04.05.2022 - 21:40
A Brussel·les és un secret de domini públic que els espanyols fan servir les institucions europees en benefici propi. No són els únics, però pel volum que representen són el cas més important i dissonant. Hi ha de tot, com sempre, però una majoria notable no van a Brussel·les com a europeus, a actuar en defensa i en favor d’Europa, amb mentalitat europea. Molts, moltíssims, hi van com a espanyols. A veure què poden aconseguir per a Espanya, amb un fervor futboler i fanàtic pels seus colors poc o gens habitual en uns altres països. Fervor que posen sempre al capdavant.
Amb els anys, actuant així, cal reconèixer que han constituït un veritable escut polític i pràctic que protegeix els interessos del seu regne. De primer ho van fer amb una influència política que ara ja han perdut gairebé del tot. Però avui ho fan encara sobretot amb un sotagovern molt motivat i intencionat en les seues actuacions que mira de controlar i marcar el ritme dels llocs clau en les comissions del parlament, sovint com a nació i per damunt del partit a què són adscrits.
Històricament, la tàctica els ha funcionat, però el procés d’independència de Catalunya ha posat aquest escut en una tensió màxima perquè els ha obligat a fer coses massa lletges. I allò que abans era sibil·lí, ara perquè siga eficaç ha de ser descarnat i brutal, cosa que els duu molts maldecaps i els fa nàixer nous enemics. La història recordarà, per exemple, aquells crits de la socialista Iratxe Garcia i el seu gest violent llançant les carpetes per terra quan el president Sassoli li va comunicar que Puigdemont i Comín seurien a la cambra, com a eurodiputats, sense més dilació.
Per adaptar-se a la nova època, els espanyols s’han dedicat a inflar la seua presència en departaments i comissions importants per al procés català, com ara els relacionats amb els afers judicials. I així han descompensat de manera molt evident la seua participació en els afers generals europeus. Els tres comitès del parlament europeu presidits per espanyols –i açò no és cap casualitat– són els de justícia, el d’afers legals i el de peticions. I encara al de justícia, per exemple, la presidència i la vice-presidència són espanyoles, no fos cas. I al comitè juri, que és el que ha de bregar amb les euroordres i la immunitat, un diputat de Ciutadans n’és el president i, entre els vint-i-quatre membres restants, hi trobem per exemple dos pesos pesants del PP: Javier Zarzalejos i Esteban González Pons. En canvi, en comitès importantíssims la presència espanyola és residual o es limita a la presència de segones files, amb diputats poc coneguts.
Però ahir la sessió del Parlament Europeu sobre Pegasus va demostrar que Espanya, fins i tot escarrassant-se per controlar tot allò que és controlable, té un problema seriós sobre la taula. I que l’escut bastit durant tants anys molt difícilment podrà resistir aquest embat –la crònica de Josep Casulleras ho explica molt bé: “Eurodiputats espanyols perden els estreps defensant Pegasus contra l’independentisme”. I això es va reflectir sobretot en la histèria visible, desproporcionada, d’algunes intervencions.
I tenen un problema molt gros per dues raons. La primera és que el cas afecta tots els europeus i tots els eurodiputats –allò de l’afer intern ací no té solta. I la segona, molt important, és que en aquest cas s’encaren a fets quantificables i demostrables. Hi ha una investigació i unes dades concretes que demostren que aquest espionatge ha existit. I, alhora, hi ha un consens gairebé total a Europa que Pegasus no es pot fer servir. De manera que queden desarmats. O més ben dit: retratats.
I dic això perquè durant anys i panys molts catalans hem anat advertint els nostres col·legues europeus de la veritable naturalesa del monstre espanyol i de la seua antieuropeïtat consubstancial. I molts d’aquells que, per comoditat, volien aclucar els ulls ara simplement ja no poden fer-ho. Per al procés d’independència això que ara comença és un canvi substancial que ja veurem si som capaços d’aprofitar. I el fruit de la persistència i la tenacitat de molta gent enmig d’aquests anys foscos. Que la decepció i la irritació amb els nostres polítics no ens faça oblidar tampoc aquest detall.
