El Pacte pel Referèndum i el crit ofegat d’independència

És mig milió de signatures, però en el fons és una fotografia, la que dóna sentit al Pacte Nacional pel Referèndum. La fotografia que es buscava, la que volen que arribi a Madrid perquè se la mirin ben mirada. És aquesta que encapçala la crònica. Ací, des d’una perspectiva frontal:

En un mateix escenari, davant de l’etiqueta #votoreferèndum i un grafit d’una papereta en una urna, gent tan diferent i tan diversa com aquesta: Carles Puigdemont, Carme Forcadell, Dolors Sabater, Lluís Rabell, Gerado Pisarello, Artur Mas, Lluís Llach, Oriol Junqueras, Mireia Boya, Marta Pascal, Antoni Castellà, Antoni Abad (Cecot), Joan Josep Nuet, Joan Caball (Unió de Pagesos), Javier Pacheco (CCOO), Ruben Wagensberg (Casa Nostra, Casa Vostra), Camil Ros (UGT), i molts més.

Tota aquesta gent, junta i aplaudint, reivindicant el dret de votar en un referèndum sobre la independència de Catalunya. Aquesta fotografia fa por a Madrid, i no és casual que el mateix dia que es feia, i a tres dies de l’últim avís al govern espanyol perquè s’avingui a negociar els termes del referèndum, Soraya Sáenz de Santamaría fes un moviment desesperat per mirar de recuperar el control d’una situació que ara veuen descontrolada.

L’escena final del Pacte Nacional pel Referèndum tenia un aire d’incertesa. I aquest pot ser un punt feble del seguit de moviments finals cap al referèndum. Perquè ens trobem de ple en la transició d’allò que Puigdemont va dir a l’octubre: ‘o referèndum, o referèndum’. Som a punt de veure l’activació del referèndum unilateral; el Pacte pel Referèndum aplega adhesions per un referèndum acordat amb l’estat, i constata una força política i social enorme, molt transversal, en aquest sentit.

Però l’estat no vol pactar res. Tota aquesta mobilització de gent i d’entitats s’ha fet a partir d’un manifest que en essència ‘insta els governs de Catalunya i de l’estat espanyol’ a posar-se d’acord. S’ha construït amb uns missatges i una posada en escena, com la d’ahir, en què es poguessin sentir còmodes els qui se senten incòmodes amb un referèndum unilateral. I amb el crit d’independència. Joan Ignasi Elena, portaveu del comitè executiu del Pacte, deia: ‘Hem constatat que el que més incomoda els contraris al referèndum és que això no va d’independència, sinó que va de democràcia.’

Un final amb Serrat de fons
En efecte, cap referència a la independència de Catalunya (diguem-ne ‘futur polític’) en el manifest del Pacte, poques estelades ahir al Palau de Congressos, en comparació amb les que estem acostumats a veure en actes de defensa dels càrrecs públics querellats o inhabilitats, per exemple; cançons de Serrat, pancartes repartides als seients tant en castellà com en català; un discurs final amb què els comuns es poguessin sentir còmodes. I, potser per casualitat, quan el públic assistent cridava independència, ja al final, el fil musical que anava i venia al llarg de tot l’acte va pujar sobtadament, amb estrèpit, fent inaudibles els crits. ‘Això no va d’independència’, havia dit Elena.

Aquest és el mantra amb què s’ha pretès eixamplar la base sobiranista (que no independentista). Sobirania, referèndum. Elena també deia una cosa ben elemental: ‘Som nació. Perquè així ho sentim la majoria dels catalans. I com que som nació, som sobirans, i volem decidir. Per això tenim el dret de decidir en referèndum el nostre futur. Aquesta és la nova centralitat del país.’ Una reflexió sobre la sobirania que convida tothom qui hi ha en aquesta fotografia de més amunt i que es feia seva a ser conseqüent. És a dir: quan el poble de Catalunya, a través de les seves institucions de govern i representatives legítimes, sigui convocat a votar, perquè justament és sobirà, què faran? Encara hi seran tots? Això és el que fa més por a Madrid, i és a punt de passar. Però hi seran tots?

Més informació: El Pacte pel Referèndum recull més de mig milió de signatures i passa el relleu a Puigdemont