militar de l’OTAN (https://www.vilaweb.cat/noticies/otan-desplegament-vaixells-avions-combat-est-europa/):

Si Rússia envaís Ucraïna (cosa que, almenys per ara, entenc que només faria en el cas d’una agressió ucraïnesa a les províncies de Donbass i Lugansk), els EEUU tenen dues opcions:
1-Enfrontament militar
2-Sancions econòmiques
Militarment, no hi ha res a fer. La geografia mana. Rússia guanya. Tothom (llevat dels lectors de la nostra premsa matinal occidental) ho sap.
Aleshores, l’estratègia consistia a imposar sancions econòmiques severes (expulsió del SWIFT, tall de les compres d’energia russa). En Blinken va anar a cals alemanys (i suposo que francesos, italians i demés) i els va explicar el paquet de mega-sancions en cas de conflicte. Els alemanys (i els francesos, i els italians…) van veure clarament les conseqüències d’aquestes sancions per a les seves economies: una recessió brutal degut a la seva dependència del gas rus. No en volen sentir a parlar. A més a més, sectors del Partit Demòcrata més centrats en els interessos electorals veuen que una recessió a Europa, de retop, tindria conseqüències serioses sobre l’economia americana que condicionarien les eleccions del mid-term, on els demòcrates van justets per mantenir la majoria al Senat.
O sigui:
Opció militar: no.
Opció sancions dures: no.
Opció sancions de nyigui-nyogui per guardar les aparences i prou: ok (i riallades russes que se senten de Vladivostok a Kyev).
Això sí, els americans han de fer veure que fan alguna cosa, i per tant es treuen del barret aquests desplaçaments de forces militars en una operació de pura propaganda (que VW, tristament, reprodueix) que, tota soleta, fa que augmenti la probabilitat d’un conflicte.

Sent aquesta la meva interpretació dels esdeveniments, entenc que el desplegament de l’OTAN és una maniobra sense trellat militar per mirar de provocar alguna reacció russa a Ucraïna i poder mostrar llavors als alemanys et altri les veritables intencions de la Rússia agressora i mirar d’aconseguir que els europeus cagadubtes donéssin suport a les sancions dures. Potser la idea és també, més a llarg termini, d’aconseguir de posar una falca definitiva entre la UE i Rússia.
Un altre element interessant en la militarització del conflicte són les vendes d’armes a l’exèrcit ucraïnès, armes britàniques recentment i, anteriorment, de drons de Turquia (membre de l’OTAN) que van fer estralls entre les forces armènies l’any passat en la guerra contra els azerís. Les milícies del Donbass i Luganssk no tenen defensa contra aquests drons, i el seu ús obligaria els russos a intervenir-hi, potser limitadament, però prou obertament com per permetre Washington de fer servir aquesta intervenció per pressionar els aliats europeus.
Si el joc és aquest, Washington juga a com pitjor, millor: no els importa tenir una Rússia més aïllada, arriscant-se a una invasió total o parcial d’Ucraïna, plantada a la frontera amb Polònia i ara sí en dinàmica de militarització total de la seva política exterior, si això els permet d’aconseguir que els europeus tanquin files amb la seva línia dura.
Jo no hi veig cap sentit, en aquesta estratègia, però qui hagi pres la decisió de desplegar aquestes tropes sembla que sí que n’hi veu.

Per cert, l’enllaç a l’article de Tatiana Maliarenko i Stefan Wolff no funciona.

No queda molt clar què vol dir l’editorial amb això de “les fronteres”. Ja hi ha tres regions d’Ucraïna que no se senten precisament ucraïneses i que es varen llençar entusiastament als braços de Rússia. Per no parlar per exemple de Transnítria i altres regions. Dóna suport el director a aquestes regions secessionistes, hàbilment manipulades per Moscou ? Perquè just abans de la segona guerra mundial, per exemple, Hitler va fer servir arguments similars per menjar-se tot Txecoslovàquia començant pels Sudets, de parla alemana.

A veure: ni Rússia és l’imperi del mal de l’època d’Stalin, o l’Alemanya nazi, ni l’OTAN és el paradís de la democràcia i de la llibertat, tenint països com Turquia a dins seu. I que la UE no és l’oasi de democràcia que ens volen fer creure, és evident que tampoc.

