El passat més present

Noms de carrers, plaques d’habitatge social, monuments i estàtues són alguns dels més de 7.000 símbols d’exaltació del franquisme que es poden trobar per tot el territori. Aquests són, però, els vestigis materials d’una època que, de manera menys visible, continua present en molts àmbits de la societat espanyola. L’eco del franquisme ressona a les parts més quotidianes de la vida: la cultura política, l’administració de justícia o fins i tot la mateixa concepció de l’Estat.

Fa 72 anys, l’Assemblea General de les Nacions Unides va condemnar la dictadura franquista. Tanmateix, tal com explica l’historiador, Josep Maria Solé i Sabaté, aquest règim “no ha estat penat ni per les institucions, ni tampoc pel conjunt de la societat espanyola”. Diversos experts en memòria històrica remarquen que la població actual, en el seu dia a dia, conviu amb una mena de franquisme invisible. “Ells van guanyar i van imposar el seu relat sobre el passat, sobre la història, sobre com havia de ser Espanya, sobre la religió oficial… aquesta narració és la més greu que perviu en la societat avui en dia”, explica Jordi Guixé, director de l’Observatori Europeu de Memòries.

L’ombra del franquisme es projecta en les pràctiques socials, però sobretot en l’àmbit polític i judicial. Des del franquisme, es mantenen vigents 297 texts amb rang de llei. Així doncs, podríem dir que gairebé una de cada quatre lleis que regeixen la societat espanyola actual les va firmar Franco. Alfons Aragoneses, jurista i professor d’Història del Dret a la Universitat Pompeu Fabra, explica de quina manera encara es mantenen empremtes del règim franquista dins la justícia espanyola.

Fa dos anys es va aprovar a Espanya la Llei Mordassa, una llei que sanciona “la falta de respecte i consideració”, un concepte subjectiu que restringeix àmpliament el dret a la protesta. La funció d’aquesta llei es pot assimilar a la del Tribunal d’Ordre Públic, que reprimia les conductes que el règim franquista considerava delictes contra l’ordre públic. De fet, segons el politòleg i periodista Lluc Salellas, aquesta llei té una clara vinculació amb el franquisme. “Aquesta nova imposició ve de la lògica que el qüestionament del règim no és positiu i que, per tant, s’ha d’aturar”, afirma Salellas, autor del llibre El franquisme que no marxa.

El politòleg defensa que, tot i que quan va arribar la democràcia hi va haver una obertura cultural que va apartar tota censura, a partir dels anys 90, amb l’arribada al poder del Partit Popular, la llibertat d’expressió va patir noves retallades “Per tant”, conclou, “aquella obertura que va haver-hi potser va ser més un miratge que no pas una realitat de fons”.

Per altra banda, durant la Transició no va existir una ruptura clara amb les estructures de poder que provenien del règim. Per tant, totes aquestes construccions són encara presents al nostre dia a dia, especialment en l’àmbit estatal, ja que a escala autonòmica es van crear, d’alguna manera, unes institucions noves. A més, dins d’aquestes, com que no es va fer un reconeixement del dany causat, es va mantenir una certa cultura política centralitzadora i limitadora de drets, explica Lluc Salellas.

Salellas afegeix que aquesta cultura política també ha mantingut el que coneixem com a portes giratòries, el pont entre sector privat i el públic:

El centralisme és un altre dels vestigis més invisibles que el franquisme ha deixat en l’organització política i estatal. Avui dia, existeix una deriva centralista que prové d’una concepció de la nació del passat que no s’ha actualitzat ni modernitzat. Alfons Aragoneses remarca que “s’està imposant que defensar la unitat d’Espanya implica defensar una nació homogènia i uniforme al·lèrgica a la diversitat”, una idea molt vinculada amb aquella creença promoguda pel règim franquista.

L’historiador Jordi Guixé posa sobre la taula un debat que també té un rerefons franquista: la continuïtat de la monarquia espanyola. “Ens hem de preguntar qui va donar poder a aquest rei. El debat entre monarquia i república és un dels grans problemes d’Espanya després de 40 anys de democràcia”, comenta. Segons Solé i Sabaté, aquesta és una contradicció que neix de la manca de reflexió per part de l’Estat espanyol a l’hora de convertir Espanya en una democràcia després de poc menys de mig segle de dictadura.

L’estreta relació entre església i estat també és un tret del sistema polític que prové del règim de Franco. Salellas recorda que durant la República existia al territori un model laic clar, amb una separació absoluta entre església i estat. Per contra, amb l’arribada de la dictadura, aquesta situació es va revertir i aquestes dues institucions van passar a conformar, gairebé, una mateixa estructura. Al llarg de la transició, però, només es va establir un model laic formalment. Tal com remarca el jurista Alfons Aragoneses, “el problema és que mentre s’estava discutint la Constitució, que estableix una separació bastant marcada entre església i estat, també s’estava negociant amb el Vaticà”. L’historiador del dret pensa que per assolir la transició a la democràcia calia aconseguir uns equilibris i que per això es van fer cessions a l’església. Malgrat això, després de 30 o 40 anys de democràcia ja no seria necessari continuar amb aquest concordat que manté diversos privilegis per l’església catòlica, com exempcions fiscals totals i influència en centres d’ensenyament públics.

A la societat espanyola també es conserva una certa cultura de fons impregnada de la idea que la política ha de ser concebuda com quelcom nociu. Tot i que grans parts de població han sobrepassat aquest pensament, com hem pogut veure en les grans manifestacions que han tingut lloc arreu del territori en els últims anys, aquesta lògica persisteix, especialment, en les labors més organitzatives. El politòleg Lluc Salellas posa èmfasi en la baixa afiliació a l’àmbit sindical i de les organitzacions polítiques. “La gent continua veient aquestes pràctiques com una cosa, fins i tot, perillosa”, comenta.

L’historiador Josep Maria Solé i Sabaté remarca que la baixa participació política de la ciutadania -més enllà de les eleccions- també s’explica per la tendència del règim a anul·lar qualsevol intenció d’intervenir en aquest àmbit. “Sempre se sentia la mateixa frase”, comenta, “‘Nen, no et posis en política, no et preocupis per la política, tots són iguals”. Aquesta tendència ha deixat una “incultura molt profunda a la societat, que porta a una delegació de responsabilitats, de pensament i fins i tot del present i el futur de les nostres vides”.

A altres països, com Alemanya o Itàlia, les experiències dictatorials viscudes es consideren períodes excepcionals i negres de la seva història. Tanmateix, el fet que no s’hagi elaborat un relat oficial sobre el passat durant la democràcia, ha provocat que a Espanya aquell vell discurs del franquisme s’hagi anat acceptant i integrant de manera inconscient a la societat actual. Franco va morir el 20 de novembre de 1975, però el seu règim ha deixat múltiples vestigis. Reminiscències, tant materials com invisibles, que s’han convertit en el passat més present d’un país que encara lluita contra el dictador. José Luis López-Aranguren Jiménez, filòsof i escriptor espanyol, va verbalitzar aquesta idea: “El franquisme, de ser originalment un sistema polític, es va convertir en forma de vida dels espanyols”.