30.01.2018 - 16:51
|
Actualització: 30.01.2018 - 17:35
La decisió d’ajornar el ple d’investidura és aclaridora: posa en relleu finalment l’existència de dos projectes diferents dins l’independentisme. Són dos projectes que ja s’havien fet visibles a l’octubre, si bé en aquell moment no tenien forma partidista. Aleshores alguns dirigents del PDECat i alguns d’ERC eren partidaris de proclamar la independència i alguns dirigents del PDECat i alguns d’ERC n’eren contraris. Ara sembla que l’enfrontament sí que segueix una línia més clàssica, de partit, amb ERC per una banda i Junts per Catalunya i la CUP per una altra. Repetició, per cert –i crec que això no és precisament una anècdota–, del que ja passà el 9-N.
Però no ens enganyem. La qüestió no és de cap manera una qüestió de noms. La qüestió no és Puigdemont sí – Puigdemont no. La qüestió és si l’independentisme es manté en la lògica unilateral que després del 9-N el va dur a guanyar les eleccions del 27-S, a proclamar la República i a tombar el 155 en les eleccions del 21-D, o si, per contra, l’independentisme entra en la lògica de l’estat i accepta que la legalitat espanyola no es pot desbordar. Això, en definitiva, ha fet aquest matí el president Roger Torrent. Torrent ha mantingut la retòrica de l’independentisme, amb paraules contundents, però amb els fets ha col·locat el parlament, per primera vegada, en la lògica del Constitucional i de Rajoy. I és per aquesta raó que l’ha aplaudit tant l’unionisme.
Tanmateix, la tensió entre els partits independentistes amaga en aquests moments unes preguntes que tots ens fem i que cal suposar que Esquerra Republicana aclarirà de seguida. Perquè aquests ajornament bé ha de tenir un termini. De manera que en algun moment ERC haurà de dir si accepta la investidura de Puigdemont i, per tant, esquiva la lògica de la Moncloa, o bé si definitivament no accepta de dur-la al ple i, per tant, confirma que no farà el gest si no l’autoritza Madrid. Que quede clar: Esquerra té el dret, si ho vol, d’intentar un camí diferent. Però així no envia la pilota a Madrid, com han dit aquest matí, sinó que l’envia als ciutadans.
Perquè el moviment independentista ha pujat des de baix, des de la gent. I al final, potser a curt termini i tot, serà la gent, seran els dos milions de roques fermes que ens han menat fins ací qui decidiran què volen fer. I ho decidiran amb plena llibertat, com ho han anat fent aquests darrers anys i diguen què diguen els polítics. Seran els votants, al final, qui decidiran si accepten que cal acomodar-se a la situació i salvar l’autonomia o bé mantenir el mandat que fins ara els havia proposat el 9-N, el 27-S, l’1-O i el 21-D, el d’avançar en la República. Això, estigueu-ne segurs, no ho decidiran els polítics, ni ho decidirem els opinants, ni encara menys els jutges ni el govern espanyol.
Potser algú se sentirà trist o cansat per la perspectiva d’haver de tornar a fer aclariments. Però, aleshores, deixeu-me recordar que si som on som és sobretot perquè més de dos milions de catalans van fer cas omís, a les urnes i al carrer, de les enormes pressions provocades pel 155, de les amenaces de tota mena rebudes, de les agressions. La força d’aquest moviment la teniu vosaltres, la té la gent, com ja es demostra, per exemple, ara mateix davant el parlament. Si cada pas que s’ha volgut fer ha hagut de comptar amb el vostre permís per a fer-lo possible, aquesta vegada no haurien d’aconseguir que fos diferent.
