El pecat original, encara

Que diu el cardenal Cañizares, arquebisbe de València, que endavant amb la desobediència de les lleis injustes! Bé, més o menys. De fet, l’enèsima ocurrència d’aquest alt representant de l’Església, pocs dies després de posar-se les mans al cap a la catedral valenciana per ‘l’escalada de l’imperi gai’, ha estat instar els seus feligresos a desobeir les lleis injustes basades en la ‘ideologia més insidiosa i destructora de la humanitat de tota la història –fins aquí li respondries aixecant-te de la banqueta amb el puny alçat, oi?, però encara no hem arribat al final de la citació– que és –repic de tambors– la ideologia de gènere’.

Tothom sap que aspirar a la igualtat entre els éssers humans, tinguin els genitals que tinguin, és la pitjor cosa que li ha passat al món des que el setè dia nostrosenyor va descansar. Però bé, suposo que, venint d’un membre de l’ala dura de l’Església, no ens hauria de sorprendre. I que potser val més reaccionar-hi amb ironia i fotent-se’n, com ha fet tanta gent per les xarxes. Mira, un que s’ha escapat de l’edat mitjana. I rialletes amb totes les vocals per a tots els gustos.

Passa que, malgrat l’aconfessionalitat de l’estat espanyol (Constitución dixit), hi ha una ‘autoritat’ que s’atreveix a dir una imbecil·litat com aquesta sense que aparentment tingui conseqüències. I quan representants del govern valencià hi reaccionen estupefactes, ell els respon que els fa recordar ‘els temps de Franco, quan se censuraven homilies’. No, arquebisbe, vostè no ens els recorda pas els temps passats, i ara.

Passa que el cardenal Cañizares s’atreveix a desqualificar les lleis per a la igualtat de sexes en un estat on gairebé cada dia apareixen casos de violència masclista. Però bah, què hi has de raonar, amb un representant d’una institució misògina i hipòcrita, per molta obertura que pretengui impulsar el papa Francesc?

Passa que, mentre una autoritat eclesiàstica indueix des del seu altar privilegiat a desacreditar les lleis que, amb penes i treballs, propugnen la igualtat entre homes i dones, aquesta és a anys llum de ser real. També al primer món, on de vegades la discriminació pot ser més difícil de detectar i gairebé te’n pots avergonyir, de sentir-te discriminada, veient com viuen les dones en altres racons del món.

Discriminacions de primer món com la que representa l’anomenada taxa rosa, que per a qui no n’hagi sentit parlar és el preu de més que s’aplica a productes pel fet de ser destinats a les dones, encara que no tinguin cap diferència amb els genèrics. Parlem de maquinetes d’afaitar, desodorants, perfums, roba, joguines infantils i un etcètera de centenars de productes que trobem a les botigues i supermercats. Vaja, que ser dona és més car, literalment; i en concret, entre un 20% i un 50%.

Discriminacions i polèmiques de primer món com la campanya contra l’obligació de dur sabates amb talons a la feina amb el risc de ser acomiadada si no ho fas, i la teva salut què ens importa. O els anomenats micromasclismes, dels quals s’ha parlat a bastament i que potser hauríem de llevar-los un ‘micro’ que sembla que redueixi i ridiculitzi un problema massa seriós.

Discriminacions plenes d’anglicismes com el manterrupting (tendència d’homes a interrompre una dona quan parla) o el mansplaining (tendència d’homes a explicar-se a una dona de manera condescendent i paternalista), els quals segurament ens passen la majoria de vegades inadvertits i que, sense cap intenció de generalitzar, val la pena que hi parem atenció, tant les unes com els altres.

I així podríem anar fent una llista eterna de les desigualtats entre homes i dones, unes desigualtats que al senyor cardenal, pel que es veu, li semblen estupendes, que per alguna cosa la primera dona va sortir de la costella del primer home i va temptar-lo cap al mal. Ah, la vida terrenal! Si Eva no hagués estat una pecadora, tot seria tan diferent… En fi, suposo que ja heu marcat la ics a la casella de l’Església Catòlica en la declaració de la renda d’aquest estat aconfessional on encara vivim.

Bel Zaballa, periodista