El paràgraf 100: una bomba del TJUE contra tota la causa del Primer d’Octubre

La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre les euroordres de Pablo Llarena fa molt més difícil al jutge espanyol d’aconseguir l’extradició dels exiliats. Perquè aclareix els motius de denegació de les euroordres segons les circumstàncies del cas de persecució judicial contra l’independentisme català. El tribunal introdueix com a motiu de denegació la constatació d’una deficiència del sistema judicial de l’estat que reclama un individu (en aquest cas, Espanya) integrant d’un grup de persones clarament identificable (en aquest cas, els independentistes). És una novetat: ja no cal que la deficiència del sistema judicial sigui generalitzada, n’hi ha prou que es constati que, contra els independentistes, l’estat espanyol no funciona com un estat de dret. Però el tribunal va més enllà, i aclareix també què s’entén per risc de violació del dret de la tutela judicial efectiva i el jutge imparcial, que és allò que va al·legar Bèlgica. I, quan fa aquest aclariment, indica l’argument per a afirmar que el Tribunal Suprem espanyol no és el competent per a jutjar els independentistes.

Es pot veure en el paràgraf 100 de la sentència: “No es pot considerar un tribunal establert per la llei, en el sentit de l’article 6, apartat 1 [del Conveni Europeu dels Drets Humans, sobre el dret del jutge imparcial], un tribunal suprem nacional que resolgui en primera instància i en darrera instància sobre un afer penal sense disposar d’una base legal expressa que li confereixi competència per a enjudiciar la totalitat dels encausats.” I, a propòsit d’això, cita dues sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, del 2000 i del 2005, que així ho estableixen.

El TJUE diu que quan una persona al·legui que la seva extradició implicaria una vulneració del jutge predeterminat per la llei, el jutge del país que hagi de decidir si executa l’euroordre té l’obligació d’examinar-ho d’acord amb les proves que demostrin que hi ha un risc per a aquesta persona a causa de les deficiències sistèmiques, o bé generalitzades o bé particulars, contra “un grup identificable de persones”. I que per això haurà de tenir en compte aquesta consideració que el tribunal fa en el paràgraf 100, que diu directament que el Suprem no pot ser el jutge competent en el cas dels exiliats (ni dels ex-presoners polítics) per a jutjar-los.

És un dels drets adduïts no solament pels exiliats, sinó per tots els represaliats en la causa del Suprem, que denuncien que aquest no és el tribunal que els hauria d’haver jutjat, perquè que la decisió es basava en una interpretació dels jutges d’aquest tribunal i no pas d’una disposició legal que ho digués expressament, i perquè això els privava del dret de la doble instància judicial. El fet que el TJUE s’hagi servit de jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans fa que aquesta sentència sigui, ara mateix, l’arma més potent i pràcticament decisiva perquè el Tribunal d’Estrasburg resolgui que als ex-presoners els fou vulnerat aquest dret del jutge imparcial i, consegüentment, anul·li el judici contra el procés.

I encara més: el TJUE no fa cabal de l’advocat general i no categoritza els drets, és a dir, no diu que el dret del jutge predeterminat per llei sigui un dret que es pugui limitar més que no pas uns altres drets que es consideren absoluts; no, el tribunal diu que el dret de disposar d’un jutge imparcial i de tenir una tutela judicial efectiva és “cabdal”, perquè se’n desprèn el fet que tota la resta de drets fonamentals siguin respectats.

Podeu llegir el text íntegre de la sentència.