02.01.2016 - 02:00
|
Actualització: 02.01.2016 - 22:12
Aquests dies ha aparegut una informació interessant sobre com els cultius de secà, com ara la vinya i l’olivera i també els arbres fruiters i cítrics, tenen una capacitat molt més alta d’acumular diòxid de carboni davant de les extensions de boscs de pi jove. Un estudi fet dins del projecte Medacc, dedicat a estudiar l’adaptació de l’agricultura mediterrània al canvi climàtic, i on s’ha mesurat per primera vegada la capacitat de retenir carboni en l’agricultura, assegura: que la vinya acumula 12 tones de carboni per hectàrea de mitjana, el préssec 38 tones per hectàrea, 53 tones l’olivera i fins a 85 tones el llimoner, davant de les 18 tones o menys de carboni que acumula de mitjana un bosc de pi d’entre deu i vint-i-cinc anys. L’estudi doncs ofereix una nova raó i ben potent per tornar a reivindicar l’agricultura i el treball de la pagesia en el present i futur i en la qualitat de vida del país.
I això m’ha fet pensar en el llibre de Josep Pla ‘El pagès i el seu món’, un volum que es va editar per primera vegada en català l’any 1978 a Destino, però que el pròleg on explica els motius del llibre porta una data molt anterior, 1952 (data de la primera edició del llibre, originàriament en castellà, que va titular ‘Viaje a pie’). Amb aquest llibre, l’escriptor de Palafrugell proposa també una investigació, modesta, diu, ‘sobre els pagesos d’aquest país, com a classe, com a manera insubornable d’ésser, i que a penes han estat explorats’. I es proposa fer-ho a partir d’uns viatges a peu, no gaire llargs, d’uns paisatges reals, ‘amb la modesta finalitat de descriure tal com és el que successivament es vagi presentant (almenys tal com em sembla que és), tractant sempre de donar substància a les coses lleugeres i lleugeresa a les coses pesades’.
Escriu Pla:
«La naturalesa tendeix a moblar el paisatge amb pagesos. El meu mestre Jules Renard diu, en una nota del seu inoblidable ‘Journal’, que els pagesos són un mer accident de la terra. Renard coneixia molt bé el camp i fou al mateix temps un dels més ambiciosos representants de la literatura refinada del seu temps. Com tants i tants literats ciutadans, sentia, davant dels pagesos, una barreja de sorpresa i de despit. En el fons, la seva opinió era més aviat acerba. Els considerava incapaços d’una qualsevol commoció, d’ésser influïts per aquells sentiments que agiten les masses de les ciutats. “Sobre d’ells tot rellisca -deia Renard- sense deixar el més lleu rastre”.»
«Dir que els pagesos són un simple accident de la terra és excessiu i, per tant, fals. El fet que siguin incommovibles serà una pena per als admiradors de la plasticitat i el frenesí ciutadà. La incommovible permanència dels pagesos té al meu entendre grans avantatges. El fet que la societat tingui un fons granític incapaç d’ésser influït per les coses passatgeres, pels focs d’encenalls, per la fugacitat canviant i esborradissa de la superfície, crec que és un gran bé.»
Continua Josep Pla:
«M’agrada de veure els pagesos en el seu propi ambient. Formen una classe antiga, invariable, estàtica. La seva veu em fa l’efecte que prové de les profunditats del temps. El que realitzen amb les mans és una simplificació obtinguda a través d’anys i panys, d’una incomptable quantitat de llunes i de collites. Els treballs de la terra són senzills i per això difícils de dominar. (…) Els pagesos no tenen mai cap influència visible. Són sempre ells. Van per ells. La seva personalitat és insoluble i inconfusible.»
«Si, per casualitat, un pagès mira el sol, és per saber quina hora és. Si un pagès contempla el paisatge, feu-me un petit favor: no creguéssiu que en el seu pensament batega una vel·leïtat de panteisme, una forma qualsevol d’amor a la naturalesa. El paisatge és bell o simplement bonic en tant que és un pretext per imaginar o arrodonir un contracte de compravenda. Aquestes vinyes assolellades, que baixen dolçament pel pla inclinat del pujolet, tocades d’un principi de fatiga tardoral, són realment molt belles. M’inciten a pensar en les hores de recolliment que el temps ens ofereix, en la seva llum suau, delicada, íntima. Però aquest paisatge, els pagesos el veuen des d’un altre punt de vista. No entra tan sols en la seva consideració la qualitat del vi que podran donar als seus raïms. Aquestes vinyes són una quantitat més gran o més petita de litres de vi, del vi que sigui.»
El dir de Josep Pla sempre acompanya, tot i que el que diu provoca encontres i desavinences inevitables. Però és que des del 1952 han passat una gran quantitat de llunes i de collites, han desaparegut tants conreus i tants pagesos, s’ha perdut un fer natural en benefici d’un procés químic que esmorteeix la terra… Del pagès que descriu Josep Pla fa més de seixanta anys, potser avui encara hi podem reconèixer trets d’un caràcter ancestral. Però avui una minoria de pagesos (que va creixent) té un nou compromís amb la terra, que va més enllà de l’intercanvi econòmic. Són pagesos viticultors que han assumit uns nous valors que apliquen al món agrari, al treball de la terra, a la qualitat del fruit que hi conreen. Un conjunt de valors plens d’honradesa, que respecten la terra i l’home, i que són una revolució silenciosa.
