13.11.2017 - 22:00
|
Actualització: 14.11.2017 - 09:57
D’ençà que va començar el procés cap a la independència, la iniciativa sempre l’havíem tinguda els independentistes. Aquesta era una de les claus per a avançar: quan l’estat volia intervenir-hi ja era tard i nosaltres ja érem en un altre estadi. Mariano Rajoy ha girat com un mitjó la situació convocant les eleccions autonòmiques del mes vinent i, segons que sembla, ha aconseguit l’efecte desitjat. Per primera vegada des del referèndum d’Arenys de Munt, els partits catalans no parlen de fer possible allò que vol fer la gent sinó d’allò que pot fer la política. Per primera vegada des d’Arenys de Munt, hem perdut el marc mental.
Rajoy ha estat molt hàbil, en això. Aplicant el 155 no podia dissoldre el parlament i convocar eleccions, com tampoc no podia destituir el govern, però en un colp de força avalat pel PSOE i la UE ho ha fet. I era conscient de l’efecte que causaria tot plegat: la baralla partidista i l’accentuació de les diferències dins l’independentisme. Primer es trencarà Catalunya que no pas Espanya, que va dir Aznar…
I resulta que els socis de l’ANC, per una majoria aclaparadora, han votat a favor d’una llista unitària. Que ERC ha posat com a condició per a no anar sola una llista unitària. Que la CUP ha respost demanant una llista unitària. I que el PDECat s’ha trobat amb un president que vol encapçalar una llista unitària. Tots la volen, en teoria, però no hi serà. El ridícul és còsmic i l’abús de la paciència dels electors, monumental. De manera que, morta la possibilitat de fer una llista unitària –en tot cas la llista que es presenta com a unitària serà la ‘llista del president’–, ja comencen les picabaralles dins l’independentisme. Com era previsible. L’esquema d’enfrontament entre ells porta a prioritzar qui guanya diguem-ne l’hegemonia dins el camp independentista. De manera que l’enemic immediat a batre és el company de cel·la o exili, més que no pas el contrincant real. Rajoy volia que aquestes eleccions fossen un enfrontament entre independentistes, a veure qui guanyava l’hegemonia dins el camp, i no unes eleccions d’un estat contra un altre. Lamentablement, hi hem caigut de quatre potes.
Això dit, afegiré que seria molt equivocat de deprimir-se o de donar res per perdut. De cap manera. Perquè al final el problema no és les llistes separades o la llista unida, sinó què s’amaga al darrere de la decisió d’anar separats siga com siga. I, en aquest sentit, hi ha fórmules que encara poden desfer l’embolic o que, si més no, serviran per a deixar clar en molt poc temps qui és qui i qui vol què. Per exemple, és més que factible que totes tres candidatures deixen clar en el programa que si es forma govern activaran el procés constituent i aplicaran la llei de transitorietat. I crec que seria raonable, pensant en l’exterior –però ja m’imagine que això no passarà–, que tots es comprometessen a tornar al seu lloc, si més no durant uns quants dies, el govern legítim, aquest famós govern Puigdemont-Junqueras que tantes vegades ens van intentar vendre. Si això passa, l’una cosa o l’altra, serà un senyal molt poderós que dirà que continuem actuant en el marc de la República proclamada el 27 d’octubre.
I si això no passa voldrà dir que algú, des de l’independentisme, té voluntat de fer-se enrere i tornar a l’autonomia espanyola. I he de dir que, en aquest sentit –només en aquest–, veig positiu que hi haja tres candidatures, i molt especialment que es presente la CUP. Perquè estic segur que no es permetrà que governe qui guanye les eleccions si és al preu de recular i acceptar el marc de la constitució espanyola. De les tres candidatures que ara semblen configurar-se, cap no obtindrà prou diputats per a governar tota sola ni li resultarà senzill de fer pactes amb actors no sobiranistes. Per tant, les dues altres controlaran la principal. Sempre he cregut que, en vista de la situació excepcional que vivim, la millor proposta era una sola candidatura que superàs el 50% dels vots, però sempre mire de trobar la part bona de qualsevol situació. I en aquest cas el control i el marcatge que es faran entre totes tres em sembla un element molt oportú i interessant.
