09.10.2022 - 21:40
|
Actualització: 09.10.2022 - 23:43
En vista dels noms que integren el nou govern de Pere Aragonès, crec que només puc dir que es confirma una cosa que un bon amic suec fa temps que em diu: que la nova política no té fons, només té forma, que tant se val el projecte i cap on vas, que tan sols importa l’efecte immediat, el foc d’artifici. I que s’exhaureix, per tant, en la comunicació. Aquest és el problema.
Però la realitat supera la ficció. Resulta que ERC, per la seua mala gestió del pacte del 52%, es troba aïllada al parlament amb 33 diputats; i la reacció –efecte immediat, foc d’artifici– és anar a cercar un ex-PSC, un ex-PDECat i una ex-Podem i piular que així ja tenen el govern del 80%?
Ho dic perquè la composició de la cambra no canviarà per això. ERC s’encara des d’avui a l’envit de governar amb una minoria aclaparadora –com no s’ha vist mai al Parlament de Catalunya. Esquerra té 33 diputats. L’oposició independentista en té 41. I els altres, 61. La majoria absoluta és de 68, una mica més del doble dels escons que té el govern. La qüestió, doncs, continua essent: com pensa governar el president Aragonès?
Més propaganda, però: el govern del 3 d’octubre, ens diuen que és també. Caram. Aquell dia, efectivament, l’independentisme va ser desbordat per tot de gent que, sense ser-ho, no podia tolerar la violència espanyola; això és així. Però el gruix del 3 d’octubre, les grans masses que ocupaven el carrer, eren independentistes. O ara ens n’oblidarem, d’això, per l’interès propagandístic immediat? Perquè la gent que hi havia al carrer el 3 d’octubre era bàsicament aquell mateix independentisme que dos dies abans havia plantat cara a l’estat. I, sabent això, com caram ha de ser aquest el govern del 3 d’octubre, si té Junts i la CUP a l’oposició? O és que ens demanen que reimaginem un 3 d’octubre on dos independentistes de cada tres no haguessen eixit al carrer? Jo sóc valencià i entenc perfectament que el foc d’artifici ha de ser molt aparent i vistós –què m’ha d’explicar a mi ningú de carcasses?–, però en política cal ser coherent. A més. I racional, si no és molt demanar. Sobretot si penses governar el país.
I, dit això, no entraré a parlar de coses que cauen pel seu pes i tothom pot veure. Com ara que, després de tanta acusació i insinuació als altres, ara siga Esquerra que incorpora al govern consellers que no són independentistes. I ho fa un president que va dir en la seua investidura que venia a culminar el procés d’independència. O que la tan criticada sociovergència –aquell govern de les àvies que no són la de Sergi Sol– és molt difícil d’encarnar-la millor, de manera més precisa, que amb aquest tàndem estrella que ens ofereix el nou govern entre Quim Nadal i Carles Campuzano.
Qui no ho vulga veure que no ho veja, però imaginem que vam anar-nos-en fa anys a un viatge molt llarg sense internet i que, en tornant, ara, ens trobem la notícia que Quim Nadal i Carles Campuzano són consellers del govern de la Generalitat. Qui pensaríem que és el president? Quin partit diríem que mana? Esquerra Republicana de Catalunya? De debò?
És clar que, potser, el llarg viatge no ens hauria permès de captar adequadament fins a quin punt el partit de la moderació, allò que eren CiU i el PSC abans, ara és Esquerra. Ho volen les elits perquè no troben enlloc més on recórrer, que els darrers deu anys ho han cremat tot. I sembla que ho vol ser, desesperadament, Esquerra, perquè aquesta és precisament la posició que anhela tenir: la de ser la màquina triada, l’eina escollida, perquè no canvie res de substancial. Alerta, però: el 2022 no és el 2012.
PS1. El procés d’independència ha remogut el país, sempre de baix a dalt. I ells, per dir-ho com ho deia Fuster, han anat posant barreres a veure si ho frenaven, barreres que han anat caient una rere una altra. UDC, Duran i Lleida, Iniciativa, Catalunya en Comú, el PDECat, Ada Colau… Cinc anys després de la proclamació de la independència i quan ells ja confiaven que tots seríem morts per la repressió, el setembre i l’octubre del 2022 els ha tornat a col·locar davant la realitat d’un país que no afluixa. La manifestació de la Diada, l’acte del Primer d’Octubre, la dignitat de Josep Costa, el resultat de la consulta de Junts, la Llista Cívica, aquesta remor que creix. Que les elits estiguen tan desesperades com estan ho hauríeu d’entendre…
PS2. Escandalós, un any més, els fets d’ahir a València. La delegació del govern espanyol va permetre que la policia llur no fes res contra un grupuscle de nazis que insultaven, exhibien banderes teòricament prohibides i feien la salutació feixista a un pam de la cara dels uniformats. A hores d’ara el problema ja no són els cadells, cada dia més minvats, de José Luis Roberto, sinó la socialista Pilar Bernabé i la connivència del govern espanyol amb aquesta gent. Al vídeo que trobareu en aquest article, s’hi veu perfectament la delegada del govern a pocs metres dels feixistes, veient què fan i sense reaccionar ni ordenar a les forces que hi ha a les seues ordres que actuen per frenar l’espectacle.
