‘El nivell d’indignació pujava pàgina a pàgina, mentre fèiem el còmic’

És difícil passar les pàgines d’aquest còmic sense sentir un nus a la gola. Els sentiments se succeeixen: tristesa, indignació i ràbia. Però també hi ha alguna altra cosa, que amara l’obra sencera: per sobre de tot, una gran, i molt humana, dignitat. El dia 3 (Astiberri), que va guanyar el premi Ciutat de Palma, és, en definició de qui l’ha bastit, ‘la història d’una lluita contra el silenci i l’oblit, i contra la mentida programada’. El 3 de juliol de l’any 2006, quan faltaven sis dies perquè el papa Benet XVI arribés a València per a una festa organitzada des d’Orange Market a major glòria del PP, un comboi del metro va descarrilar a l’estació de Jesús. Quaranta-tres morts, quaranta-set ferits i, tal com va denunciar incansablement l’associació de víctimes, zero responsables. L’intent de presentar l’accident com un simple acte de fatalitat, de silenciar les víctimes, d’esborrar fins i tot el rastre del succés (durant el govern del PP es va arribar a canviar el nom de l’estació de Jesús pel de Joaquín Sorolla) fa d’aquest cas horror i paradigma. Ara Cristina Duran i Miguel Àngel Giner Bou, junt amb Laura Ballester, autora de Lluitant contra l’oblit (Sembra Llibres), han trobat en el llenguatge que dominen, el de la novel·la gràfica, una manera d’explicar la història i d’estendre la denúncia.

—Quina és la vostra connexió amb els fets del 3 de juliol de 2006?
—Miguel Àngel Giner: Quan va passar l’accident, ens va costar acostar-nos-hi. Va coincidir amb el naixement de la nostra filla, que té paràlisi cerebral, i estàvem molt…
—Cristina Duran: En la nostra lluita personal.
—M.À.G.: I, un dia, Laura Ballester va venir a Benetússer, a la llibreria Somnis de Paper, a presentar el llibre.

—És com si us miréssiu la vida en vinyetes: assistiu a la presentació d’un assaig i en surt un còmic!
—M.À.G.: Bé, no és exactament això, però sí.
—C. D.: Veiem la vida en imatges.
—M.À.G.: És veritat. Però va ser allà, sentint Laura i Miguel, el pare d’una de les víctimes, que ho vaig pensar. Només de llegir les tres o quatre primeres pàgines del llibre, ja vaig decidir de fer-ne un guió.

—Ara, qui llegeix tres o quatre pàgines de la vostra obra, ja en queda colpit.
—C. D.: Quan expliquem una història, sempre intentem ser tan honestos com siga possible. Ho fem amb sinceritat i amb tota l’emoció possible. Supose que això es transmet al lector.

—De fet, demostreu que el llenguatge del còmic és apte per a qualsevol narració, poesia, sentiment. Hi ha algunes seqüències de vinyetes que, sense paraules i tot, expliquen moltíssim.
—M.À.G.: Jo crec que la qüestió és aquesta: aconseguir transmetre coses que altres persones tenen en el cap però que potser no saben explicar. La funció de l’art, i més dins de la relació amb l’àmbit social, ha de ser, també, aquesta capacitat de buscar quines són les metàfores, quins són els punts forts, per a aconseguir emocionar.

—C. D.: És que el còmic és un llenguatge molt directe i et permet d’arribar, a vegades amb imatges, a vegades amb paraules i a vegades amb totes dues coses alhora, molt directament al lector. Pot explicar qualsevol tipus d’història. Per sort, ja va quedant clar que no és sinònim de xiquets o d’humor. Els autors fa temps que lluitem per això. Els lectors ja se’n van adonant. I els mitjans de comunicació sembla que també. Vull dir que ja era hora [riu].

—Hi ha una pàgina on es veu el túnel negre. Només. Se sap que ha passat alguna cosa, però la història encara no ho ha explicat. Et mires la pàgina i pots pensar que, al capdavall, és només un túnel, vinyetes que hi fan zoom. Però és esfereïdora.
—M.À.G.: Sí. Això té a veure amb la narrativa. Ja duem moltes pàgines darrere, jo també sóc professor de narrativa, i m’agrada aquest aconseguir trobar els punts en què has de decidir si la imatge és a pàgina completa o si hi fas un zooming… Tot per a aconseguir transmetre aquesta sensació que pretens i que m’alegre que hàgeu sentit perquè era exactament la idea que tenia al cap.