Dit això el cas de Rússia és de manual: un país enorme amb un exèrcit també enorme controlat per un autòcrata. Els autòcrates, com s’ha vist tants cops a la història, no entenen de negociació. Consideren que és feblesa. És la famosa frase apòcrifa atribuïda a Hitler o Stalin quan els parlaren de les protestes del Papa: “Exactament quantes divisions té ?”.

Si Putin se surt amb la seva i tot el món fa un Neville Chamberlain, deixant els Ucraïnesos abandonats a la seva sort, Rússia se’ls menjarà. Segur. Lenin deia que Ucraïna era el graner de Rússia, i que se l’annexionessin ja va passar els anys 20 del segle passat. Quan acabi amb Ucraïna Putin anirà directe a per Polònia (Belarús ja és Rússia de facto per dictador interposat), Finlàndia, Moldova… tot el que representava la URSS i satèl·lits. I com més feble i acovardit estigui el món, més es creurà amb dret a fer el que vulgui, fins que al final s’haurà menjat tot el que li sembli. I si se’l vol aturar serà molt més complicat.

Quan a meitats de la dècada dels anys 30 Alemanya va decidir tornar a ocupar el Rin, sota control francès després del Tractat de Versalles, estaven preparats per retirar-se si els plantaven cara. De fet estaven esperant que passés. Quan no va ser així, els alemanys li varen prendre la mida a occident, i darrera allò va venir la Guerra Civil espanyola, l’Anschluss, l’ocupació dels Sudets… Tots sabem com va acabar, oi ?

Vol això dir que hi ha d’haver guerra ? Doncs no. Vol dir que cal mostrar una posició de fermesa davant els russos, segurament desplegant soldats a tota la frontera de l’OTAN (perquè les sancions econòmiques no els faran ni pessigolles, diguin el que diguin), com estan fent, i deixant clar que Ucraïna no estarà sola (cosa que no estan fent: Alemanya per exemple ja li ha negat ajut militar de tot tipus, i això és un senyal als russos de carta blanca segura). Això sí, evitant tota provocació. Tristament per una vegada els exèrcits han de servir d’alguna cosa. No és tan complicat: a la guerra freda en varen aprendre molt i mai va passar res.

Sembla mentida que sobre els milions de morts encara estiguem pensant en com destruir-nos més i millor i com emportar-nos-ho tot per endavant amb nosaltres. I que el sistema polític que probablement s’imposarà al món al segle XXI sigui l’autocràcia. Si en sortim vius, és clar.

En veient el desenvolupament d’una Unió Europea que no és capaç ni d’exigir un mínim de democràcia als seus socis, abandonant definitivament el seu oblidat projecte d’un continent democràtic al món, em confirma el meu vell plantejament de què Europa farà sempre de pernil en l’entrepà entre orient i occident. Ara toca esperar doncs que una nova mossegada no s’endugui tot el pernil cap a una banda o una altra, però desenganyem-nos, Europa mai farà de continent equilibrador que mereixi aquest nom. No és Catalunya la que és covarda contra el feixisme i la bestialitat, sinó tota Europa.

EN CLAU INTERNA

L’enginyera Natàlia Gogotova exiliada, ens explica que a Donetsk i Luganks hi ha molta barreja de gents, fins i tot musulmans. La dissolució de la URSS de 1991 va precedir a que Ucraïna votés la seva independència. A Donetsk van votar que sí el 76% i a Lugansk el 83%. Vull dir que malgrat que són el cor de la Ucraïna russòfona i russòfila, no és clar que vulguin ser annexionats a Rússia i esdevenir un estat fantasma com són Abkhàsia i Transnístria.

Altrament, Ucraïna va partir el genocidi de l’Holodomor per la fam induïda per Stalin i això està clavat a l’ànima dels ucraïnesos.

Per tant, dibuixar una línia de frontera és un tema complex perquè hi ha nacions dins la Nació…

Estic d’acord amb que no podem menystenir el perill d’un enfrontament, però veig difícil que es convertís en una guerra oberta entre Rússia i l’OTAN.

Trobo molt oportuna la reflexió sobre Ucraïna i els comentaris també ajuden a entendre un conflicte de fronteres en el que hi intervé, sobretot, l’estratègia econòmica del negoci de la guerra per una banda, i l’estratègia geogràfica de la costa del Mar Negre que és el corredor necessari per passar el gasoducte de Rússia cap als països consumidors de la UE.
Arribat aquest punt de la reflexió, torno a recordar que la costa de Catalunya és el corredor necessari per passar el gasoducte magrebí des d’Argelia cap als països consumidors de la UE.

