El partit d’Ada Colau

Ada Colau i Barcelona en Comú van guanyar les eleccions municipals a Barcelona. Catalunya Sí que es Pot, sense el suport d’Ada Colau, va fracassar en les catalanes. I En Comú Podem, amb el suport d’Ada Colau, va guanyar al Principat les eleccions espanyoles.

Evidentment no és tot tan senzill. El suport d’Ada Colau a un projecte o a un altre és important, però no és prou determinant per a explicar uns resultats tan diversos. Dit això, amb el resultat d’aquestes tres convocatòries al cap, ja es podia preveure que es formalitzaria la proposta que ahir va veure la llum: el naixement del partit d’Ada Colau. Qui podria resistir-s’hi?

El partit d’Ada Colau serà un partit que, òbviament, no es dirà partit ni semblarà gaire un partit i que no serà únicament ‘el d’Ada Colau’. Però ningú no dubta que Colau n’és i en serà el tòtem, la figura integradora que ha trobat la manera d’articular entorn seu un espai orfe d’idees, que vagava sense rumb des de la irrupció de l’independentisme. Un espai que abasta des de les portes del PSC a les portes de l’independentisme, replegant pel camí tot allò que s’identifique culturalment com a esquerra i molt especialment tot allò que, identificant-se com a esquerra, refusa de considerar la batalla per la independència la principal opció per a renovar el país. O que, directament, hi va en contra.

Més d’una volta, un polític especialment magnètic ha estat capaç de condensar un espai social i fer-ne un projecte sòlid i efectiu, útil en la batalla pel poder. Recordem, per exemple, el Pujol dels inicis o el Pasqual Maragall de després dels Jocs. A partir d’una persona i les seues circumstàncies, emergeix un espai polític que ja es definirà després. Colau té condicions de sobres per a intentar una maniobra semblant, però si ho aconseguirà o no ja és una altra qüestió.

Té a favor el magnetisme que desprèn i la facilitat amb què la gent li perdona l’acció del dia a dia. La proposta del tramvia per la Diagonal, per exemple, seria incendiària si no fos perquè la fa ella. Imagineu-vos quines coses no dirien sobre fer un referèndum, sobre els interessos de Siemens o Alstom o sobre quants hospitals es podrien construir, si la proposta no l’hagués feta precisament Ada Colau…

I també té a favor que l’esquerra catalana viu en un desconcert més que notable. El PSC ja no atrau ningú. ICV es com si hagués desaparegut. Podem no té pràcticament estructura. I la CUP viu una crisi evident. Només ERC i les esquerres independentistes saben a què juguen, que no vol dir necessàriament que l’encerten. Però saben a què juguen. La resta, la resta de l’esquerra, deambula a la recerca d’un pal de paller fort. I qui hi ha, avui, que puga fer ombra a la batllessa de Barcelona?

Amb aquests elements, Ada Colau podrà fer una proposta potent? Jo crec que sí. Estic segur que pot esdevenir amb una certa facilitat una alternativa política molt important a Catalunya.

Però que acabe essent una alternativa guanyadora, capaç de governar el país, això ja ho veig més lluny. Sobretot perquè si vol crear l’espai que sembla que va dissenyant, per força haurà de ser ambigua sobre la independència. I aquesta ambigüitat no l’afavorirà pas gens, ni a ella ni el projecte. De fet suscitarà –ja suscita– una animadversió (excessiva) dels sectors independentistes contra ella que li dificultarà molt de sumar prou vots per a guanyar. A Barcelona i a Catalunya, de moment, ha guanyat bàsicament per la divisió dels independentistes, no cal enganyar-se tampoc.

I després hi ha el factor temps. Ara com ara, Colau no ha tingut cap problema seriós al davant, està immaculada. És cert que alguns dels qui la van empènyer se senten decebuts, que ha comès uns quants errors importants i que se li han escapat de les mans algunes polèmiques innecessàries. Però és poca cosa encara. Cada dia que passe, tanmateix, la novetat i la frescor aniran esvaint-se. Què acabe passant a Madrid amb el govern de Podem i amb la promesa trencada sobre el referèndum, per exemple, potser sí que serà un primer test del seu aguant popular. I sempre haurà de vigilar que una errada de pes en la gestió de la ciutat no arruïne la seua imatge impol·luta. Cosa que qualsevol persona sensata sap que no és fàcil de gestionar, i encara menys en una ciutat tan complexa com Barcelona.