El Palau de la Música ovaciona els sèniors de la poesia catalana

“Vivim amenaçats. Som un poble en perill. Volen destruir la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra identitat. Que l’espectacle d’avui serveixi per reivindicar una lluita que no podem abandonar. Escriure poesia en català, avui en dia, continua essent un acte revolucionari”. Amb aquesta declaració d’intencions, el poeta, traductor i rapsode Jaume C. Pons Alorda va justificar la celebració del recital Llegats vivents, que s’ha celebrat aquest diumenge Primer de Maig al Palau de la Música, i que ha aplegat “alguns dels grans sèniors que perduraran en la literatura catalana”. Així els han definit Pons Alorda i Anna Gual, poetes residents del Palau de la Música aquesta temporada, i responsables de triar els protagonistes de l’acte, d’acord amb la qualitat de les obres, la varietat de propostes estètiques, la paritat entre homes i dones i la representativitat geogràfica.

“Titants de les lletres catalanes”

Nou creadors què es van qualificar de “titans de les lletres catalanes”. Ara que es parla del paper dels sèniors i les generacions més veteranes dins la literatura catalana, la jove parella de poetes ha volgut organitzar un recital per “omplir aquest indret màgic de saviesa i sensibilitat, de tradició i de natura, d’entusiasme i veneració”. L’acte s’havia de fer al gener, però llavors va es va haver d’ajornar i, finalment, s’ha celebrat aquest diumenge.

Tres Premis d’Honor de les Lletres Catalanes, unes quantes Creus de Sant Jordi, Premis Nacionals de Cultura, lletres i serres d’or i cavalls verds, guardons amb els noms d’Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, Jaume Fuster o Quima Jaume, i fins i tot algun honoris causa. La llista la formaven Enric Casasses, Rosina Ballester, Narcís Comadira –aquests dos no van poder assistir-hi i els seus versos van sonar amb les veus de Gual i Pons Alorda–, Joan Navarro, Teresa Pascual, Marta Pessarrodona, Jaume Pont, Antònia Vicens i Antoni Vidal Ferrando. Nascuts entre el 1941 –el deganat compartit entre Pessarrodona i Vicens– i el 1952 –Teresa Pascual era la benjamina del grup– i provinent de tots els Països Catalans, van ser –en paraules dels presentadors, els protagonistes d’un “recital únic fet amb la voluntat de ser històric, memorable i patrimonial”, per tal “que la tradició continuï essent un far del present”.

Omnipresència de les mares

Acompanyats pel pianista Bernat Català, que va interpretar les Lieder ohne Worte (‘cançons sense paraules’) de Felix Mendelssohn, aquest Primer de Maig en què coincidia la diada dels treballadors amb el dia de la mare, les relacions entre mares i fills van tenir-hi una presència destacada. Feta expressament o no. De la “Mater admirabilis”, de Ballester, fins als records de Casasses de quan de ben petit anava a la carnisseria de l’Escala amb sa mare, avui de noranta-nou anys i que a preguntes del seu fill li diu “no penso res, només penso”, passant per les estrofes de Pare, què fem amb la mare morta, el poemari que ha valgut tants reconeixements a Vicens, que també va voler dedicar uns versos a les dones-mares que pateixen les guerres, “condemnades a guardar en sal els crims dels homes.”

Al costat de la mare, la realitat del país i del món. Casasses, sempre provocador, va confessar que no havia estat mai jove d’esperit i va voler salpebrar les seves lectures amb unes màximes. Com aquella que diu “Si el país no es fa independent, el món hi acabarà perdent.” O “Com més responsables, més ingovernables” o “Relatiu tot ho seria, si no fos la policia.”

Marta Pessarrodona, entre aplaudiments

La poesia molt més de l’experiència estètica de Joan Navarro i Teresa Pascual va donar pas a la british Marta Pessarrodona, una de les més aplaudides del vespre, impressionada de recitar “a la catedral de la societat civil catalana, encara que hi hagi pomes podrides”, en referència al passat pròxim de l’etapa de Fèlix Millet. L’escriptora evocà el seu primer viatge a Londres, l’any 1967, tot dient: “També t’agafaria de la mà i en el reading-room del British,/ t’ensenyaria que no hi ha cap llibre, entre els milers de llibres,/ que expliqui l’enveja del nostre poble.” I a continuació va recitar el que ella considera el seu millor poema, “Vella dama coneguda”, dedicat a Amàlia Soler, mare de qui va ser la seva parella, Gabriel Ferrater, i que permet d’entendre algunes de les claus de la seva relació, especialment enguany que se celebra el centenari del naixement i els cinquanta anys de la mort per suïcidi del poeta reusenc.

Precisament, un dels poetes en qui més va influir Ferrater va ser Comadira, que no fou present a l’acte del Palau –d’on va ser el primer poeta convidat la temporada 2017-2018–, però de qui es van llegir la “Cançó de bressol” –”Non. non, petita meva, pàtria meva. Uns pocs, cada cop menys, terminals, et vetllem”– i la “Pavana”, dedicada a Rafael Subirats –”Mentre la música sona, sempre, sempre, anem ballant.”

“Entraran dins les cases/i ens llançaran al fang.”

Els vincles entre els poetes també es va posar de manifest entre els versos de Jaume Pont dedicats a les paraules –”¡Oh, mares, oh, deesses de la glòria i l’infortuni!”– i el naixement de l’escriptura –”Invocà el vent, la/claror súbita, malva-rosa d’un àngel traçà/el primer gargot”–, recreat per Vidal Ferrando, que també es va referir a la situació col·lectiva amb un dels seus darrers poemes, recollits a Si entra la boira no tendré on anar, el poemari guardonat amb el darrer premi Carles Riba, en què clama contra els qui “ens usurparen els boscs, les reserves/d’aigua dolça, el llegat dels difunts,/els mocadors de seda i els himnes de la tribu;/ens usurparen escenaris, efemèrides,/ jardins, la força dels arguments,/ els remeis contra les penes d’amor./ Demà tot serà seu. Entraran dins les cases/ i ens llançaran al fang.”

Com deia Pons Alorda tot just abans de començar, escriure poesia en català continua essent un acte revolucionari i els nou poetes que van pujar a l’escenari fa temps que lluiten. El públic els ho va recompensar amb una llarga ovació a peu dret.