30.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 01.12.2023 - 20:42
Manuel García-Castellón va obrir diumenge el diari El Mundo, el va fullejar i s’hi va trobar un reportatge amb declaracions de la filla del turista francès que es va morir d’un infart a l’aeroport de Barcelona el dia de la protesta del Tsunami Democràtic. El va llegir amb molt interès, perquè va veure que tenia a veure amb la seva ocurrència de recuperar aquell fet (que ni el SEM ni la jutgessa de guàrdia no van vincular amb la protesta) per mirar de de fonamentar una causa per terrorisme contra Carles Puigdemont, Marta Rovira i una desena de persones més i impedir que els apliquin la futura llei d’amnistia. I el jutge es va trobar que la senyora Aurelie Scherzinger, encara força afectada, deia que aquelles circumstàncies devien influir en la mort del seu pare. Això li va cridar tan poderosament l’atenció que l’endemà al matí es va afanyar a escriure una interlocutòria on demanava que les autoritats franceses identifiquessin els familiars del turista mort per oferir-los la possibilitat de ser part acusatòria i, concretament, per prendre declaració a la muller. García-Castellón a remolc d’El Mundo en la causa contra Puigdemont per terrorisme? O tots dos alhora?
El reportatge el signava la periodista Ángeles Escrivá, que no s’està de fer valoracions sobre la implicació que podria tenir encolomar el mort del Tsunami a Puigdemont, Rovira i els altres investigats a efectes de la llei d’amnistia. “La constatació jurídica d’una mort com a conseqüència del Tsunami posaria en evidència encara més una llei d’amnistia pactada entre el govern [espanyol] i Puigdemont que només deixa fora els delictes de terrorisme condemnats en ferm (que en el cas del procés són inexistents); a més, el mer esment del delicte de terrorisme podria ser prou reclam perquè, entre més arguments, els tribunals europeus qüestionessin la mesura en cas que siguin destinataris d’un recurs contra la posada en marxa [de la llei].”
Una reflexió que no devia passar per alt a García-Castellón durant la seva lectura dominical d’El Mundo. Però era tan sols un pensament de la periodista o allò anava més enllà i era el reflex de la intenció real del jutge, de la seva pretensió de forçar la màquina per a aturar l’amnistia, amb una estratègia pensada de qüestions pre-judicials sobre una possible vulneració de la directiva sobre terrorisme? Perquè hi ha moments en què no es veu clar qui informa a qui, El Mundo a García-Castellón o viceversa? En el mateix reportatge es pot llegir: “Crònica [la secció de reportatges d’aquest diari] ha cercat el relat judicial d’aquestes circumstàncies explicades per l’Aurelie, però en el procediment no n’hi ha cap documentació, més enllà dels informes mèdics.”
Gonzalo Boye també va llegir aquest reportatge, i s’hi va fixar tant que en va fer esment en el seu recurs d’apel·lació contra la pretensió de García-Castellón de fer que el Suprem assumeixi aquesta causa per terrorisme. “Ignorem com la informant en qüestió [referint-se a la periodista d’El Mundo] ha pogut revisar el procediment si no és pas part personada [en la causa]”, advertia l’advocat de Puigdemont, que recordava que aquesta mateixa periodista havia publicat en aquest mateix diari, fa més de tres anys, una informació sensible que va desencadenar uns efectes que arriben fins avui. Perquè Ángeles Escrivá és qui també signava un reportatge que va fer que Puigdemont demanés l’empara de la seva immunitat al Parlament Europeu el 14 de setembre del 2020.
El reportatge en qüestió té data del 31 d’agost del 2020, i duu el títol “El nou pla per a la independència de Puigdemont ‘l’Obstinat’”. Feia gairebé un any que García-Castellón ja investigava en secret el Tsunami Democràtic, i més d’un any que Puigdemont era eurodiputat. I en el reportatge hi havia informació sobre els moviments del president i la seva activitat. S’hi deia: “A l’Audiència Nacional hi ha en aquests moments diversos procediments oberts centralitzats en el jutjat central d’instrucció número 6 [el de García-Castellón], diligències prèvies i peces separades relatives a presumptes delictes comesos per diversos sectors de l’independentisme català. Entre aquests procediments, la instrucció del qual ja va acabant, hi ha per exemple el dels CDR, els nou detinguts per terrorisme que van ser posats en llibertat. Un altre és el nou pla de Puigdemont i els seus col·laboradors. Les forces de seguretat, que miren de delimitar-ne la magnitud, havien acumulat fins dimarts passat una quinzena de sol·licituds d’escoltes telefòniques pendents d’aprovació durant mesos, entre les quals la de l’empresari Josep Maria Matamala, amic personal de l’ex-president, el seu benefactor, que també fou detingut amb ell a Alemanya el març del 2018 i que és acusat d’encobriment per rebel·lió.”
Parèntesi: el germà de Josep Maria Matamala, Joan, és una de les principals víctimes d’espionatge en el Catalangate, espiat amb Pegasus i primer objectiu conegut al món del programari espia Candiru. Joan Matamala fou espiat intensament, segons l’informe de Citizen Lab, entre l’agost del 2019 i el juliol del 2020, just un mes abans de la publicació d’aquest reportatge a El Mundo.
Puigdemont no va trigar a demanar a l’eurocambra el procediment de defensa de la seva immunitat, perquè era evident que la periodista havia accedit –o n’havia tingut coneixement– a “diversos procediments oberts”, un dels quals sobre ell, que és eurodiputat. I no fou fins el 2 d’octubre del 2023, fa només dos mesos, que la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu no va tancar aquest procediment perquè havia rebut de l’Audiència espanyola “una informació” segons la qual “no hi havia cap investigació en curs relativa a Carles Puigdemont i Casamajó”. Poc més d’un mes més tard, García-Castellón informava que investigava Puigdemont per terrorisme en la causa del Tsunami. L’Audiència espanyola va mentir al Parlament Europeu? Aquella informació d’El Mundo era certa? Si més no, amb l’accés a les diligències secretes de la causa dels CDR i del Tsunami l’any passat, es va comprovar que, efectivament, s’havien encarregat “escoltes telefòniques”, per a les quals s’utilitzava un programari d’unes característiques que encaixaven amb les de Pegasus.
D’El Mundo a García-Castellón i de García-Castellón a El Mundo. “Tot això ha de ser casualitat”, deia Boye amb ironia al jutge.
