28.11.2017 - 22:00
|
Actualització: 29.11.2017 - 00:05
Vaig conèixer Patrícia Gabancho fa molt temps i en unes circumstàncies força diferents de les que ens van relacionar aquests darrers anys, ja en ple procés d’independència. La vaig conèixer en la penúltima resurrecció del Diari de Barcelona, el venerable Brusi. Pasqual Maragall el va tornar a posar en circulació a mitjan anys vuitanta amb la intenció que fos un contrapès des de l’esquerra a l’Avui, que generalment era vist com a massa convergent.
Gabancho va participar en la maniobra i és en aquella redacció del barri de Sant Antoni que vam parlar per primera vegada. Era molt maragallista i molt, molt, barcelonista, de la ciutat. Una dona amb un tarannà progressista molt marcat i una facilitat a l’hora d’escriure més que envejable. Políticament, la vaig catalogar aleshores de persona afí a qui acabà essent el president del govern tripartit, tot i que sabia que abans havia estat pròxima a l’independentisme, i fins i tot hi havia militat. I tot això havent nascut a l’Argentina!
Molts anys després me la vaig començar a trobar en actes independentistes. El primer de què tinc un record clar fou l’acte, extraordinari, que va inaugurar la campanya del referèndum d’Arenys de Munt. Aquell dia, en el meu parlament, vaig criticar durament el president Montilla per no haver defensat el dret dels arenyencs a votar i, en canvi, haver-se preocupat que l’extrema dreta es pogués manifestar sense problemes. Algun periodista, d’això, en féu un petit escàndol i la Patrícia va ser de les primeres de donar la cara per mi i de defensar el meu dret de criticar qui jo volgués.
Aquell Sant Jordi Patrícia Gabancho havia aconseguit un èxit enorme amb el llibre ‘Crònica de la independència’, un dels primers dels molts que parlaren del procés de Catalunya cap a la independència. I per això va ser una de les primeres persones que va emprendre la ruta de les conferències per viles i ciutats, explicant que el Principat no solament tenia el dret de ser allò que volgués ser sinó que havia de ser independent si no volia esdevenir invisible, tal com explicava en aquesta entrevista de VilaWeb.
Gabancho es va convertir des d’aleshores en una persona incansablement dedicada a defensar la independència, que assumí que a Catalunya les posicions progressistes que sempre havia defensat ja no podien sostenir-se sense posar-se a favor del dret de decidir. Ho va fer en una llista inacabable de pobles i ciutats, però també als platós de televisió –la seua paciència a can Cuní era llegendària– i escrivint, escrivint sense parar llibres i articles de tota mena i condició. Amb la qual cosa es va convertir en una de les veus més reconegudes de l’entorn independentista i en un dels referents clars d’aquest immens bloc de persones pròximes al socialisme que des de fa anys han entès que les sigles de partit no han de representar necessàriament la ideologia que a elles els havia mogut durant tota la seua vida.
Vivim tan pressionats pel dia a dia que se’ns fa difícil d’aturar-nos un moment a mirar tot allò que ha passat i donar-hi el valor que té. Espere, però, que la tristesa que tanta gent sentim per la mort de la Patrícia avui siga una bona raó per a reflexionar sobre el fet que el sobiranisme fa molts anys que va superar la vida reduccionista dels partits polítics i es va saber enriquir, sumant i sumant de manera obsessiva amb les aportacions de tanta gent com ella. Una dona que tenien el país al cap i la llibertat com a únic objectiu de la seua mirada.
