El país on segresten noies per casar-s’hi

La Nurgul tenia vint-i-un anys quan la van segrestar. Treballava al basar de Dordoi, a Bixkek, un dels mercats més grans de l’Àsia. Hi venia abrics de pell. Una companya de feina la va convidar a visitar la seva família al sud de Quirguísia. Sense ser-ne conscient, pujar en aquell cotxe li va canviar la vida de cop.

Quan ja feia més d’una hora que havien deixat la capital, un dels membres de la família li va revelar la veritat: “Et segrestem per a aquell noi”, va dir-li, i va assenyalar qui es convertiria en el seu marit. No es coneixien de res. La seva companya de feina havia establert la connexió entre tots dos. Ell era el seu oncle.

A Quirguísia ha estat tradició que, quan a un home li agrada una noia, encara que no es coneguin de res, la pot segrestar i endur-se-la a casa per forçar-la a casar-se amb ell. Es coneix com a ala kachuu, i literalment significa “agafa-la i corre”. La immensa majoria de matrimonis del país s’han creat així, obviant l’impacte emocional, físic i social que pot tenir en la víctima.

Quan la Nurgul va tornar a pujar al cotxe, va acceptar el seu destí. S’havia acabat la seva carrera universitària i la seva feina a Dordoi. “Havia de seguir el meu (futur) marit allà on anés.” Va arribar a casa de la seva nova família entre llàgrimes. “Totes hem passat per això”, la consolaven les altres dones, “sempre ha estat així”. Fins i tot la cultura popular ho defensa: “La pedra ha de romandre allà on l’han llançada”, sentencia un proverbi local. “Tampoc no m’hauria pogut escapar”, explica la Nurgul. “Era ple de gent, tots els seus amics eren allà, no hi havia taxi, ni telèfons. Era impossible anar-se’n de la casa. Una vegada hi arribes, t’obliguen a posar-te un mocador al cap i s’ha acabat.” Quan la noia accepta el mocador, significa que cedeix i accedeix al matrimoni.

De tota manera, si les víctimes s’escapen, han de passar per tot un calvari. “Les noies segrestades sovint pateixen violència sexual”, explica la Gulzat Mukalieva, de l’ONG Open Line. Això crea un estigma sobre les víctimes. Si ja no són verges, no es podran casar amb ningú més. De fet, encara que no hi hagi hagut la violació, es pressuposa que si una noia s’ha escapat d’un segrest deu haver patit l’agressió sexual i, per tant, no trobarà marit. “Per això, els pares sovint no les accepten si aconsegueixen de tornar a casa”, lamenta Mukalieva.

Però no va ser el cas de la Burulai Turdaalí Kizi. El 2018 tenia vint anys quan un conductor d’autobús de Bixkek es va obsessionar amb ella i la va segrestar. La Burulai, de fet, tenia parella i s’havien de casar aquell mateix any. Per sort, la família en aquest cas va trobar-la i van impedir el casament. No obstant això, el conductor, de vint-i-nou anys, la va tornar a veure un dia que se n’anava al supermercat i la va tornar a raptar. Aquesta vegada, la família de la víctima ho va denunciar a la policia i els van dur a tots dos a comissaria. En una decisió que encara ara costa d’entendre, els agents que duien el cas van decidir de deixar l’home i la jove estudiant de medicina tots sols en una habitació. El segrestador va apunyalar i assassinar la Burulai i va intentar de suïcidar-se. En el cos de la víctima van trobar talls amb les inicials de tots dos.

Aquests fets van aixecar onades de protestes que van forçar canvis en la legislació. A partir d’aleshores, la pena de presó màxima va pujar dels set anys als deu. Però sobretot semblava que el país començava a reclamar que s’aturés la impunitat que hi havia fins aleshores, quan gairebé cap cas no acabava als jutjats i els segrestadors no se sentien realment amenaçats. Segons les xifres de l’institut Kyz Korgon, solament un home de cada mil cinc-cents era castigat.

Fins fa ben poc, la pena per robar una ovella era més alta que no pas per segrestar una noia, un crim que sovint ni tan sols es processava. La llei es va començar a endurir el 2012, però no ha estat fins fa poc que els canvis no s’han fet més evidents. Fins aleshores, la policia normalment no feia cabal de les denúncies i convidava les famílies a resoldre la disputa entre elles. Segons el Centre de Suport de les Dones (WSC), el 2013 se segrestaven dotze mil dones i nenes cada any. És a dir, un segrest cada quaranta minuts. Ara es calcula que aquesta xifra no arriba al miler.

