El nostre espot publicitari, i gratis

De la campanya de les espanyoles, a cinc dies del dia D, en destacaria tres frases: la primera és de Xavier Domènech, el candidat d’En Comú Podem, i fa així: ‘Jo no puc ser independentista, perquè Ausiàs Marc és en les meves arrels [sic] tant com Antonio Machado.’ La segona és la puntualització de Colau sobre la patinada Catalunya-capital-Madrid: ‘Volia dir capital de la gent, de la gent de baix.’ I la tercera és el vell nou ‘hit’ del PSC, explicat per Chacón: ‘Volem un senat útil […] a Barcelona.’

Els ‘indepes’ n’hem fet molta conya, d’això del senat: que quina ofertassa per als concursants, ui, sí, ‘¡nuestra queridísima Ruperta!’. A Domènech l’hem colgat de piulades sil·logístiques com ara –m’ho invento– què ha de fer un novaiorquès que se senti arrelat a García Márquez, si ha de reclamar la restitució de l’imperi Britànic o ha de demanar l’annexió a Colòmbia o com va, això. A Colau l’hem crucificada per haver dit i haver-se desdit, o sia, per declarar una cosa diferent allà que aquí, talment com si fos una cantant o actriu espanyola de gira per Catalunya. Ai, ai, ai, que als ‘indepes’ no se’ns escapa res, excel·lentíssima alcaldessa, que si us critiquem és per seduir-vos com pretén l’Arrufat quan diu que us votarà, però sense votar-vos i criticant a l’Arrufat. Som llestos, eh? Doncs apa.

A veure, deixem fer a la gent: no hem quedat que aquestes són les ‘seves’ eleccions? A les catalanes, per exemple, els ‘sí-sí’ van voler atraure els ‘sí però no’ ocasionals, i a les espanyoles, els ‘sí però no’ volen atraure els ‘sí-sí’ circumstancials. Cadascú, al seu camp, juga a casa i té el seu públic. En el cas de la progressia i la podemia, un públic bàsicament urbà i metropolità pel qual la idea de trasplantar el senat a la Sagrera seria d’un federalisme i d’una descentralització que t’hi cagues; un públic que no ha llegit en sa vida Ausiàs Marc –jo tampoc, què passa– i que de cor vol que Madrid esdevingui la seua capital així que guanyi ‘la gent’. Perquè ‘la gent’, vista des de la progressia i la podemia, són tot el contrari dels burgesos independentistes, provincians i pronomfeblistes, còmplices de les retallades, de les privatitzacions i del tres per cent de Mas (no sé si em deixo res). Per més que els ‘indepes’ amaguem el cap sota l’estelada, els catalans espanyolistes hi són, i el 20-D és la seua festa.

Doncs amb motiu de la seua festa, els ‘indepes’ fem acudits dels partits sucursalistes i alliçonem els seus votants com si a Madrid ja ho tinguéssim tot fet, plis, plas, ja t’ho faràs. Perquè hem desconnectat d’Espanya i per demostrar-ho tenim un pla temible, que tremoli l’enemic, espera, que agafo aire: no anirem a votar. Què! Ja ho veuràs: l’abstenció a Catalunya serà portada del New York Times: ‘Catalonia té una veu pròpia, que és…’, ‘que és…’, blè, és igual. Perquè quan surtin els resultats se’ns en fumeran igual. I n’hi ha que anem tan sobrats que pse, potser votarem, o potser no, mirallet, mirallet, qui és la més bonica del regne. Perquè, blè, entre aquell Coelho de Santa Coloma i el candidat refregit de DL, que malament que ho fan tots, que malament, però si em convencen i m’aixeco d’humor, ja veurem què farem.

Servidora, que ha passat per la fase blè i per la fase pse, amb cert interès per les enquestes, les declaracions en clau espanyola i els debats on els candidats sobiranistes han estat vetats, em demano què pot passar si ens esborrem del mapa mediàtic tan alegrement. No ho dic pels espanyols, no, ho dic pels catalans que consumeixen tele hispanocèntricament i que mai no els han ensenyat que els 11-S, a casa seua, surten dos milions de gent ‘del carrer’ al carrer, veïns seus que volen demostrar al món no sé què. Perquè el cent per cent dels telespectadors que –volent o sense voler– no saben que el 27-S al seu parlament va sortir independència, el 20-D estaran pendents de la primera divisió, la important. A l’àrea metropolitana, per exemple, on diuen que l’independentisme ‘no se sap explicar’, la gran nit electoral entrarà a cada casa amb la sèrie ‘Rivera i Iglesias, el desenllaç’. Ara imagineu-vos que en aquest context i en ‘prime time’ surt l’anunci d’unes xifres imprevistes, uns formatges de colors locals, unes dades que hom digui ai, això sí que és una novetat. Doncs diumenge l’independentisme té una oportunitat com poques de mostrar-se a qui se li amaga, a qui no en vol saber res, al món mundial… i a nosaltres mateixos, què coi, que som uns sobrats. Buf, quina falca publicitària seria per a l’independentisme, si quedés primer: vulguis o no, tothom sabria que existeix i tothom n’hauria de parlar. Si ara tingués un publicista a mà li demanaria quant en farien pagar, si més o menys que amb un anunci de Cap d’Any.