El paper de l’ANC

El temps roda i l’ANC convoca una nova assemblea general a la qual se sotmetrà un altre full de ruta. És un text molt més ben escrit que no solen ser-ho aquesta mena de textos, i s’hi recullen tot un seguit de propostes, algunes de ben noves i imaginatives i tot, que denoten la voluntat de l’Assemblea de tornar a prendre la iniciativa i deixar d’anar tan a remolc de la repressió espanyola com hi anem del 155 ençà. L’Assemblea reivindica que ha estat l’ànima central del procés i amb aquest document sembla que vol demostrar que ho pot tornar a ser. Us convido a llegir-lo i a provar d’il·lusionar-vos novament com ens sentíem il·lusionats quan la nostra era una revolució de somriures.

Però també pot ser que el somriure se us glaci a la cara com m’ha passat a mi en constatar que el document, al costat de les virtuts que he esmentat i moltes més que se n’hi poden trobar, té unes mancances massa estructurals i de fons per a capgirar la inèrcia que ens arrossega. Cal esperar que, en l’assemblea que l’ha de treballar, els militants de l’ANC hi posin l’ànima i el millorin tant com caldria. Almenys, en aspectes tan centrals com aquests dos que posaré d’exemple.

El nou full de ruta repassa els antecedents del moviment fins a la victòria electoral del 14 de febrer, i dedica prou espai a descriure la situació de bloqueig que provoca “el nivell de confrontació i desqualificació entre les candidatures, que lluny d’afavorir el debat genera cansament, desmobilització i decepció”. He de dir, però, que aquesta denúncia del partidisme dels partits, que d’això es tracta, m’ha semblat essencialment retòrica. Perquè he trobat que s’hi tenia una cura exquisida a evitar que de la descripció se’n pogués extreure cap retret i que, alhora, s’admetia aquest escenari com una mena de fatalitat inevitable en la qual ens hem de resignar a nedar. Vaja, que no he percebut, ni que fos entre línies, que l’ANC estigui disposada a tornar a posar a rega els partits si continuen desentenent-se del seu compromís amb el Primer d’Octubre i amb els respectius electors.

Però això no és tot. M’ha cridat l’atenció fins a alarmar-me la displicència amb què el nou full de ruta tracta el Consell per la República. Que no s’esmenta fins al paràgraf 132 (de 200), i encara per posar-lo d’exemple de la confrontació entre els partits. Més enllà d’això, se li reconeix, sí, que ha de tenir un paper fonamental en la projecció exterior del cas dels catalans. I para de comptar.

Es constata la necessitat de constituir “una agència catalana dedicada a la recaptació de recursos” i a funcionar com a caixa de resistència, complementària de la caixa de solidaritat, però s’ignora que el Consell va crear ara fa un any, per fer front a la pandèmia en el pic de la primera onada, un fons republicà d’acció solidària. S’enumeren molts dels objectius amb què es pot construir la següent fase de la confrontació, però no es fa cap esment de la reflexió que, sobre això mateix, ha plantejat el Consell al document programàtic “Preparem-nos”. I es reclama que “cal promoure la creació de xarxes locals” que integrin “de manera confederada les entitats i agrupacions locals que comparteixen l’objectiu de la independència”, menystenint el paper que ja fan, ara mateix, en aquest sentit, els Consells Locals impulsats pel Consell per la República, amb la participació activa de molts militants de base de la mateixa ANC.

Aleshores, a què juguem? El full de ruta afirma que “l’independentisme no està ni fragmentat ni confrontat” i que “qui ho està és la seva representació política”. Però alhora l’ANC, a la vista d’aquesta proposta, és incapaç de situar-se més enllà del seu propi afany de protagonisme, i es nega fins i tot a incorporar en la seva descripció de l’actual correlació de forces la realitat que ja és el Consell per la República, un organisme amb una indiscutible visibilitat internacional i la força de prop de 100.000 inscrits i desenes i desenes de Consells Locals organitzant-se per començar a convertir la nostra república en realitat al carrer.

He tingut la impressió que és com si calgués tornar a aquells moments inicials de l’ANC, quan, per avançar, va ser imprescindible que els seus fundadors intercanviessin papers sense saber qui els escrivia. Perquè l’excés de personalisme i massa greuges de campanar amenaçaven de frustrar el projecte. I, mentrestant, la independència continua esperant que ens decidim a fer el pas.