25.09.2024 - 21:40
El dia 6 de juliol passat, vint-i-sis dirigents internacionals commemoraven a les platges de Normandia el començament del desembarcament aliat que va acabar alliberant Europa. Era una celebració, d’aquest punt de vista, un pèl tramposa. Rússia no hi havia estat convidada per la invasió d’Ucraïna, tot i que va ser la nació que va deixar més morts en la lluita contra el nazisme. Hi havia alguns estats –com Alemanya o Itàlia– que van ser els agressors i els derrotats. Els organitzadors ho van explicar dient que havien demostrat tots dos, i això és cert, la repugnància per allò que havien estat en el passat i el suport incondicional a la democràcia. Hi havia Portugal i Grècia, perquè les dictadures de tots dos països van ser derrotades per les revolucions democràtiques. Qui no hi havia? Espanya.
Pedro Sánchez ho va intentar de totes passades, que l’hi convidassen. Imagineu-vos si se n’hauria sentit, d’important, ell, en la principal trobada internacional de dirigents de tot el món, celebrant la lluita per la democràcia. Però no l’hi van convidar. Espanya no hi fou convidada. Ni va voleiar la seua bandera sobre les platges de Normandia. De fet, sí que hi va voleiar, però en la versió tricolor –republicana– que Sánchez no accepta i que el règim monàrquic prova de tapar. La tricolor hi va desfilar amb els destacaments francesos en companyia de les banderes de grups d’exiliats de països diversos que van ajudar la resistència en la insurrecció contra el nazisme. Però l’ensenya espanyola actual, com volia ningú que hi desfilàs si és la de Franco? La de la División Azul.
Els altaveus mediàtics espanyols i la classe política, com sempre fan quan no els convé la cosa, van passar-hi de puntetes. Era curiós d’observar que ningú no es preguntava en veu alta com era que Espanya ni tan sols hi havia estat convidada. La resposta evident és que el pecat original de l’actual democràcia espanyola –l’origen franquista– no cal explicar-lo mai. Ni per indignar-se.
I això, si fa no fa, va passar ahir. Ahir els espanyols van organitzar un canyaret perquè la presidència dels Estats Units Mexicans es negaren a convidar el rei dels espanyols a la presa de possessió de la nova presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum.
Tothom va destacar que la raó era que Felipe de Borbó no ha demanat perdó als indígenes mexicans per la colonització, tal com li ha exigit repetidament l’actual president, Andrés Manuel López Obrador. És així, però dir això era, també, una manera d’amagar, i suavitzar, el rerefons complet de la cosa. Perquè, com ens explica avui Pol Baraza, el problema no és sols la colonització, sinó també la democràcia. En concret, la forma monàrquica i l’origen del règim.
Perquè en la memòria de Mèxic i dels mexicans pesa molt el fet de ser el país que es va comportar amb més dignitat contra el franquisme, a tot el món.
Mèxic va ser el darrer país del món, de tots, a reconèixer el règim espanyol nascut de la guerra. I el reconegué quan Franco ja era mort. Però, a més, durant molts anys va lluitar pràcticament tot sol per impedir que Espanya formàs part de l’ONU: en denuncià la participació en la guerra al costat del nazisme i el feixisme, participació que la convertia als seus ulls en un país pària, indigne de formar part del nou ordre mundial.
D’aquesta manera, allà on els Estats Units o el Regne Unit van avantposar els seus interessos a la dignitat, recuperant Franco, Mèxic avantposà la dignitat als seus interessos. I això, per més anys que hagen passat, es transforma en gests com el que ha originat aquesta nova crisi: els mexicans hi van convidar Pedro Sánchez, però es negaren a convidar-hi Felipe de Borbó. Sánchez, com a bon súbdit del monarca que és, finalment no hi anirà –cosa que diu molt d’ell, certament. Però això, en tot cas, és una altra història.
Avui importa que el pecat original de la transició espanyola –la vinculació amb el franquisme– li continua passant factura al cap de dècades. A Normandia o, ara mateix, a Mèxic. Ho hauríem de saber aprofitar.
PS1. El Borbó tampoc no facilita les coses, amb el seus gests. Tothom a l’Amèrica Llatina recorda que a Colòmbia es va negar a posar-se dret quan passava l’espasa alliberadora, independentista, de Simón Bolívar. Una autèntica pallassada que va molestar molt perquè revelava fins a quin punt els Borbons són incapaços d’evolucionar.
PS2. Avui, a les deu del matí, s’espera que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea es pronuncie sobre la condició de diputat del president Puigdemont i el conseller Comín, durant la legislatura passada. Una decisió que, sens dubte, serà molt important també per a aquesta. Us mantindrem informats de tot, en directe.
PS3. Núria Cadenes ens explica en el seu article setmanal el dia que una seixantena d’ajuntaments van hissar simultàniament i per primera volta la bandera estelada. De la commemoració farà noranta anys el 6 d’octubre i, com diu la Núria, “tot moviment necessita genealogia, si resulta que en té”. Genealogia, conèixer-la i commemorar-la, com passarà enguany.
