El pacte girondí de Macron com a exemple

El president de la República francesa, Emmanuel Macron, va fer ahir el seu esperat discurs a Còrsega. Després de les dues victòries consecutives de la coalició Pè a Corsica, el govern de l’illa i el parlament resten en mans sobiranistes i independentistes. La coalició ha reclamat al govern francès tres mesures que l’Elisi no accepta de cap manera: l’oficialitat del cors, l’estatut de resident i l’alliberament dels presos polítics. Ahir, però, Macron va dir en públic a Bastia que acceptaria una altra proposta que li havien fet: la reforma de la constitució francesa per a inscriure-hi la singularitat de l’illa.

El govern cors creu que la reforma de l’article 74 del text constitucional i la inscripció de la singularitat corsa els permetria de solidificar les aspiracions nacionals, però Macron opta per modificar l’article 72. Per al cap del govern cors, la inscripció de Còrsega en la constitució francesa com un territori especial seria ‘la condició necessària per a obrir un espai jurídic propi que ens hauria de permetre de fer les polítiques que necessita Còrsega’. El debat sobre si reformar el 72 o el 74 no és banal. Per dir-ho de manera gràfica, el 74 acostaria Còrsega a Nova Caledònia, el territori d’ultramar que aquest mateix 2018 ha de fer un referèndum d’autodeterminació acordat. Per això Macron en fuig i cerca una manera més suau de singularitzar l’illa. La proposta del president francès és, doncs, molt poca cosa, molt molt poca, tenint en compte què reclamen els corsos. Però, siga com siga, el contrast entre la reacció del president francès i l’actitud del primer ministre espanyol, en aquest sol punt, és cridaner i digne d’esment.

No és, de cap manera, que l’estat francès reste obert a l’autodeterminació de Còrsega ni al seu reconeixement com a nació. El 1991, el Consell d’Estat ja va prohibir la definició de ‘poble cors, component del poble francès’ que s’intentava inscriure en l’estatut d’autonomia, i en això no ha canviat res. Però França reconeix dues coses de què Espanya no vol ni sentir parlar i que són a la base del conflicte actual: que hi ha graus diferents d’autonomia i que el vot i la reivindicació política que significa han de ser respectats. I situa el debat en el terreny polític. Allà on Rajoy ha dit que no a tot de manera sistemàtica, Macron intenta modular un discurs que, sense abandonar la idea de la França unida, trobe una solució política al conflicte, polític ell mateix, exposat pels ciutadans corsos. Si el trobarà o no és tema una altra qüestió, però com a mínim no intenta menystenir la decisió popular ni defuig la recerca d’idees noves, per canviar les coses que no funcionen.

I en aquest sentit, Macron ha invocat un sorprenent ‘nou pacte girondí’ en oposició al tradicional jacobinisme francès que hauria de ser, sembla, la guia de la seua actuació. La referència és calculada per ser molt aparent, però no veig pas clar que vulga ser efectiva. I, finalment, la tesi sembla una reformulació poc agosarada de les idees de Michel Onfray i la seua ‘descolonització de les regions’. Però, siga com siga, és evident que en un sistema polític tan ritualitzat i reverent com és el francès, la sola definició ha aixecat polseguera. Els girondins, durant la revolució, reclamaven una França federal contra la idea unitària dels jacobins, que acabaren triomfant i que bastiren el mite de la República unitària i unitarista que és avui. Reivindicant els girondins ara, Macron pretén fer front a l’evidència que la descentralització que es va obrint pas a França a poc a poc no serà només un procés administratiu, sinó també polític. I vol cercar, sembla, un camí polític per a resoldre el problema abans no es faça més gros.

Entenc que es pot dir que tot plegat encara és molt poca cosa, però el format del debat, l’acceptació mateixa d’aquest debat i la manera de fer-hi front també posa en relleu la singularitat espanyola que és a la base de l’atzucac on s’ha ficat Madrid i on som ficats nosaltres per culpa seua: les reivindicacions polítiques només es poden solucionar amb decisions polítiques. És tan senzill com això. O hauria de ser-ho.