El PDECat s’endinsa en la seva travessia pel desert

Reforçar-se internament, potenciar els quatre diputats al congrés espanyol, els 170 batlles i 1.500 regidors, i adaptar-se a la nova situació pressupostària. Aquest és el propòsit del PDECat. El partit analitzarà demà els resultats electorals amb l’objectiu de sobreviure durant els anys vinents sense representació al parlament, en un consell nacional en què es podria convocar l’assemblea per a reestructurar la direcció i ajustar l’estructura a la seva realitat actual. Després d’un període de reflexió autoimposat per no haver assolit l’objectiu d’entrar a la cambra, amb 77.229 vots (un 2,72% del total), el PDECat obre una nova etapa amb vocació de continuïtat. Malgrat la crida que Artur Mas va fer des de RAC1 perquè en algun moment hi hagi una reconciliació entre JxCat i el PDECat, les eleccions han consolidat els camins divergents de les dues formacions. Esgrimia Mas que, fins que no hi hagi una entesa, l’espai no serà hegemònic, però des de les files de JxCat assenyalen que potser si s’haguessin presentat plegats a les eleccions hi hauria hagut ciutadans que no els haurien votat, i a la inversa. I JxCat manté que qui es vulgui integrar a les seves files ho haurà de fer a títol individual.

La separació ha singularitzat els dos projectes i, de fet, sectors de Junts consideraven que era el moment de desfer-se del llast ex-convergent, més encara després del cas Palau (amb la incògnita si el partit en sortirà perjudicat per la situació econòmica de Convergència, que va presentar un concurs de creditors) i amb el cas del 3% a l’Audiència espanyola. El 2018, el jutge José de la Mata va encausar el PDECat en la causa perquè va considerar que n’era el partit continuador, encara que el PDECat sempre s’hi ha desmarcat. I és que va néixer, precisament, de la necessària refundació de CDC el 2016, tot i que amb el temps n’ha reivindicat el llegat polític. El divorci amb Junts és encara en vies de negociació, com és el cas del repartiment dels actius a Madrid i als municipis. També és als tribunals, amb el judici pendent amb els de Carles Puigdemont per l’ús de la marca Junts per Catalunya. En aquesta causa, el PDECat va argumentar que la confusió entre les dues organitzacions per l’ús de la marca de JxCat per part dels de Puigdemont havia perjudicat els seus resultats el 14-F, en la mesura que es va generar “confusió” en l’electorat sobre qui es votava. La defensa de Junts va recordar que el partit d’Àngels Chacón i David Bonvehí havia obtingut tots els drets electorals i, a banda, la Junta Electoral va reconèixer el capital polític de Junts, entenent-lo com una entitat separada amb actius propis.

Més enllà dels arguments que han acompanyat el litigi, al partit s’han fet altres reflexions. “El PDECat no ha tingut altaveu parlamentari els últims anys, fruit de la nostra generositat per construir JxSí i JxCat i això ho hem pagat quan hem volgut recuperar les regnes del nostre projecte”, va declarar el portaveu del partit, Marc Solsona, en una entrevista a la Xarxa. El PDECat va quedar fora de la pugna pel vot útil i la dicotomia que van presentar en campanya, per aconseguir ser el partit que condicionés un futur govern independentista en comptes de la CUP, no va convèncer prou l’electorat. Malgrat això, la formació va aconseguir de singularitzar-se en el compte enrere gràcies, sobretot, a la presència mediàtica que li garantien els drets electorals que havia obtingut de JxCat (formalment, en tant que coalició entre el PDECat i CDC el 2017). Ara bé, van recórrer a la JEC perquè consideraven que la cobertura informativa de la seva campanya vulnerava la proporcionalitat, i els van donar la raó. De fet, la junta va desestimar el recurs que hi va presentar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, tot i que defensaven que el còmput global del temps de cobertura s’havia de fer durant tota la campanya.

Chacón va esprémer els debats televisius per mirar d’esgarrapar vots i va aconseguir perfilar el seu “model de país”. No han deixat de fer-ho després de les eleccions, malgrat l’impacte inicial per la desfeta. La vida política ha continuat a Madrid i als ajuntaments i en els debats polítics catalans, per exemple, han donat suport a les demandes de les tres-centes organitzacions empresarials que van condemnar els aldarulls durant les protestes per l’empresonament del raper Pablo Hasel i van demanar un govern amb una sensibilitat favorable a les empreses. Caldrà veure ara si el paper de Chacón es consolida en la futura direcció com a dirigent visible del partit, tot i que la renovació de la cúpula s’hauria de fer en l’assemblea.

Si el calendari electoral no es capgira, la pròxima cita electoral del PDECat seran les eleccions municipals del maig del 2023. Aquí es jugarà el gros del seu patrimoni institucional. Ara bé, el principal actiu que preserven en l’àmbit mediàtic són els quatre diputats al congrés, que és on han fet més visible el trencament amb Junts, retornant a la seva acció política el caràcter pactista d’herència convergent. No és previst que a la cambra baixa es modifiqui la divisió en dues meitats dels diputats de JxCat i el PDECat quan Laura Borràs i Jaume Alonso-Cuevillas agafin els escons al parlament, que es constituirà divendres vinent. Hi entraran dos diputats de Junts: Pilar Calvo i Josep Pagès. De manerea que es mantindran quatre a quatre.

Al PDECat estan convençuts que el seu espai electoral, el d’un centredreta independentista, existeix. I que JxCat, abraçant la transversalitat, l’ha abandonat, perquè ha virat cap a l’esquerra. Malgrat tot, el 14-F no van obtenir la resposta que esperaven. Ara el PDECat s’endinsa en la seva particular travessia pel desert. Però aquesta travessia és molt diferent de la que va fer Artur Mas a l’oposició durant els anys dels dos governs tripartits. Pot ser molt llarga i feréstega fora del parlament, i amb la incertesa que només les convocatòries electorals vinents en podran marcar el quilometratge. Novament, els electors decidiran.