Per als Eststs Units i als que manen a la UE no es tracta ni de la sobirania d’Ucraïna, ni de democràcia a Rússia. Senzillament és que la oligarquia financera anglosaxona no suporto no poder controlar totes les economies i utilitza el que controla (el govern americà) per lluitar contra els governs que hi posen resistència. No poden entrar a l’economia russa ni a la xinesa i aleshores apareixen els drets humans i la democràcia. I el mateix fa la Comissió Europea sense política pròpia (rellegit l’article al VilaWeb de Harrington). I aquesta és la hipocresia de la doble vara de mesurar. A Polònia i Hongria sancions tones, a Espanya cap sanció, la corrupció a Bulgària i Romania mirant cap a un altre banda. Ara bé, si ets dels que deixen la seva economia en mans del poder anglosaxó aleshores mo passa res. Exemple Espanya: el cas de Catalunya, Euskadi, sindicalistes de Galícia, Izquierda Castellana i…… la llista és llarga, alguna reacció de la UE? Cap. Ara derogar la reforma laboral del PP que segueix els dictats del neoliberalisme del Fons Monetari, Banc Mundial… aquí si que la Comissió Europea a exercit el seu poder per impedir-ho.
Segona qüestió; quan va caure el mur de Berlín perquè Gorbatxov va deixar que caigués, Helmuth Kohl es va a afanyar a promoure la unificació alemanya. Que ni Thatcher ni Miterrand volien però van pensar que no els calia posicionar-se en contra perquè ja ho faria la URSS (llegiu Josep Fontana a Por el bien del Imperio). Els va sortir malament però no hi van poder fer res perquè Gorbatxov va dir que si. Amb un pacte; que cap país de l’antic Pacte de Varsòvia formaria part de l’OTAN. Pacte incomplert sistemàticament. Fins i tot entrant a l’OTAN exrepúbliques sovietiques. Però Rússia en el cas dels països bàltics mo ha dit res. Però si quan ara ja hi ha una política de total encerclament de Rússia.
Tercera qüestió: recordeu com estaca Rússia al 1993 i durant tota la presidència de Eltsin? Que fins hi tot el president Clinton se n’enreia del costat estant durant una roda de premsa? Els russos tenen molt present com vivien aquells anys anant al metro a vendre la roba de l’armari perquè l’estat no pagava els sous i com viuen ara. Per això no hi ha cap opositor fort a Putin perquè el neoliberalisme anglosaxó ja l’han patit. L’article de Thomas Harrington situa molt bé en la geopolítica quina hauria de ser la posicio de la UE i posa en evidència les intencions dels Estats Units, que no son promoure ni la llibertat ni la democràcia. Nosaltres ho sabem bé: qui va sostenir el règim dictatorial de Franco? I les dictadures a centre i sud Amèrica?

Vicent, això de refer les fronteres d’acord amb les nostres aspiracions democràtiques, és el conte de la lletera. Les fronteres dels estats sempre s’han traçat amb violència, es a dir, fronteres sense violència és un oxímoron. Un mapa de nacions no violentes no tindria fronteres i seria permeable, això no existeix. Crec que el que passa a Ucraïna és la defensa de la frontera de la violència enfront l’ OTAN, jugant la carta de la por amb la guerra i el tall de subministrament de gas. Tenint Crimea, que Rússia se la va annexionar amb violència però sense guerra i amb occident a la tribuna tocant el violí, no crec que l’interessi les províncies de Donetsk i Luhansk, que per més russòfanes no tenen el mateix valor estratègic. El gasoducte que passa per el mar Bàltic des de Rússia a Alemanya -Nord Stream 2- i que està pendent de ser aprovat per la Comissió Europea, obvia altres gasoductes que passen per Bielorrusia, Polonia, Ucrania y el mar Negro i donarà a Putin el poder de manipular aquests països i la mateixa Europa, tindrà la clau de la calefacció. Per això és important tenir lluny els “inspectors”, l’OTAN. El fet que Ucraïna expulsés del poder al pro-rus Víktor Ianukòvitx i ara sol·liciti ingressar a l’OTAN ha fet reaccionar, i de quina manera, a Putin.

