El perill de la primera copa

Legal i barat, sovint també associat a la diversió i el lleure. L’alcohol és una droga socialment tolerada i el consum de la qual fins i tot està directament vinculat a determinats ambients o celebracions. Tanmateix, segons les darreres dades del Departament de Salut, a Catalunya un 20% de la població entre 15 i 64 anys fa un consum de risc d’alcohol, tot i que tan sols un 5% ho reconeix a les enquestes i rep tractament. El risc d’aquest consum no rau només en les complicacions orgàniques que se’n deriven, com la intoxicació i degeneració del cervell pel compost de l’etanol, sinó sobretot en la possibilitat de desenvolupar una dependència física o psicològica: una addicció. Es pot superar?

Una malaltia

El problema de l’alcoholisme sorgeix quan es comença a perdre la noció i el control. “L’alcoholisme és una malaltia addictiva”; una malaltia les causes de la qual encara no es coneixen amb certesa però que, com afegeix el doctor Josep Guàrdia, expert en alcoholisme de la Unitat de Conductes Addictives de l’Hospital de Sant Pau, probablement es deu a un funcionament incorrecte d’uns determinats circuits cerebrals encarregats de l’autocontrol. La doctora Elisa Ribalta remarca que, per exemple, l’alcoholisme està inclòs al DSM-5, el manual de l’Associació Americana de Psiquiatria. La Mari Carmen, veïna de Sant Joan Despí i alcohòlica rehabilitada des de fa sis anys, ho expressa amb naturalitat: “a casa meva es parla de la malaltia de la mama com una malaltia. Perquè la mama té una malaltia que es diu alcoholisme. I no passa res.”

El tractament, de la desintoxicació a la reinserció

Malgrat la normalització del consum de vi, cervesa o combinats, la malaltia de l’alcoholisme és greu com qualsevol altra addicció a les drogues i el seu tractament és complex perquè requereix anar molt més enllà de separar-se físicament de la beguda. Una part fonamental és el tractament psicològic per tal de canviar les conductes vinculades amb el costum de beure.

En l’àmbit de sanitat pública, L’Hospital Sant Pau compta amb la Unitat de Conductes Addictives per fer-se càrrec d’aquest tipus de tractaments. En una primera etapa, el pacient haurà de sotmetre’s a una desintoxicació física d’uns 10 dies que en alguns casos pot implicar fins i tot l’ingrés a l’hospital. Aquesta fase del tractament consisteix a pal·liar els efectes de la síndrome d’abstinència per mitjà de fàrmacs en dosis cada vegada més petites. Segons la Dra. Ribalta, la síndrome d’abstinència d’alcohol és una de les més greus, ja que pot incloure tremolors, estats de confusió o ganes de vomitar al llevar-se al matí. El cas més greu és l’anomenat delírium tremens, que pot anar acompanyat de convulsions.

La segona etapa del tractament es centra en un seguiment psicològic per a la deshabituació de dos mesos, on el pacient haurà d’atendre cada dia de 9h a 17h visites individuals, sessions en grup i controls de tòxics amb l’objectiu de saber gestionar tot estímul que associa amb l’alcohol. Un cop finalitzats els dos mesos, es fa un seguiment més esporàdic fins als dos anys on es donarà l’alta definitiva.

Per altra banda, també existeixen centres privats de tractament on l’alcohòlic ingressa els primers dos mesos per fer l’etapa de desintoxicació i deshabituació. Anar cada matí al gimnàs, portar una dieta equilibrada i seguir teràpies en grup reduït són alguns dels pilars de la nova rutina. El tractament global es desenvolupa en les quatre etapes del mètode Minnesota i dura més de dos anys: desintoxicació, deshabituació, rehabilitació i reinserció.

Nous fàrmacs

Per evitar la recaiguda quan el tractament és recent, es recepta un fàrmac que ja té anys de trajectòria anomenat Antabuse completament incompatible amb l’alcohol. Qualsevol gota d’alcohol que s’ingereixi, fins i tot amb vinagre, causa una greu intolerància. En casos de consum més atrevit, pot requerir l’ingrés hospitalari.

No obstant això, han sorgit nous fàrmacs anomenats antagonistes opiacis com la Naltrexona que simplement bloquegen l’alliberament d’endorfines i, per tant, l’efecte reforçador positiu i la sensació d’eufòria o evasió. Tot i així, tal com indica la Dra. Ribalta, només són aconsellables per a persones que no presenten un diagnòstic clar i definitiu d’alcoholisme.

L’art de dir ‘no’ a la primera copa

Encara que hagin passat anys sense beure, si el cervell torna a entrar en contacte amb la substància es torna a despertar l’ànsia en la mateixa intensitat que abans de deixar-ho. Per això és important el contacte permanent amb associacions de suport mutu entre alcohòlics rehabilitats, com l’associació d’Alcohòlics Anònims, on es comparteixen experiències i estratègies per reconduir qualsevol situació i mantenir-se en l’estat d’abstinència total.

“Jo em pensava que aquí hi havia el pitjor”. L’Esther —de 45 anys, administrativa, natural d’Esplugues— reconeix els prejudicis que l’assaltaven abans d’assistir a la primera reunió del grup d’alcohòlics anònims de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat. Era una noia tímida i estudiosa quan un canvi d’amics la va apropar a l’alcohol: “jo crec que era una alcohòlica en potència perquè tots bevíem molt però jo em vaig enganxar molt ràpid”. En José María té 52 anys i ara admet que va entrar a l’associació per por de perdre la família però que, tanmateix, no va ser fins molt més tard qua va acceptar que era alcohòlic i va poder iniciar la recuperació.

Lluny de les consultes de clíniques i centres de desintoxicació, la feina continua per aconseguir “cronificar” la malaltia i evitar el fantasma de la recaiguda. En són un exemple els 88 grups que s’organitzen sota el paraigües d’Alcohòlics Anònims a Catalunya, uns grups on fins i tot hi ha molts assidus que han aconseguit deixar de beure sense passar per cap consulta. Es parla de “Déu” i d’un “Poder Superior” el qual necessiten per salvaguardar-se de l’alcohol, però en José Maria aclareix que és un Déu “tal com el concebi cadascú”. Ell, per exemple, explica que és ateu, no creu “en res”. “El meu Poder Superior és la gent que hi ha aquí”, diu.

La família i amics, els altres afectats

Si els alcohòlics pateixen les conseqüències físiques del consum, els danys psicològics són molt més expansius. A Can Rosselló, a La Garriga, els divendres a la tarda obren les portes als familiars dels pacients que vulguin participar d’una teràpia de grup, un tipus de tractament que també s’ofereix a hospitals com el de Sant Pau. D’altra banda, seguint la filosofia d’Alcohòlics Anònims però sense cap vinculació orgànica s’ha creat Al-anon, un altre punt de trobada —en aquest cas, gratuït— entre parents d’addictes.

Reunits en un pis del carrer Bailèn, a la Dreta de l’Eixample, la P. P. recorda als seus companys que l’alcoholisme li va arribar de gran i la seva sorpresa quan li van dir que ella, tot i no ser l’alcohòlica, també estava malalta: “però si em trobo bé, vaig a la feina i no tinc febre”. Era una malaltia emocional, li van assegurar. En Pablo constata com va emancipar-se d’una família destruïda per l’alcoholisme per casar-se amb la seva esposa, que també patia la malaltia i l’A. M. relata una experiència semblant: després d’un pare alcohòlic s’havia promès a si mateixa buscar un home “que begués molt poc” però el seu marit va resultar ser alcohòlic.