24.07.2018 - 22:00
Quan només havien passat quinze minuts del 25 de juliol de 1938, l’exèrcit de la república espanyola va travessar el riu Ebre per tres punts diferents, per mirar de recuperar el territori ja conquerit pels franquistes i establir un cap de pont a l’altra banda. El Matarranya, la Ribera d’Ebre, el Baix Ebre i la Terra Alta van esdevenir el pitjor escenari de la guerra en defensa de la democràcia que el cop d’estat del 18 de juliol de 1936 havia començat. Durant 115 dies, les tropes de la república i les de Franco es van enfrontar en una batalla que ha quedat marcada en la ment i el cor de les generacions posteriors i que va determinar el final de la guerra.
L’exèrcit de la república va planificar el pas amb una maniobra de distracció. De la banda nord del riu a la sud van passar tres grups. Pel centre, a la zona compresa entre Riba-roja, Flix i Ascó, van travessar el gruix dels dos cossos d’exèrcit destinats a la maniobra. Mentrestant, la 42a divisió, amb prop de deu mil homes, travessava el riu més al nord, entre Mequinensa i Faió, i la 45a divisió feia igual més al sud, al sector d’Amposta. La idea era estirar el front. Obligar les defenses franquistes a desplegar-se per un territori molt més ample i facilitar d’aquesta manera que l’atac central tingués èxit. El preu va ser altíssim per l’elevat nombre de morts que els republicans varen patir en els dos fronts laterals, però durant unes setmanes la república va aconseguir de travessar la línia de l’Ebre i va donar esperances a la població de la rereguarda, en el sentit que l’avanç de Franco es podia revertir.
Aquell atac central va aconseguir, no sense dificultats, de travessar el riu i establir una línia de front avançada, dins la qual quedaven les serres de la Fatarella, Pàndols i Cavalls. L’exèrcit de la república va atacar les tropes de Franco fins al 31 de juliol, quan va arribar a les primeres cases de Vilalba dels Arcs. A partir d’aquell moment, però, la contraofensiva franquista va obligar els republicans a fer marxa enrere fins a la tarda del 15 de novembre, quan, esgotades i desfetes, les últimes tropes republicanes van travessar el riu a Flix en la direcció inversa i van donar per acabada i per perduda la batalla. Enrere varen quedar seixanta mil morts, als quals cal sumar els trenta mil del bàndol franquista, que fan de la batalla de l’Ebre la més dura de tota la guerra.
Un desastre militar de greus conseqüències
La batalla de l’Ebre va fracassar perquè les tropes de la república no estaven preparades per a un combat clàssic en un front estàtic, el qual, en canvi, era l’escenari ideal per a Franco i el seu exèrcit regular. S’hi perderen les millors unitats, una enorme quantitat de material bèl·lic no reemplaçable, però es van perdre també alguns suports internacionals importants, que després de la batalla varen deixar de confiar en la possible resistència de la república.
Per a les Terres de l’Ebre, el preu de la batalla va ser especialment immens. De sobte, varen perdre el 15% de la població, una tendència demogràfica que va costar dècades de revertir. La repressió contra els qui es van quedar va ser de les més intenses de totes i els assassinats irregulars i les venjances varen durar molts anys, marcant amb duresa el país. També durant molts anys hi va haver gent que quedava ferida per l’explosió d’armament abandonat. Masos i pobles sencers van quedar en runes, i les conseqüències econòmiques i socials de la duresa de la batalla es van allargar molts anys.
Des del punt de vista militar, el fracàs de la batalla de l’Ebre va significar el començament de la fase final de la guerra i la derrota de la república. El 23 de desembre d’aquell mateix any, Franco va ordenar de començar l’ofensiva contra la resta del Principat, i un mes després, el 26 de gener, les tropes feixistes entraven a Barcelona. El 4 de febrer queia Girona, i el dia 10, els franquistes van arribar al límit amb Catalunya Nord, de manera que van tallar el camí de l’exili. L’1 d’abril de 1939, Franco va proclamar la victòria, tres dies després de la caiguda dels últims bastions republicans a Alacant, Madrid, Múrcia i Almeria.
