25.02.2019 - 21:50
|
Actualització: 26.02.2019 - 07:38
L’editorial Afers acaba de publicar en català un llibre extraordinari de l’historiador neerlandès Joep Leerssen: El pensament nacional a Europa. Una història cultural. S’hi analitza amb un detallisme impressionant l’aparició del nacionalisme, a partir de l’aparició de la nació, amb la Revolució Francesa. Leerssen no és independentista, més aviat és molt crític amb l’independentisme; però llegir el seu text és un exercici imprescindible per a qualsevol qui vulga entendre què passa al nostre país. Ara que sembla que es posa de moda aquesta frivolitat de criticar el nacionalisme des d’un cert independentisme, la lliçó de Leerssen és essencial. El nacionalisme no fa petit l’independentisme: el fa sòlid.
I el fa sòlid perquè la nació és un dels conceptes culturals més potents que s’hagen inventat mai, un forn intel·lectual i d’acció sense parió que ha transformat el món sencer, de vegades per bé, de vegades per mal. Leerssen remarca encertadament que el nacionalisme és un fenomen europeu que s’ha trasplantat a uns altres continents amb dèficits clars de correlació. I per això no entra a valorar què ha significat el nacionalisme per a les altres cultures del món. Cosa que és de doldre, perquè, salvant les diferències indiscutibles, aquesta mirada ens podria ajudar també. Pose només d’exemple l’obra del gran historiador andalusí Ibn Khaldun i la seua reinterpretació del concepte d’assabyya, un mot –com tots– que amb el temps ha canviat de significat, però que es podria definir, si fa no fa, com el ‘sentiment de fer servir la solidaritat grupal per fer alguna cosa junts’.
Leerssen remarca coses evidents. Que no hi ha hagut nacions sempre. Que Catalunya no existeix d’ençà de Guifré el Pilós, com Espanya no existeix d’ençà de Pelai ni Portugal el va inventar Viriat. Però que les nacions ara sí que existeixen; que, de fet, del segle XIX fins ara són probablement el fenomen clau de la política mundial. I que naixen a partir de fenòmens pre-nacionals, i ací sí que hi caben Guifré el Pilós i Viriat i Pelai. I Leerssen explica dues coses més que són fonamentals i no haurien d’oblidar-se mai. La segona –les esmentaré a l’inrevés– és que les nacions naixen sempre les unes contra les altres, totes, a partir de la creació de la nació primera, la francesa. I ho fan en una dansa de conseqüències encadenades de la qual el procés independentista català és, si ho voleu dir així, una reverberació tardana però legítima. La primera cosa que explica, que és la fonamental, és el moment exacte en què naix el concepte modern de nació i gràcies a qui naix.
En aquesta explicació hi ha una clau per a encarar amb propietat el debat on ara l’esquerra nacionalista espanyola i una part de l’independentisme català ens volen acorralar. La nació moderna naix quan el rei de França i de Navarra (els oblits en la història no són mai innocents) convoca els Estats Generals –diguem-ne el parlament. Incloent-hi, al costat del clergat i la noblesa, l’anomenat ‘tercer estat’, és a dir els ciutadans. Després de molts conflictes, el tercer estat, conscient que representa el poble, adopta el nom de ‘Assemblea Nacional’, en què l’expressió ‘nacional’ significa ‘de tots’. La semàntica de la paraula ‘nació’ canvia aquell dia, el 20 de juny de 1789, per sempre més. La nació som tots i tothom té una nació, en diàleg amb les que l’envolten. Diu Leerssen: ‘La paraula “nació” s’havia convertit de sobte en un element galvanitzador en la batalla que tenia lloc entre el poble i la Cort. A partir d’aquell moment la paraula “nació” passa a referir-se a la identitat corporativa de tots els subjectes polítics d’un país determinat. […] A partir d’aquell moment una nació estarà formada no per súbdits sinó per ciutadans.’
El nacionalisme és la derivació inevitable de l’esclat d’aquesta nova categoria social. I ho és a les bones i a les males, és clar. Ningú no pot negar que en nom del nacionalisme s’han comès alguns dels pitjors crims de la història de la humanitat. Però això no invalida ni el sentiment nacional ni el nacionalisme en si. Com els crims comesos en nom d’unes altres construccions socials tampoc no les invaliden. Recorde encara el sentiment profund que em va envair un dia de febrer del 1989, durant el meu primer viatge a Estònia, aleshores encara part de l’URSS. Vaig conèixer un grup de gent que es dedicava a anar a Sibèria a aplegar les cendres dels estonians deportats per Stalin que hi van morir. Les desaven en unes capses petites. Em van fer ficar les mans dins d’una d’aquelles capses quan jo els vaig dir que em considerava, aleshores encara, comunista. Amb els dits dins la caixa em van demanar si, tocant aquelles cossos convertits en cendra, cossos que havien mort a mans de gent que tenia idees com les meues, no em sentia culpable. Reconec que vaig sentir una emoció profunda i un dolor indescriptible. Però els vaig dir que no. Que no estava disposat a canviar els seus morts pels meus ni a acusar les idees dels crims de les persones. Ara no deixaré que em tornen a posar el mateix parany intel·lectual.
El nacionalisme no empetiteix l’independentisme català ni les seues organitzacions. Ans al contrari: l’independentisme és l’apropiació final del nacionalisme pel nostre ‘tercer estat’, un retorn a l’origen del fenomen, especialment enriquidor i potent. No hem tombat i acorralat el totpoderós estat espanyol a partir de l’elucubració d’aquest partit o d’aquell, sinó a partir de l’assabyya –si em permeteu l’excés–, a partir d’aquest sentiment d’emprar la solidaritat grupal per fer alguna cosa junts.
I és amb aquesta constatació que he de dir que voler enfrontar el nacionalisme amb l’independentisme és d’una indigència política, però també i sobretot d’una indigència cultural esfereïdora. I que no farem cap república millor a partir de la ignorància. Entenc que alguns vulguen anar més enllà del nacionalisme, és clar que sí, jo mateix ho intente de fa molts anys. Entenc que el 2019 la complexitat de les nostres societats supera de molt la del París del jeu de paume i reclama un pensament molt més obert i creatiu, és clar que sí. Entenc que som en una campanya electoral i cal esgarrapar els vots dels comuns, en franca descomposició; endavant i tants com puguen. Entenc fins i tot les circumstàncies personals que poden fer perdre de vista el món a la gent, i tant com les entenc. I entenc i respecte, per damunt de qualsevol altra cosa, el dret de tothom de canviar d’opinió. Ja ho hem vist més vegades i en més països, amb viatges d’un arc tan obert com el que va protagonitzar Euzkadiko Ezkerra, que anà des de l’ETA de la caputxa i el tret al clatell al PSOE de la calç viva i l’assassinat d’estat.
Però, entenent tot això i respectant-ho, em sent obligat a no callar i a dir que tots plegats no hem fet aquests deu anys de camí, tan impressionants i tan fructífers, tan durs i tan laboriosos, per a callar ara davant la ignorància, davant la voluntat d’aprofitar-ho tot o davant la manipulació interessada. Entre més raons perquè, per dir-ho en paraules de Nelson Mandela, quan dubtes sobre si t’agenolles o no, la millor cosa que pots fer és no oblidar de quina manera has arribat a posar-te dempeus.