A Europa Oriental això de les fronteres és molt relatiu. Durant segles la zona s’ha repartit entre els imperis rus, austro-hongarès, otomà i alemany, i la mobilitat de la població ha estat constant.
Amb petites excepcions tothom té clar on comença i acaba Portugal, Irlanda o els Països Catalans, però ha estat sempre molt discutible on comença o acaba Sèrbia, Ucraïna o Polònia, i això ha estat causa de batusses constants. Recordeu la desmembració de Iugoslàvia, una de les claus dels conflictes era fer força (i si calia “neteja” de població) per saber quina part era considerada croata o sèrbia o bosniana, etc. “Allà on hi ha serbis és Sèrbia” deia Milosevic.

Doncs això és el que passa a Ucraïna.

A Estònia (o Letònia, no me’n recordo mai) es va decidir que amb la independència la ciutadania la tindrien només els naturals del país o els russos naturalitzats. Una bona part de la població va quedar fora i va haver de passar per l’adreçador. I naturalment el rus va deixar de ser llengua oficial.
Rússia no s’hi va ficar gaire, suposo que en aquell moment altres problemes tenia i desprès Estònia (o Letònia) va entrar a formar part de la UE amb la que la situació quedava segellada.

Ucraïna és un cas diferent i la situació també és diferent amb un tirà com Putin i amb un nacionalisme expansiu com el rus. Consideren que el seu “lebensraum” és Europa Oriental. En els seus somnis volen que la “Mare Rússia” acolli tots els pobles eslaus, si més no els que no formen part de la UE.

A banda de tot el tema identitari hi ha la qüestió gens menor dels recursos, el gas per exemple.

Ja veiem que passa. Si la potència potencialment agressora fos els EUA i a Espanya hi hagués un govern del PP ja hauríem tingut manifestacions amb el “No a la guerra” de torn i els actors i els “soi-dissant” intel·lectuals estarien signant manifestos (Recordeu la cerimònia dels Goya del 2003? Comparem-la amb la que es farà el mes vinent i trobem les diferències). Ara el mutisme és absolut. Ni tan sols hi ha el Trump per a fer-ne caricatura (que serà tan cretí, histriònic i pallasso com fos però coherent com era en la seva política aïllacionista i antiglobalitzadora, partidari de “America First” i els problemes del món no són els meus, no va iniciar cap guerra i va contribuir a fer tractats de pau i va arribar a entrevistar-se amb el líder nord-coreà, no tant per amor a la pau sinó per desvincular-se’n i que el món es fes fotre que no hem d’arreglar res ni enviar més soldats nostres a països que no saben ni on són). Del Putin poca paròdia se’n fa i se n’ha fet malgrat els anys que fa que és al poder i els morts que porta a l’esquena. És ben curiós que la premsa nostrada i europea no s’hi llenci a la jugular cada dia tenint en compte com no ha tingut cap escrúpol en matar tot periodista que aixequés una mica massa la veu.

El meu pronòstic sobre Ucraïna: Hi haurà merder, Putin s’annexionarà la part més russòfona i hi haurà un acord en que a canvi de gas l’OTAN no s’expandirà més.

No sé si Ucraïna serà la Txecoslovàquia o la Polònia dels anys 30, però sí que m’ensumo que serà el primer capítol d’altres que tindran com a fil conductor una lluita per la nova hegemonia mundial amb uns EUA en decadència i amb una bona part de la població que cada cop mira més només per a ells, una UE envellida, desorientada i inoperant i amb una creixent població forana que canviarà la seva fesomia i els seus valors, i unes potències amb ganes de repartir-se el pastís: Rússia, Xina, Iran (amb bomba atòmica), Turquia (el gran experiment laic islàmic ha esdevingut un submarí islamista dins l’OTAN),…

Què no ensenya la literatura? És inevitable pensar en els Thibault i en l’absurditat dels esdeveniments encadenats que van dur a la primera guerra mundial, i que justament per absurds -vistos d’un en un i descontextualitzats- ningú creia possible que acabessin en res, davant la desesperació del pobre i malaguanyat Jacques.

Si alguna cosa explica és que el més útil sempre és defugir l’anècdota i l’aparença pública i buscar de bon començament les raons de fons per les quals els estats poden tenir interès en una guerra, per desemmascarar-les urgentment i exposar-ne el cinisme extrem que realment amaguen.