Tanmateix, al final, serà la gent que decidirà amb què ens trobem l’endemà de les eleccions. I contra els que es pensen que ja s’ha decidit tot i que el resultat està cantat, he de dir que jo no ho veig així. Una competència dura i forta entre ERC, la CUP i Puigdemont no té un resultat gaire fàcil d’endevinar, especialment en el cas que Puigdemont siga capaç de crear alguna cosa que no siga una disfressa del PDECat –si fos això, ni ell podria no remuntar la caiguda.
Però si és capaç de fer una llista que vaja clarament més enllà del seu partit ja veurem com van les coses. De moment, la recollida de signatures d’aquesta llista que es diu unitària encara que no ho siga sembla que va molt forta. Si realment poden presentar les cinquanta-cinc mil signatures dijous i els noms i les llistes són atractives, no podem descartar fins i tot que aquesta llista aplegue la indignació de tanta gent que no entén que tothom demane la unitat i ningú no la pose en pràctica.
Enmig de tot això, la manifestació de dissabte va ser molt important, extraordinàriament significativa. I crec que no l’hem calibrada bé, que no hem copsat de debò fins a quin punt fou extraordinària. Jo vaig tenir la sensació d’estar assegut en un volcà a punt d’esclatar. Hi havia més gent que mai, sí, però no era solament això. La gent era conscient del moment que vivim i sabia la repressió que pot arribar a tothom en qualsevol moment. I era allí per la llibertat dels presos, però també –molta atenció a això– per a consolidar la República.
Ponsatí i Sabrià han coincidit aquests dies a afirmar que la Generalitat no estava preparada per a encarar-se a la violència de l’estat espanyol i que per aquesta raó va retre l’administració i va optar per l’estratègia del govern a la presó i l’exili. Són explicacions importants que cal tenir en compte, però el fet substancial no canvia: la República es va proclamar i només qui la va proclamar, el Parlament de Catalunya, la pot anul·lar. La pregunta, doncs, és com ho faran, si és que ho volen fer, els polítics que semblen convençuts que va ser un error proclamar-la, per enfrontar-se a tota aquesta gent que creu que proclamar-la fou un encert.
Perquè proclamar la República no va ser cap error. Al contrari. Va ser el gran encert. Ara ens permet de tenir un camí i altrament no en tindríem cap. És cert, i així ho reconeixen ells mateixos, que va ser una decisió forçada per la valentia dels ciutadans el primer d’octubre. Però això no és cap novetat: la Via Catalana va obligar a fer el 9-N. La V va obligar a fer Junts pel Sí. La Meridiana va portar Junts pel Sí i la CUP a guanyar i l’1-O va forçar els polítics a proclamar una república que molts no veien clar de proclamar o no veien clar de quina manera proclamar.
I, si ho mirem des d’aquest punt de vista, aleshores hi ha una lliçó a aplicar que ens ha de donar una gran confiança i una enorme seguretat: dissabte el carrer va tornar a prémer l’accelerador i tot fa pensar que ho continuarà fent fins i tot si des de la política s’intenta controlar, domesticar i frenar les organitzacions de la societat civil. Més gent que mai, més clara que mai i més decidida que mai, i això després de setmanes de resistir una repressió brutal, mai no vista. Dissabte el carrer va clavar un colp de puny sobre la taula, que tindrà conseqüències. La Catalunya que alguns pretenien dibuixar-nos des de l’unionisme i els seus mitjans, la van posar a lloc: és una realitat inflada artificialment per a veure si ens la creiem i ens espantem. I la repressió salvatge d’aquestes darreres setmanes va rebre també una resposta important: no hi haurà passos enrere perquè destruir aquella riuada de gent amb jutges i policies simplement no es pot fer.
Així, doncs, als partits, ara i amb vista a aquestes eleccions, deixem-los que facen què vulguen. Lamentablement, no hi ha manera d’evitar-ho i no tenim cap més remei. Però pobre d’aquell que oblide que tot això ve del poble i acabarà en el poble, pobre d’aquell que es pense que és factible retornar a l’autonomia i s’imagine fent jocs de malabarista tot gestionant les engrunes de Madrid. O bé després de les eleccions es consolida la República, aplicant la llei de transitorietat i emprenent el procés constituent, o bé em sembla que no hi haurà govern fàcil i potser ni tan sols govern possible. Que és, en definitiva, allò que Rajoy no ha calculat que puga passar.