Gran part del mèrit és gràcies als moviments cívics i les ONG que han lluitat per endurir la pressió que reben els segrestadors i eradicar aquesta pràctica. Open Line és una de les organitzacions pioneres a exigir canvis. El 2012, quan l’única conseqüència possible de segrestar una noia era una multa entre deu euros i vint, la fundació va donar veu a la Bakhtagul, una noia que quan tenia vint anys va ser segrestada. Es va resistir a acceptar el matrimoni i, quan feia deu dies que era tancada a casa del seu segrestador, els seus pares la van visitar. Va suplicar-los que la traguessin d’allà. “Has estat segrestada, t’has de quedar amb aquesta família”, li van respondre. Després d’allò, la jove va intentar de suïcidar-se. Va estar tres mesos en coma i d’aquella experiència en va sortir estèril. Mitjançant Open Line, va fer arribar una carta a tots els diputats. Deia així:

“Estimat legislador, el meu nom és Bakhtagul i vaig ser segrestada. No volia quedar-me a casa del segrestador. Vaig resistir deu dies, però vaig acabar cometent suïcidi. He sobreviscut, però ara sóc invàlida. El meu segrestador s’ha casat, té una família i fills estimats. Jo no en podré tenir mai. Estimat legislador, et dono la meva flor de núvia perquè jo ja no la necessitaré. […] El meu segrestador no va ser detingut ni castigat. Ell creu que no ha comès cap crim. Si tu, com a legislador, no acceptes aquest projecte de llei, pensa en quantes flors de núvia més pots rebre.” Era la tercera vegada que s’intentava d’aprovar aquell projecte de llei. Finalment, la majoria de diputats van votar-hi a favor.

El cas mediàtic més recent va ser ara fa dos anys, quan Aizada Kanatbekova va ser raptada i assassinada per haver-se negat a casar-se amb el seu segrestador. Tots dos van aparèixer morts en un cotxe en una zona rural. Ella, de vint-i-set anys, estrangulada; ell, de trenta-sis, s’havia suïcidat amb un ganivet. Aquella vegada, la ciutadania es va indignar per la ineficàcia de la policia, que no havia trobat el criminal tot i tenir una filmació del segrest captada per una càmera de seguretat en què es podia veure el sospitós, el model del cotxe i, fins i tot, la matrícula. L’ONU va emetre un comunicat que condemnava els fets i instava les forces de l’ordre a ser més efectives a l’hora de prevenir i eradicar la violència contra les dones.

Ara, l’estratègia ja no s’enfoca a canviar la legalitat. L’augment de les penes de presó i la pressió sobre la policia, que ja no pot fer els ulls grossos tant com abans, han frenat el nombre de segrests anuals. Ara l’objectiu és conscienciar els quirguisos, molts dels quals encara veuen amb bons ulls l’ala kachuu. De fet, també hi ha casos de segrests pactats i consentits en què una parella es vol casar, però no té l’aprovació de la família. Tot i això, moltes vegades no és així. Per aquest motiu, Open Line ha publicat dos jocs per al telèfon i un de taula per conscienciar els més joves. Un dels jocs s’ha descarregat més de cent cinquanta mil vegades, en què les noies es troben diferents situacions i han de prendre decisions en cada moment i així crear una història diferent cada vegada. “En el joc hi ha avisos”, comenta Mukalieva, “gràcies a jugar-hi, les noies saben a qui haurien de trucar primer si són segrestades”. Tot i això, l’ONG diu que l’han provat tant nois com noies.

Ja fa disset anys que la Nurgul va pujar en aquell cotxe i va deixar enrere per sempre la Universitat Politècnica de Quirguísia i el basar de Dordoi. “Que si me’n penedeixo? No, no me’n penedeixo. Em sento afortunada, tot em va bé. Tinc marit, quatre fills, els meus pares són vius i tots estem sans”, diu la dona de trenta-vuit anys. Després de casar-se, ella i el seu marit van decidir de traslladar-se a Bixkek i d’aleshores ençà tenen una empresa de modisme. Quan parla de la seva família, se li il·lumina la cara.

“Els segrests no són una cosa dolenta”, argumenta. “Ara estan prohibits, però, de fet, no haurien d’estar-ho.” La seva opinió no és estranya entre els quirguisos. “En els pobles, per exemple, com que no es pot segrestar, hi ha nois i noies que no es casen mai. A les ciutats també hi ha gent que no pot tenir cites ni casar-se. Alguns són callats i tímids, no tothom és extravertit. Segrestar significa casar-se amb algú que t’agrada. Si t’agrada algú (una noia), la segrestes. No és fàcil expressar el que sents a algú que t’agrada.”

La Nurgul té dues filles. Quan li demano què passaria si en segrestessin una, el rostre se li endureix. “Bé, depèn de la persona. Si ella diu que sí, llavors es podrà quedar, però si no vol, podrà marxar. Ella decidirà el seu futur. Abans era diferent, a la gent li importava molt allò que dirien els altres, ara a ningú li importa.”