Podria ser -també en aquest cas- que els estats busquessin un conflicte per exigir l’adhesió de les seves societats, reforçar el sentiment irracional de pertinença de la població i tapar amb aquesta exigència d’irracionalitat la crisi de descrèdit general cap a les elits polítiques i econòmiques, que així podrien continuar remenant les cireres com si no importessin gens els milers o milions de morts que deixen aquesta mena de conflictes? La pregunta, per mi, és retòrica, i tant de bo no m’ho semblés.

Fa res el professor Resina comentava un acudit que deia que qui no coneix la història està condemnat a repetir-la, i que qui la coneix està condemnat a veure inevitablement com els qui l’envolten la repeteixen. No és menys cert que el tòpic que diu que llegir (bona literatura) ens farà lliures, i que és igualment desesperant veure que en llegim tan poca.

No es tracta de ser pro. de cap color ni de “dictadura ni de democràcia” si us plau.
Fora hora que aprenguem a observar la geopolític sense posar bons ni tirans.
No va de líders. Parlem de plans més enllà de poblacions, com en som utilitzades des de carn de canyó a consumidors a ramats d’animalets bipedos però fàcilment manipulables.
Qui encara no hagi observat que quelcom situació es muo per una polarització de camps energètics.
No entenc perquè ningú no parla de la correspondència Albert Pike vs. Massini.
De la foscor internacional que va parir amamantar i recollir les deixalles del nazisme oi que EE.UU van recollir uns quants (Henry Kissinger.)
La perfida Albion que be sap amagar-se i destruir nacions. O no ha fet això amb els Estats Units des de que va perdre las colònies amb la revolució americana. Qui mana als USA, qui és l’ami de la Reserva Federal…
Qui va patrocinar al president Gorbachev (….)
Si Russia no estès dins els plans de Logias d’una certa polaritat, si Putin no ves pujat al poder(del que jo celebro que hi sigui) els plans de la foscor ens haurien.
Qui vulgui un mon on les Religions on l’aristocràcia i els banquers (black rock…). Qui no vulgui saber qui és l’amo de les rutes de l’informacio, radio, premsa, TV, de la droga i la consciència dels pobles adormits.
Que segueixi pensan que les epidèmies són un càstig diví i no s’adoni que Piscis es de baixa perquè els temps demanen un canvi.

1) El ferreter i la merceria de la cantonada són ara a la Xina. El capitalisme actual és global, interdependent i no pot fer marxa enrere. La idea de recuperar un nacionalisme industrial a Occident és tan improbable com el retorn de la solidaritat a causa de la pandèmia. Els canals blaus de Venècia van ser el somni d’una nit esperançada. La fàbrica del món produeix productes mediocres de presentació vulgar i cobra en bitllets verds sense valor real, perquè és capital fictici recolzat en deute.
2) Rússia hauria pogut, però no va saber seguir el model xinès. Altres ja han apuntat aquí la situació calamitosa de la seva economia. L’esclat de Casaquistan és un més dels exemples de la fragilitat de la Federació. La mà de ferro amb que es governa a tota ella no és despotisme oriental, sinó necessitat. La inestabilitat política i social de US i la UE és la que tots veiem.
3) Putin ens diu que cal «deixar d’esbombar ximpleries i concentrar els seus esforços a estudiar la història del domini mongol de Rússia.” Al meu parer parla, com altres arreu, de les seves Covadonga, senyeres de la Confederació o el Tercer Reich. Ideologia.
4) Als estats els agraden o creen els enemics (en aquest cas, exterior), perquè reforcen la unitat interior. D’altra banda, a vegades, el conflicte pot servir per guanyar alguna cosa. El cas de Crimea està explicat al capítol primer de la serie «Sí, primer ministro» («El gran projecte») (1), segons la teoria del conseller científic del govern anglès de la «tàctica de la llonganissa» practicada pels russos. Tàctica que en la situació actual no em semblaria aplicable.
5) A les manifestacions es poden produir aldarulls, però si envies la policia es gairebé segur que es produiran. Ambdues parts no tenen interès en una guerra oberta, així que les negociacions tenen oportunitats, sempre i quan no es demanin impossibles. Malgrat aquest raonament, els múltiples actors i els seus interessos i motius de greuge són tan variats que es fa difícil de dir que pot passar. Cal considerar també que “El poder és gas i no se sap ben bé qui el té” (2).