—També hi ha moments en què feu servir imatges gairebé surrealistes: els polítics que en comptes de cara tenen tentacles…
—C. D.: Hi ha hagut dues coses difícils. Una, aquesta que comenteu, la part dels polítics, de les persones que no van estar a l’altura. Al final, decidírem que no tingueren cara perquè era una manera d’expressar aquella manca d’humanitat. Les persones que hi apareixen amb la seua cara és perquè s’ho mereixen. Aquestes altres… Vam pensar que no s’ho mereixien. Per tant, hi ha moments que, quan estan encara més o menys entre dues aigües, tenen cap però ixen d’esquena, per exemple. Però quan actuen amb tan poca humanitat, els posem aquest cap estrany que pareix amb tentacles. Les metàfores, en el còmic, et permeten d’expressar els sentiments.

—I l’altra cosa difícil?
—C. D.: Té relació amb allò que dèieu del túnel negre: és la part en què cal decidir què ensenyes i què no. És molt complicat. Vàrem llegir algunes escenes del llibre de Laura, o en la web de Zero Responsables, o el documental de Barret Films, que ja era complicat de recrear només imaginant-ho. Dibuixar-les era duríssim. I, és clar, pensàrem que seria encara més dur per a les víctimes. Hi havia imatges que no calia ensenyar, que no s’havien d’ensenyar. Per això, en alguns punts hem decidit o bé fer metàfores o bé deixar-ho ocult, en off.

—En aquesta reflexió hi ha una lliçó per al periodisme-voltor, diguem-ne, aquell impúdic mostrar la sang. Vosaltres demostreu que per explicar l’horror no cal afegir una humiliació a les víctimes.
—C. D.: Exacte. El punt principal del llibre és el respecte a les víctimes. De fet, el més bonic d’aquest llibre ha estat poder estar en contacte amb elles. Amb Rosa Garrote, la presidenta de l’associació, amb Beatriz, l’ex-presidenta, que ens han ajudat moltíssim. Al capdavall, és la seua història i volíem que s’hi sentiren identificades. Haver estat explícits no hauria dut a res. A part del fet que hagués estat duríssim que elles tingueren ara aquesta imatge en el cap.
—M.À.G.: Has de fer una reflexió, sempre, en aquests casos, i decidir si fas art o si fas pornografia. I mostrar-ho absolutament tot és fer pornografia. Que és un poc la trampa en què cau la societat si perd de vista la capacitat artística o poètica.

—No és fàcil parlar de persones que existeixen i que es veuran reflectides en el llibre, amb noms i cognoms, amb vivències i sofriments.
—C. D.: Al llibre hi ha diverses famílies. La principal és inventada. De fet, és l’única cosa de ficció que hi ha al llibre. Ens va servir per a agafar característiques de diverses famílies. I ens va semblar que la família narradora no n’havia de ser cap de concreta perquè ens representara a tots. També hi ha algunes històries petites que d’entrada les volíem variar un poc, justament per no posar-nos en la seua vida. Però ens van dir que, si ho contàvem, que ho contàrem tal com van ser, que també era una manera d’homenatjar els seus familiars. Els ho enviàvem, i ells ens hi feien algunes correccions: que si aquest tenia els cabells arrissats, que l’altre era… Característiques. O, per exemple, el fill d’Enric, que l’havíem dibuixat com un nadó i resulta que tenia dos anys. I ho canviàrem. Coses així.

—I què ha estat el més dur de plantejar o de dibuixar?
—C. D.: Hi va haver una pàgina que, al final, vaig resoldre precisament amb una metàfora: quan els familiars entren al dipòsit de cadàvers. [Silenci] Hi vaig fer moltes voltes, cercant documentació, i al final vaig pensar que no, que no era necessària aquella visió. I vaig pensar: què és la cosa important quan entres en un dipòsit de cadàvers? No és si hi ha tants cossos així o aixà: la cosa important és que allà hi ha una persona que té relació amb tu. Que és la teua mare, el teu germà. Això és el més important quan travesses la porta. I se’m va acudir dibuixar una sèrie d’etiquetes on hi diguera precisament això: que és la teua mare, el teu germà o la teua parella. Sense cap nom. Si hi poses els noms, la pàgina és tan sols d’aquestes persones en aquest dia. I no. Volia que tothom s’hi pogués sentir identificat, perquè allò ens hagués pogut passar a qualsevol de nosaltres.

