El perill de jugar amb els números

En els intensos debats de la setmana passada s’han dit coses molt fortes sobre l’economia catalana que psicològicament afecten els actors del mercat. El diputat García Albiol (PP), per exemple, titllava de ruïna total la situació, i la seva col·lega del PSC Eva Granados assegurava que el 30% de la riquesa de Catalunya s’havia esfumat. Els havien precedit Rajoy i Guindos, parlant del 30% del PIB que perdria una Catalunya independent. Una dura crítica a unes paraules que havia dit Junqueras assegurava que les empreses que se n’havien anat tenien una facturació que equivalia a una tercera part del PIB català… Bé, podríem continuar. Per cert, no s’ha esfumat riquesa fins avui. I tampoc no sembla ortodox comparar facturació amb PIB, encara que pel mig es col·loqui la paraula ‘equival’. També s’ha rebaixat un parell de dècimes la previsió del creixement del PIB per al 2018 a Espanya (govern) i Catalunya (Cambra de Comerç), però ha d’afegir-s’hi que la desacceleració del ritme d’activitat ja estava en marxa i que tothom esperava que es presentés l’any passat, encara que sovint es perd la memòria. Bé, aquesta és una part del panorama catastrofista que ens han venut.

I no hi estic d’acord. Però anem per parts. Seria absurd que us digués que no hi ha preocupació en les empreses i que, en molts casos, arriba a la por. És lògic! Políticament hem entrat en un terreny polític desconegut i això crea incertesa, que, al seu torn paralitza la visió de futur. No nego que siguem en aquest punt, però d’aquí a la catàstrofe va un món. Mireu, si passem de les previsions a les dades reals, veurem com està l’economia catalana avui (en realitat, el setembre, que és el mes del qual tenim dades) i tindrem una referència vàlida i més propera a la realitat.

El marc és el d’una economia creixent al 3% en el tercer trimestre. Anant al detall, el setembre (recordem la por generada per l’atemptat d’agost a Barcelona), l’índex de vendes del comerç al detall (INE-Idescat) creixia a Catalunya un 3,1% sobre l’any passat, mentre l’indicador de Retail Comertia (60 empreses catalanes al detall, que sumen més de 4.000 punts de venda) pujava un 5,5%. El consum no sembla anar tan malament… I el turisme fins ara tampoc, malgrat la preocupació dels hotelers pels mesos venidors. El mes de setembre es va tancar amb un rècord històric de pernoctacions a Catalunya amb 6,6 milions, la qual cosa representa un augment del 3,3% sobre l’any passat, mentre que l’arribada de passatgers de vols internacionals al Prat va créixer un 8,7% respecte del setembre de l’any 2016. Les dades continuen essent bones.

El mercat laboral també ha anat bé fins al tercer trimestre, amb una pujada de l’ocupació i un descens de l’atur, juntament amb una notable incorporació al treball de gent que fins ara era inactiva. La taxa de desocupació queda en el 12,5%, la més baixa des del quart trimestre del 2008 i quatre punts per sota de l’estatal. I una dada, per mi, molt interessant, el 42% de l’ocupació creada el tercer trimestre ha estat en el sector industrial. I en l’indicador de clima empresarial (INE-Idescat), les expectatives per al quart trimestre en la marxa del negoci milloraven en tots els sectors, sobretot en la indústria.

I, finalment, tenim la recent enquesta que ha fet la Pimec del 14 al 18 d’octubre a una mostra d’empresaris sobre com els afecta el debat polític sobre Catalunya. Pot sorprendre que un 65% de les pimes digui que no els afecta econòmicament, de moment, malgrat la inquietud existent. Un 34% sí que diuen que els afecta negativament. Més contundència hi ha en les inversions a fer: el 81% diu que les faria igualment, només el 19% les frenaria, mentre que el 79% diu que no pensa a canviar la seu, i només el 3,2% ja ho ha fet o hi pensa.

Aquest és el punt de partida del divendres 27 d’octubre. Ni enfonsament, ni catàstrofe… Ara bé, riscos? Sí, és clar. Polítics? Sí, és clar. Tots els que vulgueu. Però el cert és que no crec que avui ningú pugui fer pronòstics de futur amb unes mínimes garanties de fiabilitat, ni tan sols a mitjà termini. Jo em quedaré en el curt. Des del meu punt de vista, el perill més gran per a l’economia es troba en allò que pugui succeir aquestes setmanes vinents en el camp de l’ordre públic. Uns carrers amb batusses, una cadena de vagues, etc-, serien –segons quina fos la durada i la intensitat– notícies negatives. Afectarien psicològicament els ciutadans que gastarien menys, les empreses ho notarien i replantejarien el futur. Amb les vagues, els treballadors guanyarien menys… i gastarien menys, les multinacionals que fins ara no han parlat –o ho han fet el mínim– ni han canviat seus podrien fer rumiar a les cases mare i alguna empresa d’aquí podria anar-se’n de veritat. I els inversors estrangers veurien com creix el risc i es replantejarien què fer. Insisteixo, això a curt termini. Més enllà, crec que és molt arriscat fer cap previsió. Hem vist que el punt de partida no és tan dolent com ens el volen pintar. Esperem que els propers esdeveniments vagin aclarint –de manera positiva– la situació.

De totes maneres, vull acabar amb unes paraules plenes de seny de la professora Núria Bosch d’aquesta setmana. ‘El procés d’autodeterminació català dels últims anys no ha espantat els agents econòmics. El que pot espantar són les posicions bel·ligerants dels que no volen diàleg ni resoldre el conflicte racionalment i pacíficament. El pitjor per a l’economia és que hi hagi pànic i que s’estengui, i l’aplicació de l’article 155 en pot ser el detonant.’