Francament, no en sé més.
(1) https://www.dailymotion.com/video/x6mi5wx
(2) https://www.vilaweb.cat/noticies/carles-casajuana-el-poder-es-gas-i-no-se-sap-ben-be-qui-el-te/

Desde hace meses que estamos sometidos al bombardeo mediático casi diario sobre el “inminente ataque” de Rusia contra Ucrania. Los conglomerados mediáticos, desde la misma asunción de Joe Biden, en tandem, fueron generando un relato que han ido diseminado y propagando desde la Defensa yanky y sus medios hegemónicos atlántista.
Para ser más concretos, desde el mes de abril el bombardeo mediático ha sido sistemático, con algunos ceses intermitentes pero, intensificado en los últimos dos meses.
Todos los días, fuentes anónimas de distintos servicios de inteligencia nos advierten de que sucederá en verano, en enero, en febrero, o lo más probable es que sea en primavera, porque el invierno está suave. Finalmente, en cualquier momento, ya mismo podría suceder. 
Todos los días, desde la campaña guerrerística, fuerzan y empujan la realidad hacia una guerra que no existe y que no ha estado sobre la mesa, al menos en el país -que se percibe por la absoluta mayoría de los medios y la opinión pública manipulada- como agresor. Pero, ¿por qué estarán haciéndolo? Pues básicamente porque desde Rusia se les ha dicho: “vale ya. Vale ya con sus bases, sus consultores militares, sus ejercicios conjuntos con ensayos nucleares, vale ya de esto a 5 minutos de Rusia”. Si no cesan con la acumulación de fuerzas cerca de la frontera de Rusia, Putin verá qué se hace al respecto. La paciencia tiene un límite.
Moscú lleva casi 30 años pidiéndoles, tanto a la OTAN como a su jefe Supremo, que no instalen sus misiles y sus bases delante de sus narices, y 30 años les dicen sonriendo que no pasa nada, no es con ustedes.  
Pero leemos, todos los días, que el agresor es el que dijo “vale ya, si no se detienen aquí, vamos a ver qué hacemos”. 
Y están llegando, los países cipayos de la OTAN y de EEUU están enviando sus fuerzas de “paz”, como siempre, a dar lecciones de democracia. Precisamente aquellos que nunca la han respetado cuando no les ha convenido (y de esto en Latinoamérica sabemos un “poquito). 
Lecciones de soberanía, aquellos que no se quedan tranquilos si no acaban una Administración sin invadir un par de países y llevar a cabo un par de asesinatos extrajudiciales con drones fuera de sus fronteras. 
Y mientras, los socios atlantistas continúan avanzando de manera agresiva. Porque la OTAN, por más que digan sus estatutos, no es una organización “defensiva”. La OTAN es una organización militar que supone una amenaza si tiene sus misiles apuntando a nuestros territorios pacíficos. Misiles del imperio yanky a 6.000 kilómetros de EEUU por una amenaza que nunca existió hasta que ellos no la crearon con sus provocaciones, con sus socios atlantistas y sus Conglomerados mediáticos.
Y si hay guerra, al final morirá gente, y la pagarán todos, especialmente los que viven en Rusia y cerca de ella. Porque los yankys nunca llevan la guerra cerca de sus fronteras, eso sí lo saben hacer bien. Siempre juegan sus partidas bien lejos, para que no les salpique demasiado. 
Pero, todo esto podría haberse evitado hace mucho tiempo con un gesto de buena voluntad. Parece que no va a ser posible. Todo es amenaza, avances disparatados en pos de no se sabe muy bien qué. De ganar no sabemos bien qué competición, ellos sabrán. 
Los genuflexos del imperio
Los movimientos sumisos y genuflexos que viene realizando distintos países con el envío de buques, aviones y tropa a la zona del Mar Negro y la frontera con Rusia para alimentar a la OTAN y a los deseos yankys, no van desacompasados con la construcción de un relato en paralelo. La construcción activa del “acontecimiento. En este sentido, el presidente de EEUU ha dado el pistoletazo inicial.
El presidente de Estados Unidos, Joe Biden, ha señalado el miércoles 19 de enero que “creía” que el Kremlin iba a invadir Ucrania y advirtió de que pagaría por ello. Antony Blinken, su secretario de Estado, había alertado horas antes de que Rusia “tiene planes” de “aumentar aún más sus tropas junto a las fronteras ucranias” y que podría iniciar “en breve” una nueva agresión militar contra el estratégico país de Europa del Este. Si este accionar les recuerda a la invasiones yankys como a Vietnam, Panamá, Irán, Irak o Afganistán, es mera confidencialidad. 
No contento con lo dicho, en una rueda de prensa en Washington, Biden infló su pecho y fue más allá, y predijo que Vladímir Putin iba a “intervenir en Ucrania”, pero creó confusión en torno a lo que consideraba una agresión grave y el calibre de la respuesta aliada ante una “incursión menor”, así lo ha nformado Amanda Mars. “¿Creo que pondrá a prueba a Occidente, a Estados Unidos y a la OTAN tanto como pueda? Sí, lo creo”, afirmó. “No estoy seguro de que él tenga decidido qué va a hacer, pero intuyo que va a intervenir, tiene que hacer algo”, añadió. Tras lo cual, Biden amenazó a Putín: “No ha visto nunca sanciones como las que he prometido que se impondrán [si lo hace]”, recalcó, pero envió señales borrosas al apuntar que: “Una cosa es una incursión menor, que acabemos discutiendo [entre aliados] cómo responder, pero si hacen lo que son capaces de hacer con una gran fuerza en la frontera, va a ser un desastre para Rusia”.
Mientras se va construyendo la hiperrealidad, el simulacro, las importaciones de Gas Natural Licuado desde EEUU a Europa baten récords. Los mercados rusos y su moneda nacional, en caída libre, porque cada día los medios otanistas (desde hace meses, no olvidemos) anuncian el inminente ataque de Rusia contra un país que está siendo inflado de armamento fabricado por el principal exportador de armas del mundo. Armamento que, para completar el círculo, Ucrania pagará con el dinero que sus países “amigos”, preocupados por su soberanía, le prestan para que pueda comprarlo.
En esta realidad paralela, los yankyas y los genuflexos del imperio/OTAN vienen haciendo sus movimientos subordinados y empujados a la lógica de la administración Biden, y amplificados por los medios hegemónicos de Occident