—Uf.
—C. D.: Sí. I també hi ha una altra seqüència, amb un tècnic que entra i va fent una anàlisi de les coses que veu. I les coses que explica són… una barbaritat. Aquesta pàgina també la posàrem en off: hi ha la persona parlant, simplement, i com pateix mentre ho conta. Va ser molt difícil, perquè el text… El text és brutal. I està agafat de l’informe, tal com era.

—Hi ha un contrast molt fort entre un dels fets més tristos i més bèsties que ha viscut la ciutat i aquell ‘València vestida de gala’, que també expliqueu, perquè arriba el papa. Primer, perquè no se sap què passarà, i després, sobretot, perquè ja se sap què ha passat.
—M.À.G.: Sí, se’ls va aigualir la festa. El PP tenia organitzada una festa per al dissabte, la mateixa setmana passa aquest accident i ho veuen com una catàstrofe… per a ells. I immediatament ho intenten tapar.
—C. D.: És un comportament per desgràcia massa habitual. Però en el cas de València encara va ser més intensa, més flagrant aquesta actitud, pel moment en què va succeir. Potser si no hagués succeït just abans de la visita del papa, no hauria estat tan exagerat, no haguéssem vist aquest esforç tan intens per a tapar-ho tot, justament per a intentar que no se’ls aigualira la festa. Reflexionant-hi, he pensat que també haguessen pogut, fins i tot, rectificar, després, passats uns dies, passada la seua ‘festa’, haguessen pogut reconèixer que s’havien equivocat. Però no. Van decidir continuar endavant. I això és el que em pareix més dur. Que prenguen aquesta decisió per la visita del papa i que la mantinguen durant tants anys… Ho trobe increïble.

—És un cas tan bèstia que sembla que no pugui ser.
—C. D.: I quan vas coneixent la història a fons és… Mentre fèiem el guió, i després, dibuixant, el nivell d’indignació pujava pàgina a pàgina. Era com anar-te dient: és que no pot ser, no pot ser que això s’acabe oblidant, s’ha de saber. I això també reforçava la idea de fer el còmic. Perquè hi ha el llibre de Laura, i el documental, la web, però alhora pensem que com més es difonga, per tants mitjans com siga possible, millor. Perquè ho ha de saber tothom.

—És una història de tragèdia, però quan es fa balanç de la vostra obra resulta que, en realitat, hi conteu una història de dignitat.
—C. D.: Sí, totalment.
—M.À.G.: De fet, a l’hora de plantejar una obra és important trobar-hi el to, veure com contes la història. I d’entrada vaig pensar que havia de ser molt paregut al d’Una posibilidad entre mil [un treball anterior, on narren els tres primers anys de la seva filla Laia], pràcticament documental.
—C. D.: Hem volgut contar això: perquè encara que hi ha la part política, la tècnica o la judicial, per mi la part més important és la de la dignitat de les víctimes, la d’aquesta força i aquesta lluita fins al final. És també reconfortant veure que, finalment, amb el canvi de govern, les coses canviaren un poc. Realment, sí que aconseguiren algunes de les seues reivindicacions. Sense anar més lluny, s’acaba d’aprovar a les Corts la llei de seguretat ferroviària, per bé que no amb tots els punts que es demanaven, però com a mínim és un primer pas. I sí, s’han aconseguit moltes coses.

—Feu també el retrat de tots nosaltres en dues imatges: la plaça de la Mare de Déu buida, només amb la reivindicació dels familiars, i la plaça plena a vessar.
—C. D.: Cert. Són dos moments clau en el llibre. Mostren com havien aconseguit tapar-ho tot, i que ens n’oblidàrem. I, després, com, gràcies a un mitjà de comunicació, la gent va despertar. Però també hem volgut reflectir el fet que persones com Laura Ballester estigueren, durant aquells set anys, al seu costat. Sempre. Mai no va parar de treure notícies. O tot el treball que va fer Barret, que després va servir per al programa de Jordi Évole. És clar que hi va haver un abans i un després d’aquell programa, però es va poder fer gràcies al treball que havia fet Laura, al treball de Barret i dels mitjans valencians.