13.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 13.03.2023 - 21:42
Durant la primera restauració borbònica espanyola –final del segle XIX i començament del XX–, l’alternança política va ser fortament condicionada a tot arreu pel caciquisme polític. Hi havia una xarxa d’organitzacions locals que interferien en el desenvolupament de les eleccions, que manipulaven l’aparell administratiu per afavorir el partit del qual depenien. El sistema més habitual era que el govern prometés en plena campanya que havia acordat de fer una cosa molt favorable als ciutadans si guanyava el seu candidat i no fer-la si no guanyava.
Les crítiques a aquest funcionament van anar creixent fins al punt que foren en la base de la gran ruptura democràtica que va significar la República del 1931. El nou règim va prometre, en efecte, d’eliminar aquests comportaments en nom de la salubritat pública i va incidir per primera volta en el fet que el govern no governa mai tan sols per als votants del seu partit, sinó que té la responsabilitat de governar per al conjunt de la població.
Aquest conegut episodi històric és una de les raons per les quals ahir vaig restar molt sorprès en veient que el conseller Carles Campuzano anunciava en nom del govern un pacte per a fer una residència de gent gran a Santa Coloma de Gramenet, però aquest anunci no el feia amb l’ajuntament, sinó amb Gabriel Rufián, com a candidat del seu partit. Deveu convenir amb mi que no deixa de ser curiós que un partit que va nàixer precisament arran de la descomposició del caciquisme polític als anys trenta, gairebé noranta anys després recupere la manera de fer contra la qual va sorgir.
Però em fa l’efecte que la cosa és més greu. Perquè aquesta anècdota s’afegeix a un conjunt d’actuacions que veiem aquests darrers dies i que, totes juntes, dibuixen un estil, una manera de fer d’Esquerra Republicana que crec que mereix tanta atenció com preocupació. En posaré quatre exemples.
Del primer en vaig parlar ja fa dies. El parlament vota contra la proposta de fer un acord de claredat, però el govern desdenya la votació i nomena un grup de treball per a fer efectiva la proposta. És que el parlament li fa nosa, al govern?
La situació, és el segon cas, s’ha repetit ara amb el controvertit programa pilot de la renda bàsica universal. Agafant-se a un tecnicisme, el govern diu que la prova no tindrà continuïtat perquè ha caigut del pressupost per un pacte del PSC i Junts, però que en canvi l’oficina de la prova continuarà funcionant. I cobrant. I amb quina missió? I per a fer què?
Hi ha, especialment, el tercer exemple, que són unes declaracions francament torbadores d’Oriol Junqueras fetes durant la Trobada de Municipis Republicans. Copie al peu de la lletra el tèlex d’Europa Press sobre l’acte. Diu: “El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha assegurat que des d’ERC sovint prefereixen ‘construir aliances’ amb els agents socials de Catalunya abans que fer-ho amb partits amb què, en les seves paraules, no comparteixen res de res.” I més tard explica també: “Junqueras ha dit que prefereixen aliar-se amb la societat catalana perquè els altres partits ‘estan obsessionats a aconseguir el màxim nombre de vots per ocupar el màxim d’institucions amb pactes que moltes vegades van contra natura i que només s’expliquen per voluntat d’intentar impedir el progrés i la llibertat‘.”
Deixant de banda que el retrat que Junqueras fa dels altres partits el retrata més que ningú a ell mateix, la dicotomia que el president d’ERC posa sobre la taula –societat civil contra partits– és perillosa i típica de l’autoritarisme, quan la formula el govern per acorralar l’oposició. Els altres partits són dibuixats tots com uns ens il·legítims, moguts per interessos que no tenen res a veure amb la política i el benestar social i, en conseqüència, es proposa de marginar-los i substituir-los. I que les relacions polítiques es facen amb uns difusos agents socials i no amb els representants legítims que els ciutadans han votat en les urnes.
Venint d’aquesta concepció no és estrany, i aquesta és la quarta actuació, que el conseller Campuzano menystinga la voluntat expressada en les eleccions pels ciutadans de Santa Coloma de Gramenet i, en compte de reunir-se i pactar amb la batllessa, pacte, com si encara fóssem al segle XIX, la construcció de la residència d’avis amb el candidat del seu partit.
Ni tampoc sorprèn que aquest candidat tracte despectivament aquells polítics, com Jaume Asens, que li retrauen que això que ha fet travessa una ratlla que en una democràcia no es pot permetre: “Hi ha una línia fina però vital per les regles del joc democràtic que separa les promeses electorals dels compromisos del govern. ERC avui l’ha creuada. Mercadejar amb la gent gran és infame.”
Les enquestes de les eleccions municipals no són bones per a ERC i, segons que sembla, aquest partit està disposat a fer servir amb mànega ampla els recursos de tots els ciutadans en favor dels interessos concrets de la seua formació. Cosa que és greu. Però, si més no per mi, la part més greu de tot això és l’atmosfera autoritària que es respira en aquestes conductes i que observe amb molta preocupació que va creixent dins aquesta formació política; la deriva cap a posicions il·liberals.
Perquè això que fan ara cada dia més descaradament no és que ens allunye de la independència –que ens n’allunya. És que també ens allunya de les pràctiques democràtiques més elementals. I això supose que conveniu amb mi que és més perillós i tot.
PS. La caiguda del Sillicon Valley Bank suscita una gran preocupació arreu del món, i per això us recomane molt que llegiu l’article que hi ha dedicat Jordi Goula: “Les claus de la crisi de la banca americana”.
La feina de VilaWeb és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.