Ser subscriptor de VW és un plaer. Entre els editorials, els articles del Profesor Resina, del Ot Bou, – la llista seria llarga – , i els comentaris dels subscriptors, un es pot fer una idea força clara de com van les coses.
Aixó de lluitar per la democràcia i la llibertat, sobretot la de definir fronteres via referèndums democràtics i pacífics en els països que tenen poblacions que no són idèntics a les dels que els tenen sotmesos no crec que sigui possible. Tant si els imperis és diuen OTAN = EEUU, com si és la URSS o Xina, o Ñ.
Els exèrcits, les indústries d’armament i les matèries primeres, (especialment l’energia) la demografia i l’extensió territorial són els factors determinants del poder. I Europa reuneix actualment pocs d’aquest factors.
Geogràficament Rússia complementa Europa a l’Est, que agradi o no és un Imperi i potser seria més intel.ligent no se bel·ligerant amb ells…. Però a EEUU no els agradaria, sino mireu com reaccionen els americans davant d’ Alemanya que ho proba per assegurar-se l’aprovisionament de gas rus.
Com diem aquí a casa : ni en un (EEUU), ni en l’altra (Rússia) ni ha un pam de net. No parlo del règim polític perquè entre una dictadura i un capitalisme a ultrança nosaltres ja hem triat fa temps…… el menys dolent dels sistemes.

La intenció de Putin es fer-se amb una franja de terra ucraïnesa per poder arribar per terra a Crimea, ara només hi pot arribar per mar i ja fa dies que les tropes russes estàn ocupant un tros més de Ucraïna, no són només maniobres a la frontera. Això m’ho ha explicat una dona ucraïnesa que resideix aquí i té la mare i la germana allà. Els mitjans europeus no ho expliquen, només ho puc entendre pensant que permetran que Rússia ocupi la franja que l’hi interessa a cambi de no entrar en guerra i que no talli el subministrament energètic a Europa. Evidentment no només hi podrà accedir Rússia per terra sinó que també hi accedirà la Xina, per alguna cosa fan les maniobres conjuntament.