16.06.2021 - 21:50
“Als cinquanta anys de la meva vida, / quan davallen les aigües, tèrboles, pels espills, / molt modestament inicie aquest cant.” Vicent Andrés Estellés explicava així, en vers (no caldria sinó) la cronologia essencial d’aquella seva obra magna, aquell retrat a tantes veus, i esperances, descripció i projecció i tot alhora que va ser (que és) el Mural del País Valencià.
I és també en assolir el mig segle que fa que volta pel món i ens el transforma, que Acció Cultural del País Valencià, precisament per tal de celebrar la fita, i compartir-la, per fer balanç i no repenjar-s’hi, s’ha proposat d’impulsar aquest altre Mural, aquest nou cant general dedicat al mateix amor que somiava el poeta.
Amb idèntica idea.
Agafant-ne també el nom i que quedi clara la intenció.
La proposta és una brutalitat: confegir un Mural Sonor del País Valencià i, igual com Estellés ho va trenar durant anys en versos, que sigui ara i que sigui la música qui ens perfili el paisatge i la història i la gent que la mou.
La música: més de cent persones posant el seu talent a treballar conjuntament (que sí i que així ho constatarem: hi ha sumes que multipliquen) per oferir-nos quatre discs que ens dibuixin l’homenatge i la panoràmica d’això que hem fet, en aquests anys, d’aquest miracle que som.
No m’estendré en els detalls, que podeu trobar perfectament explicats aquí. A tall d’apunt, només, això: quatre discs com quatre barres per a quatre estils diferents i que, junts, uneixen les sigles de l’entitat cinquantenària (Arrel, per a la música tradicional; Carrer, per a la festa; Pell, cançó d’autor; Veta, el pop-rock: perquè la veta és la línia que es diferencia d’allò que l’envolta, i perquè homenatjaran els grups que no van tenir el ressò que mereixien però que van inspirar els següents); una cinquantena de cançons (versions, temes nous, de tot); un fum d’artistes (tants i de tan bons!); un gran concert per a la celebració magna; la possibilitat oberta de tants concerts en tants formats i en tantes combinacions com es vulguin i que rode la roda.
I també hi serà la literatura, és clar: com han fet sempre els nostres músics, igualment ara exerciran de vehicle per als versos i ja hi ha una vintena de poetes en joc (aquesta simbiosi i les alegries que ens ha ofert sempre, que diem Espriu o Ausiàs Marc o Joan Oliver o Marçal o Estellés, o tants, com si ens haguéssim aturat a aprendre’ls de memòria i és que algú, un bell dia, ens els va fer cançó).
I l’art visual, també: que el cartell commemoratiu és del dissenyador alcoià Toni Payà, i que hi homenatja Josep Renau i Andreu Alfaro, i que no és que així es tanqui el cercle perquè el camí avança en espiral.
I sí, efectivament, aquest és un article de propaganda. Amb aquesta intenció l’escric. Com un megàfon. Per l’alegria de dir Miquel Gil i Noèlia Llorens i Mireia Vives i Borja Penalba i el Diluvi i Smoking Souls i Candela Roots i Sedajazz i Mafalda i Tardor i no en puc fer la llista sencera i ara tinc la pruïja d’haver començat i de saber que me’n deixaré tants, i quantes ganes de tenir aquestes joies a les mans. I de sentir-les. De ballar-les. De reconèixer la tasca imprescindible (en imaginari i reivindicació i força i llengua i vida) que ha desenvolupat la música en aquest país. A tot arreu (aquell Palau Sant Jordi mític que ha estat ara d’aniversari, oi?), però especialment allà on la xarxa se’ns fa més prima. Des de la irrupció (i amb quina força!) dels accents meridionals a la Cançó fins a les sacsejades que van significar (també en autoestima, també en recuperació dels fils amb les generacions joves) els concerts Tirant de Rock i des d’on ja fa temps que campen esplèndides i lliures noves veus i grups i propostes.
Esplèndides i lliures i amb èxit.
He dit que això es proposa ACPV (arrel-carrer-pell-veta) és una brutalitat. I que aquest és un article de propaganda. Encara no he explicat la meva aportació a la idea. La mateixa que vaig deixar anar quan, per commemorar l’Onze de Setembre de 2013 i dir independència va començar a córrer la idea que es faria una cadena humana de quatre-cents quilòmetres que abastaria la Catalunya autonòmica i una mica més enllà: que això era preciós, certament, però…
—Impossible.
Clarividència màxima, efectivament.
Doncs com si no n’hagués tingut prou, com si no n’hagués après res, aquesta vegada ho he tornat a fer: que em van explicar tot això que he mig desgranat ara, i que vaig dir que quina meravella, que hi van afegir que engegaven un Verkami (que la gent de la cultura, músics i cantants i mescladors i productors i muntadors d’escenaris i etcètera cobrin per la seva feina no hauria de ser notícia sinó costum civilitzat) i que aleshores, quan tot seguit van dir que pel cap baix caldrien 80.000 euros, se’m va despertar l’oracle que duc a dins i vaig deixar anar la visionària sentència:
—Preciós, però impossible.
Tan bon punt ho vaig haver dit, vaig tenir la certesa que aquesta vegada tornaria a fer diana: tan impossible, sí, com ho havia estat la Via Catalana.
Quin país increïble que tenim! Quin Mural que tindrem!
